El camió avança per carrers plens de pols, i el soroll del motor és l’únic que trenca el silenci que hi ha dins. Tots estem en silenci en els nostres pensaments, però ningú no diu res. En Josep, que sempre té una broma a punt, mira per la finestra amb una expressió que no li he vist mai. En Marc, al meu costat, té les mans fermes sobre el rifle, com si ja estigués preparat per al que vindrà. Però no puc evitar pensar en què hem deixat. La meva mare, els amics, el poble... tot sembla tan lluny ara. Quan finalment arribem al davant, no hi ha res a veure. Trinxeres profundes, terra tota marcada per les explosions, i el pitjor és aquesta olor a l'aire; és com una olor a metall, però no n'estic segur. Els soldats que ja són aquí ens miren amb cares serioses i perdudes, com si ja n'haguessin vist massa. El sergent ens dona les últimes instruccions, però les seves paraules semblen perdre’s en el vent. Només en sento algunes paraules: “valentia”, “rapidesa”, “disciplina”. El primer dia al front és un xoc. Els crits i els tirs ressonen a distància, i cada explosió ens fa tremolar. Ens amaguem a les trinxeres, intentant no fer soroll, però el cor ens batega tan fort que sembla que ens puguin sentir. En Josep intenta mantenir l’ànim amb algun comentari, però fins i tot ell està callat. En Marc, en canvi, sembla més concentrat que mai. Cada moviment seu és precís, com si ja hagués estat aquí abans. Jo, mentrestant, intento no pensar en el que pot passar, però és impossible. Cada cop que sento un tir, em pregunto si serà l’últim. Les nits són les pitjors. El fred ens passa per les parets, i el silenci és tan gran que qualsevol soroll em despista. Tots estem alerta, sentint qualsevol soroll que pugui indicar un atac. Els records de casa venen amb més força quan tanc els ulls, però els obro de seguida perquè no puc permetre’m estar distret. En Josep, al meu costat, murmura alguna cosa sobre el poble, però no li responc. En Marc està una mica més enllà, mirant l’horitzó amb els ulls ben oberts. Els dies es confonen. No sé quant temps ha passat des que vam arribar. L’única cosa que importa és sobreviure. Hem après a moure’ns amb precaució, a sentir els sons del camp de batalla, a distingir entre el perill i la falsa alarma. Però la por no desapareix mai. Està sempre allà, com un pes que no et deixa respirar. Un dia, durant un atac, tot canvia. Les explosions són més properes que mai, i les crides dels soldats es confonen amb els trets. En Josep cau ferit, i el seu crit em talla. En Marc i jo l’arrosseguem fins a un lloc segur, però sabem que no podrem fer molt més. La sang embruta la terra, i les seves paraules són entrebancades pel dolor. “No us rendiu”, ens diu, abans de perdre el coneixement. En Marc i jo ens mirem, i en els seus ulls veig la mateixa determinació que sento dins meu. No podem fallar-li. Els dies següents són un infern. En Josep és evacuat, i no sabem si tornarà.

En Marc està al meu costat, però ni ell ni jo diem res. Els records de la guerra ens persegueixen, i sabem que els somnis de la nit seran malsons. Tot és diferent quan tornem al poble. La gent ens mira d'aquesta manera estranya i ens sentim com un. Josep no està amb nosaltres, i el seu buit és només un recordatori constant del que tenim.

En Marc i jo ens acomiadem amb una abraçada, però les paraules no són necessàries. Sabem que el que hem viscut ens unirà per sempre, però també sabem que cap de nosaltres tornarà a ser el mateix. La guerra s’endú moltes coses, però també ens deixa alguna cosa: uns records que mai s'oblidaran i no que mai no desapareixeran. I mentre caminem cap a casa, sabem que el nostre viatge encara no ha acabat. La veritable batalla, l'haurem de viure ara amb les memòries de la guerra.