Portava des que va començar el torn al restaurant pensant en el que havia passat aquell matí. Veure aquella noia en aquella situació l'havia fet sentir feble i el seu cor funcionava amb força a causa de l'ansietat. Donava gràcies que aquella nit gairebé no hi havia feina i passava gran part del temps darrere la barra amb la seva companya de treball i pis.



Quan va complir els 16 anys, poc després que li donessin l'alta i després de moltes baralles amb els seus pares, va trobar una feina i va buscar apartaments als afores de la ciutat, necessitava allunyar-se i començar de zero abans que la seva antiga vida la destruís. Va ser llavors quan va trobar un pis compartit lluny de casa i a bon preu, just el que buscava; en arribar es va trobar amb la seva companya de pis, l'Amèlia. Tot i que al principi cap de les dues venia amb la idea de fer amics, no saben en quin moment van acabar sent molt properes.



L'Amèlia era molt directa i tenia un caràcter molt dur, resultat del seu passat. Totes dues havien passat dificultats per diferents raons, per això es comprenien tan bé i Amèlia va notar que alguna cosa li passava a Alba en el moment que la va veure.



Tot i que al principi no va voler parlar-ne, va acabar obrint-se i va explicant-li el que havia passat i la frustrada que se sentia.



– No pots oferir alguna cosa que també necessites tu – va dir l'Amèlia després d'escoltar-la atentament.



– A què et refereixes? – la va mirar de reüll mentre netejava els gots. Era la seva manera de parlar, directa, però sense cap intenció de fer mal.



– No pots pretendre curar alguna cosa quan tu no has acabat de sanar – es va posar davant d'ella amb els braços plegats – digues, què fas per tu a part d'ajudar els altres?



Alba la va mirar fixament alçant una cella i la va deixar continuar.



– Alba, intentes carregar amb el dolor de tothom quan no pots ni amb el teu propi dolor – va deixar escapar un sospir abans de continuar – i no és que no puguis, és que segueixes tenint por, i ho intentes cobrir ajudant la resta, però arribarà un dia en què no podràs més i hauràs d'enfrontar-te al teu passat.



Va sentir una pressió al pit, un nus conegut que l'ofegava cada vegada que apareixia. Les seves paraules van ressonar a la seva ment, tenia tota la raó, fins i tot si li feia mal. Sabia que, tot i que passés el temps, sempre ho portaria dins. Se centrava tant en els altres per oblidar-se d'ella mateixa i se sentia estúpida, ja que va ser ella mateixa qui es va jurar que els seus sentiments no quedarien en silenci. Però, al final, era ella qui els ofegava en un murmuri inaudible per la resta, amb por de tornar-se a sentir perseguida.



L'Amèlia va observar l'expressió al seu rostre i va afegir suaument:



– Només tu saps què has de fer per sanar, deixa de retardar-ho i posa fi ja a això –.

La sala d'espera estava buida, la llum freda de l'hivern entrava pels finestrals il·luminant l'interior de l'hospital. La seva mirada estava fixada a la porta marró davant seu. Recordava perfectament totes aquelles vegades que va estar davant d'aquesta porta, congelada per la por, sabent que a l'altre costat estava la sortida que el seu cor sempre havia ignorat. També recordava l'última cita, on el seu complex i la seva ira van poder més, fins al punt que va prometre no tornar mai més, jurant coses de les quals es penedia si la feien tornar.



La van fer veure com una egoista, com una malcriada que simplement no era conscient del que tenia, per això va decidir fugir. No estava preparada per enfrontar-se a la realitat, però amb el temps va adonar-se que hi ha coses per les quals ningú mai estarà preparat, i aquesta n'era una.



Mentiria si digués que mai va pensar a tornar; ho va fer, i moltes vegades, i des del que havia passat amb l'Emma i l'Amèlia només li va fer adonar-se que estava retardant l'inevitable, afegint més llenya al foc que la cremava per dins. I, tot i que no fos fàcil, a vegades les decisions més difícils són les que et porten als millors llocs.



Va fer un sospir, intentant expulsar del seu cos l'ansietat que l'havia estat turmentant durant dies. Sabia que ja no hi havia marxa enrere, havia arribat el moment d'enfrontar-se a allò que li havia impedit ser lliure, que no la deixava ser ella mateixa.



La seva mà es va posar a la maneta de la porta. La pressió al seu pit era horrible, però pitjor seria tornar a deixar passar l'oportunitat d'enfrontar-se finalment a la seva por. Va respirar profundament un altre cop; sabia que si seguia així se'n penediria i marxaria com ho va fer abans. Per això, deixant tots els seus pensaments enrere, va entrar a la sala.



El seu cos, per instint, va anar a seure a la mateixa cadira en què solia seure a les seves primeres sessions; la sala no havia canviat gaire, era tal com la recordava. Mentre observava l'habitació, els seus ulls es van trobar amb aquella mirada tan coneguda, una mirada que estava segura que mai oblidaria. Va ser en aquell instant quan tot el valor i la confiança que havia anat construint amb cautela durant les últimes setmanes es va esfondrar en qüestió de segons, com un castell de sorra arrasat per la marea.



Se sentia igual que la primera vegada que, en aquella llunyana visita inicial, va haver de despullar-se anímicament per explicar-li a una desconeguda, mal que fos psiquiatra, què li passava. Ella, que no s’obria mai a ningú, que feia anys que estava tancada en si mateixa, ho va fer forçada per les circumstàncies, perquè ja no suportava més el dolor, el maleït dolor invisible, la tempesta perfecta en la qual es confabulen ment, ànima i consciència.



La psiquiatra va esperar uns segons que la seva pacient comencés a parlar. En veure que no ho feia, ella mateixa va trencar el gel.



–Ha trigat a venir. –