De vegades, es sentia igual que la primera vegada que, en aquella llunyana visita inicial, va haver de despullar-se anímicament per explicar-li a una desconeguda, mal que fos psiquiatra, què li passava. Ella, que no s’obria mai a ningú, que feia anys que estava tancada en si mateixa, ho va fer forçada per les circumstàncies, perquè ja no podia suportar més el dolor, el maleït dolor invisible, la tempesta perfecta en què es confabulen ment, ànima i consciència.



La psiquiatra va esperar uns segons que la seva pacient comencés a parlar. En veure que no ho feia, ella mateixa va trencar el gel.



–Ha trigat a venir.



La pacient seguia en silenci, evitant el contacte visual amb la psiquiatra. Des de l’incident, s’havia tornat forta, o almenys això era el que volia creure. Però aquella sala feia pensar el contrari, es sentia vulnerable, el mateix sentiment que la va turmentar durant les primeres cites amb ella, amb aquella mateixa psiquiatra d’història, aquella mateixa consulta, aquell mateix trauma.



Es sentia dèbil, igual que aquella Alba de feia 15 anys, la mateixa Alba que es culpava a ella mateixa; aquella que, per covardia, es va deixar fer, temorosa del món, de si mateixa. Creia haver deixat aquella por enrere, però aquella mirada freda i familiar la va tornar a aquells anys de tant sofriment, a aquella darrera visita en què es va prometre escapar i no tornar mai més, però allà estava un altre cop: una pobra nena que mai va aconseguir curar el seu dolor i després de tants anys, intentava reconstruir quelcom que ja no es podia reparar. Era com intentar apagar un foc que ho havia cremat tot a la seva passa. Encara que aconseguís apagar-lo, sempre quedaven cendres.



El dolor començava a consumir-la; es començava a qüestionar què havia de respondre i què havia de dir per tal de no ser jutjada, per evitar que aquells monstres que la van turmentar dia rere dia en aquella mateixa sala sortissin del seu amagatall. Tot i que en aquell instant es veiés a ella mateixa com una nena petita reganyada, sabia que aquella nena es trobava a casa seva, en un lloc que, en teoria, havia de ser segur. Però, igual que existeixen cases desestructurades, també hi ha persones que, tot i que et prometin que t’ajudaran, acaben convertint-se en aquells monstres que la persegueixen.







Feia hores que estava despertada, sentint veus i moviment al seu voltant. Es negava a obrir els ulls, desitjant que, per algun tipus de màgia, desaparegués d’allà, que tot això no fos veritat i que, quan intentés obrir els ulls, tot continués sent negre, que el seu sofriment s’acabés. En el fons, era conscient de com d’il·lusòria que sonava, però al final seguia sent una nena petita buscant consol.



Després d’allò, que va semblar una eternitat, va decidir obrir els ulls. I, tal com temia, seguia allà. Va inspeccionar l’habitació en busca d’alguna cosa, o millor dit, d’algú.



La finestra mostra un paisatge càlid i calorós, llunyà a la seva realitat. El sofà de visites, com sempre, buit. La porta entreoberta li privava de qualsevol privacitat. Va baixar la mirada al seu cos: estava plena de venes, el braç ple de marques vermelles per les dosis de proves i injeccions que li feien diàriament.



Els seus pensaments es van interrompre per l’entrada sobtada d’algú a l’habitació. La seva mare, en veure-la desperta, va esboçar un somriure suau i es va posar al seu costat, agafant delicadament la seva mà, com si tingués por de fer un moviment brusc i trencar-la.



–Com et trobes, estimada?



Es va limitar a assentir; no tenia ganes de parlar.



Qualsevol persona pensaria que tenir la mare al costat en aquesta situació seria el més reconfortant, però no era el seu cas. Li semblava hipòcrita que després de tot aquest temps es comencés a preocupar ara, quan ja havia passat el pitjor. Abans d’això, no s’havia preocupat ni una mica per com es trobava, no havia volgut veure el seu dolor. Només hi va haver una persona que va intentar ajudar-la, però des de l’incident no l’havia tornada a veure i temia que tot continués igual.



El seu pare ni tan sols es dignava a mirar-la als ulls; anava a l’hospital una vegada per setmana, on es dedicava a submergir-se en el seu telèfon i discutir amb la mare per, després, marxar. Era conscient que, tot i sentir-se culpables per no escoltar-la, continuaven sense entendre el seu sofriment. El poc consol que estava rebent era el que portava mesos demanant. De debò era tan difícil? Feia falta passar per tot això perquè algú l’escoltés?



Va sortir del seu trance per adonar-se que la seva mare li estava parlant.



–Saps que és pel teu bé, perquè no es torni a repetir.



Sense haver escoltat tot el que va dir, ja sabia a què es referia. Aquella estúpida psiquiatra que creia saber més que ella. Deia entendre-la, però no la creia; segurament pensava el mateix que tots, que era simplement un joc de nens i que tot això s’ho havia causat ella mateixa per una rabieta.



--T’espero fora, et faré companyia.



La seva mare li va dedicar un somriure lleu abans de sortir de l’habitació i va deixar-la sola, com tantes vegades havia estat. Alba es va quedar mirant la porta tancada sense saber què pensar. El brunzit dels llums, els passos llunyans de les infermeres i les veus de familiars preocupats eren l'únic que l'acompanyava, però la seva ment, feta un caos, la privava de la tranquil·litat.



La seva mare intentava consolar-la amb paraules buides i promeses falses; Alba sabia que res de tot això canviaria el que sentia. De vegades, no serveix de res ajudar aquells que ja han tocat fons. El que aquestes persones necessiten és que les vegin quan són invisibles als ulls dels altres (fins i tot per a ells mateixos, quan temen demanar ajuda). No serveix de res oferir una mà quan l’altra ja ha decidit deixar-se caure.



La infermera va tocar la porta i, sense esperar resposta, es va asomar. La dona li va demanar que es preparés per a la cita amb la psiquiatra que tenia aviat. No tenia escapatòria: havia d'anar-hi. No perquè ella volgués, sinó perquè era el que s’esperava d’ella: complir les ordres dels metges perquè li donessin l’alta i tornés a casa, on es repetiria la mateixa història interminablement. Es sentia atrapada, sense sortida, l’obligaven a seguir un camí que no volia continuar. Els metges creien que era el millor per a ella, però… Realment ho era?



Es va aixecar lentament del llit, sentint la mirada pesada de la infermera a cada moviment que feia, com si en qualsevol moment decidís escapar; i no és que no en tingués ganes, però sabia que no tenia les forces suficients per no ser atrapada. Amb desgana, Alba va començar a caminar cap a la porta; sentia el cos cada vegada més pesat, però sabia que no anar a aquella cita només significaria prolongar aquest infern.



Va sortir al passadís de l’hospital i, sense esperar la seva mare, va començar a caminar cap al despatx de la psiquiatra. Es suposava que, seguint les paraules de la seva mare, això era "el millor per a ella". Però no era tan fàcil: es sentia en un laberint sense sortida, necessitava ser escoltada d’una vegada per totes, però no sabia com algú la podria ajudar sense sentir la mateixa por i inseguretat que ella, sense escoltar les mateixes veus que la torturaven diàriament, sense tenir uns monstres que la perseguien fins i tot als seus somnis.



Es va aturar en sec davant la porta de la consulta. La infermera va obrir la porta, i es va sentir aquella veu freda i familiar que la convidava a entrar. Alba va agafar aire, intentant reunir unes forces que havia perdut feia temps, i aleshores va entrar a la consulta amb el mateix pensament que l’acompanyava a cada cita: "una menys per acabar".



Era una sala gran. En entrar, el primer que va veure va ser l'escriptori de la psiquiatra, impecable, com sempre, amb un petit bloc de fusta col·locat al mig, on es podia llegir el nom de Dra. Jackson. Davant de la taula de fusta es trobaven dues cadires. “El sòl és més còmode que aquesta ferralla de metall”, va pensar abans d'asseure's en una d'elles. Es passava les sessions intentant trobar una pose còmoda en les incòmodes cadires que li provocaven un dolor d'esquena terrible.



Es negava a fer contacte visual i va decidir continuar observant l'habitació. Coneixia aquesta habitació de memòria: la paret del fons era una llarga prestatgeria plena de llibres de psicologia i medicina; més endavant, hi havia dos pufs tirats en el sòl al costat d'una tauleta de te amb diverses revistes a sobre. Va observar les parets plenes de dibuixos, aquells que t’ensenyava el psicòleg per a preguntar-te què és el que veies, “ximpleries”, va pensar. Mai li van agradar els psicòlegs, ni tampoc la gent que sabia massa en general. Els seus ulls van passar al capdavant de l'habitació, evitant a la senyora que esperava amb paciència que ella donés el primer pas, cosa que era òbvia que no anava a passar, però, així i tot, em deixava el meu temps per a tranquil·litzar-me. En el fons estava molt agraïda per això, encara que no volgués admetre-ho per orgull i per por de mostrar-se feble. Si alguna cosa li va ensenyar l'experiència que va viure (o, millor dit, va sobreviure), és que mostrar les teves febleses només serveix perquè siguin utilitzades en contra teva.



--Com et trobes avui?-- la psiquiatra la va prendre per sorpresa; la seva mirada es va desviar per impuls cap al rellotge. Havien passat 10 minuts des que va entrar a la sala.--M'ha dit la infermera que els teus malsons han empitjorat; no m'ho havies comentat.



Aquesta vegada sí que va mirar cap a la seva direcció; les seves mirades es van creuar. Aquests ulls negres i profunds, que pareixien mancar de qualsevol emoció. Sempre m’he considerat bona llegint a la gent, però pareixia que la persona que tenia davant no tenia ànima. Els seus ulls no mostraven cap mena d'emoció ni de lluentor, però alhora els trobava d'una manera reconfortant; era una sensació d’allò més estranya que no podia explicar.



--No vaig pensar que era tan important; no són per a tant-- va parlar ella per primera vegada, desviant la mirada cap al sòl, fent així que el seu pèl caigués per a al capdavant, simulant una cortina. Intentava que així la psiquiatra no notés la inquietud i la por que transmetien els seus ulls. Això solia funcionar amb la resta de gent, fins i tot amb la seva mare! No obstant això, el seu intent va fallar.



--És clar que és important, t'està afectant i ets conscient d'això a pesar que ho intentis ignorar. És important, Alba, ets important i a mi m'importes.



Va notar la primera llàgrima caure.