El sol és cada vegada més fort, i els dies passen lentament al campament militar. El despertar és brutal; el so de la sirena sona abans que l’alba. Ens aixequen de pressa, gairebé sense dormir, com robots. Segons ells, no podem perdre temps. A les primeres hores del matí, ja estem drets, amb les armes a les mans, preparant-nos per l'entrenament.

L’entrenament és molt dur. No solament físicament, sinó també mentalment. Crides i més crides tot això no pot ser bo, solament ens fan sentir pitjor. Aprenem a disparar, a moure’ns pel terreny, a entendre la guerra. Alguns companys tenen ansietat, però ens ensenyen que la por l'hem de controlar. A cada migdia, ens donen menjar mal cuinat, però és el que hi ha.

En Josep, amb qui em vaig fer amic, em parla sovint, les seves bromes són bastant bones podria ser comediant. En Marc sembla més seriós. Li agrada entrenar amb els rifles, perfeccionar tot com si la seva vida depengués d’això. I tal vegada serà així. Nosaltres, com a joves, intentem aprendre de les lliçons. Però la nostàlgia ens porta al poble. Els primers dies semblen un infern interminable de repetició. Ens ensenyen a enfrontar-nos a les armes, a preparar-nos per a la guerra.

El camió en què ens van portar fa dies, ja sembla ca nostra. Les ganes de tornar a casa, de retrobar-me amb la meva mare i amb els amics, em persegueixen com una ombra. La guerra ha arribat massa aviat, i potser no tots els que hem anat tornarem.

Un matí, després d’una altra sessió d’entrenament, ens criden a tots. El sergent, amb el rostre seriós i amb suor, ens diu que hem d’estar preparats. El nostre destí és el camp de batalla. Totes les meves esperances de tornar a casa desapareixen en un instant. Sé que ja no soc només un noi que aprenen a lluitar, soc un soldat a punt de fer l’inevitable. El camp de batalla és el vertader infern.

Els ulls de tots els nois es creuen en una mirada que diu més que mil paraules. Les nostres cares estan parades per l’angoixa. Com serà la guerra? Tornarem a veure els nostres amics i familiars? Què passarà després? No hi ha res clar, només la por.

Els dies passen, tot el que sento és tensió creixent. Els records de casa, la tranquil·litat que tenia…

Sé que el meu futur és ara tot un misteri, però tot el que puc fer és continuar endavant.

Mentre em preparava per sortir, en Marc es va acostar i em va donar un cop d’espatlla. Vaig mirar-lo i ell, va dir: “”Tots tornarem, José. Ho prometo.“” La seva veu em va tranquil·litzar, però els seus ulls tenien el mateix temor que els meus. Vaig somriure una mica, però sabia que les promeses no sempre es compleixen.

El camió es va posar en marxa, i mentre ens allunyàvem de tot allò, esperem que les promeses si es compleixen...

Els matins al campament són sempre iguals: freds, durs... Les nits, en canvi, són plenes de silencis i somnis. Cada cop que tanc els ulls, veig el poble, els amics. Però quan els obro, torno al campament: el soroll de les botes contra la terra, l’olor de pols i suor, les veus dels sergents cridant ordres.

En Josep sempre intenta animar l’ambient amb bromes, però ell també té molts moments de silenci, moments en què la seva mirada es perd i no sé en què pensa. En Marc, per altra banda, sembla més concentrat. Cada moviment és perfecte, cada gest ell si és un robot. És com si ja hagués estat al camp de batalla.

Jo, mentrestant, intento no pensar massa en el que pot passar. Però és impossible. Cada cop que agafo l’arma, cada cop que disparo, sé que tot això no és un joc. La guerra és imponent.

Els dies es fan llargs, les nits també. I, així i tot, el temps passa de pressa. Cada cop estem més a prop del que tots temem. I continuem endavant, perquè no tenim altra opció...