El Dia del Reclutament sempre és el més mortífer. Potser per això l’alba és especialment bonica, perquè sé que, per a mi, podria ser l’última.
Ajusto les corretges de la feixuga motxilla de lona i pujo com puc per l’ampla escala de la fortalesa de pedra que anomeno casa.
Avui no és un dia com els altres. Avui els joves del poble poden ser cridats per l'exèrcit, i sé que el meu nom podria sonar.
Miro cap a la plaça, on els soldats es preparen. Porten armes grans i tenen una cara molt seriosa. Em poso nerviós només de pensar que podria acabar formant part d’això. El meu millor amic, en Roc, em diu que no hi pensi tant, que potser no ens tocarà. Però, jo sé que tot pot passar. La guerra s’ha pres moltes vides, i molts dels que marxen no tornen. És trist pensar que això em pot passar a mi.
Baixo les escales i recordo les paraules del meu pare. Ell va ser soldat i sempre em deia: "José, si et recluten, has de ser valent. No importa què passi". Les seves paraules em venen al cap cada dia. Entenc que ser valent no és no tenir por, sinó tirar endavant amb qualsevol cosa que passi.
Al pati de la fortalesa hi ha una fila de nois. Tots estan nerviosos. Alguns ploren; d’altres, miren als familiars. Jo intento estar tranquil. En Roc és al meu costat, seriós. Un soldat s’acosta i comença a llegir noms. Cada vegada que no criden el meu, sento un alleujament, però no em puc relaxar, ja que hi ha una llista llarga. En un moment, el soldat diu: “Roc Fernández Labrador”. En Roc em mira amb por.
—No et preocupis, José —em diu, amb la veu baixa.
Se'n va, i ara estic sol. Al cap d’un temps, el soldat crida el meu nom: “José Albert Escandell.” Em quedo quiet. Em sento com si estigués segrestat. M’aixeco i camino cap al soldat. Quan arribo, em posa un braçalet de ferro al canell. Sento que és pesat i fred.
—Ara ets un soldat — em diu mentre em mira.
Miro cap a la plaça. Veig la meva família i els amics. La meva mare està trista, i això em fa mal. Ja no soc jo. Ara soc un soldat.
Criden més nois i el temps passa. Al final, ens fan pujar a un camió. Mentre el poble s’allunya per la finestra, sento molta por. Estic més sol que l'una. No sé què passarà, però no m’agradarà.
Al cotxe hi ha altres nois. També tenen por, però parlem d’altres coses. Parlem de tornar i que tot estigui en pau. Però potser no tornarem. És una cosa que costa acceptar.
El viatge és llarg. Quan arribem al campament militar, veiem que tot és molt seriós. Els soldats que ja hi són semblen tristos. Ens separen en grups i ens donen ordres. Hem de fer tot el que ens diguin.
Els dies següents són durs. Ens ensenyen a lluitar i a disparar. Ens aixequem molt d’hora i entrenem sense parar. Conec en Josep, que és simpàtic, i en Marc, que és valent. Ens fem amics i ens ajudem en tot. Tots estem espantats, però som forts.
Però, tot canvia quan ens diuen que hem d’anar al camp de batalla. Ens mirem entre tots amb por. Sabem que el que hi ha al camp no serà bo. En Roc, que és en un altre grup, em saluda des de lluny. Jo el saludo també, perquè no sé si tornaré a veure’l.
Mentre em preparo per marxar, penso en les paraules del meu pare. No lluito per mi, sinó per tots els meus amics i la família. Ara, el més important és sobreviure. Mentre el camió ens porta cap al camp de batalla, no puc deixar de pensar en el poble. Els recordo a tots els meus amics de la infància. Recordo tot el temps que he estat en aquella casa i del menjar de la mare. Tot està tan lluny ara... En Marc intenta animar-me dient bromes, però no ric gaire. Estic massa nerviós. Miro per la finestra per no pensar i veig camps destrossats, pobles buits i cases cremades. Això em fa entendre que no hi ha cap lloc segur...
