“A mi m'importes”. Aquestes paraules es van sentir com una punyalada en el cor, quatre paraules que van sortir de forma tan fàcil de la seva boca. Va sentir com les llàgrimes amenaçaven de sortir. Se sentia repugnada per la seva reacció i per com Jackson sempre encertava els seus punts febles. Li feia vergonya admetre que mai havia rebut un afecte real. Aquestes mateixes paraules van ser la primera mostra d’afecte que va rebre d'algú, i això li feia mal, perquè va ser just per aquesta persona per la qual es trobava allí, en aquest estat; va ser la seva culpa que comencés a odiar-se més del que ho feia al principi. I, malgrat voler admetre que li odiava, sabia que no podria, fins i tot després de l'accident; de tots els desagradables moments que li van fer passar els seus amics on no va fer res per evitar-lo, no podia odiar-li, ja que sabia que al principi les seves paraules van ser sinceres, algú la va tenir en compte, o millor dit, va tenir en compte els seus sentiments. La va fer sentir que encaixava en algun lloc, i que la seva existència tenia sentit. Però, de sobte, les esperances que tant li havien costat trobar s'escolaven de les seves mans com l'aigua, deixant-la amb un buit familiar, impossible de farcir.



Notava les llàgrimes caure per les seves galtes. Mai va entendre aquest canvi tan sobtat en la seva personalitat, com, el que va ser per ella la tènue llum en l'habitació d'una nena petita plena de monstres, es va apagar deixant que aquests anessin per ella.



–Des d'ara serem amics i et protegiré d'aquests monstres– L'estava mirant fixament amb aquells ulls blaus tan bonics i fent una postura de la més ridícula amb el puny al pit i la mà al maluc, això la va fer riure, i, tot i que el noi va intentar fer-se l'ofès, també va començar a riure.



Coneixia al noi des de poc. Sempre que li demanava a la seva mare o al seu pare que juguessin amb ella, la enviaven al parc on passava sola tota la estona jugant amb alguna pilota en un racó apartada dels nens, però un dia se li va acostar un noi de la seva edat per conèixer-la, tot i que ella al principi es va negar perquè el poc que li havien ensenyat els seus pares era que no havia de parlar amb estranys, alguna cosa que s'aplicava molt en pasar-se tot el dia a soles. Des de llavors, el noi cada vegada que la veia s'acostava a parlar amb ella i amb el temps es va anar obrint a ell.



–No siguis ximple– va dir ella mentre recuperava l'aire – segur que en poc temps et cansaràs de mi, soc com un fantasma per a la gent.



–Mentida, a mi m'importes i et veig, així que no ets un fantasma– aquestes paraules la van sorprendre, normalment pensaria que ho deia per pena només, però sonaven tan... ¿Sinceres? No sabia què era, però fos el que fos, alguna cosa li deia que podría confiar en aquell noi, que finalment els altres nens deixarien de molestar-la i podria tenir la infància normal d'una nena de 10 anys.





Es va deixar caure lentament recolzada a la paret del bany mentre recuperava l'alè, les gotes cauen dels seus cabells mullats mullant la seva samarreta, les seves malles estaven trencades, un altre cop, i una de les seves sabates s'havia caigut.



Va recolzar el cap a la paret mentre sentia riure, com si fos un circ ambulant, va ignorar la noia que l'apuntava descaradament amb la càmera del mòbil i va tancar els ulls sense forces per fer res. El dolor físic ja no li importava, no li feia efecte, era el dolor mental el que la matava, les nits en vetlla amb milers de preguntes sense resposta, pensant com escapar. Estava cansada, com si el seu intent per seguir cada dia fos una lluita en va i sense sentit.

Les rialles i comentaris ressonaven al seu cap, però estava massa esgotada per processar-los. Va arribar un moment en què cada vegada que la turmentaven només desitjava que la deixessin un moment més sota l'aigua, un cop que la deixés sense alè d'una vegada, qualsevol cosa per deixar de sentir aquest buit.



Notava que algú la tocava i la movia, però no tenia les forces ni les ganes per forçar-ho, deixant-se fer. Estava acostumada a les mirades, però n'hi havia una que li pesava, que posava el seu cos en alerta.



Va obrir els ulls ignorant les persones que l'envoltaven buscant-la. I com s'esperava, allí estaven, aquells preciosos ulls blaus mirant-la des de lluny, de seguida va apartar la mirada simulant mirar el mòbil. No s'atrevia a mirar-la en aquell estat, però tampoc feia res per aturar-ho, covard, no?



Li feia mal mirar-lo, però no podia apartar la mirada d'ell, d'aquell noi que una vegada la va fer sentir persona, que la va fer tenir esperances. I allà estava ell, acompanyant aquests monstres dels quals havia jurat protegir-la, mirant des de lluny com li arrabassaven tot d'ella, les seves esperances, les seves ganes, el seu futur.



Estava desitjant escapar, encara que això suposés deixar-ho tot.



Van començar a sortir del bany entre rialles deixant-los sols, seguia sense mirar-la, però tampoc marxava, una part de l'interior volia aixecar-se, llançar-se als seus braços com solia fer, però sabia que utilitzar les seves poques forces per això seria inútil, el seu cor encara tenia esperança que no marxaria, que es quedaria amb ella, tot i saber que s'estava mentint. S'aferrava a l'última esperança de no prendre l'única sortida que hi havia d'aquest infern, una sortida que no tenia retorn, on és llibreria de tot, però la deixaria perduda per sempre.



I com temia, se'n va anar, espentant-la cap a aquella sortida que tant temia, però semblava ser l'única que li donaria la pau que tant desitjava.

Caminava gairebé per impuls, el seu cos es movia sol sense que la seva ment li ho ordenés, allunyant-se d'aquella presó. No sentia que estigués al seu cos, havia arribat a un punt on havia après a suportar aquest sofriment que sempre estava present, fos on fos, com la seva ombra. Però aquell dia havia estat diferent, normalment es limitava a agenollar el cap, perquè sabia que estava allà, però no volia acceptar-ho. Però avui va decidir obrir els ulls i veure'l allí, davant d'ella, aparentant gairebé tan indefens com ella. Això li va fer més mal que qualsevol altre cop, que qualsevol insult, fins i tot més que totes aquelles mirades plenes de pena, però buides d'intenció d'ajudar-la.

Ja no li quedaven més opcions, havia intentat de tot; demanar ajuda, defensar-se, cridar, córrer, res funcionava. Ni els seus propis pares es dignaven a escoltar-la, etiquetant-la d'exagerada i insofrible. Se sentia invisible per als altres, no importava els seus intents de cridar l'atenció, la gent simplement no la veia, no veien els seus sentiments, i l'única persona que va aconseguir veure-la va decidir ignorar-la.



Va sentir un braç envoltant-la per les espatlles, no li calia aixecar la vista, ja sabia qui eren.



–On vas tan de pressa, bonica? – estava a punt de trencar-se – Saps, és de mala educació no respondre quan et parlen – això últim, passant-li la mà pel coll i estrenyent-la amb força.



Dos dels nois es van posar al seu costat mentre seguien caminant i se sentien rialles de fons. La mà al coll li començava a provocar dolor, li començava a faltar l'aire, el noi l'empentava perquè seguís caminant com si fos part del circ que havien muntat a través de la seva vida. Normalment, es deixaria fer fins que s'avorrissin, però alguna cosa dins seu havia canviat, ja no podia seguir així, no aguantava ser invisible, que la utilitzessin com una joguina, que li arrabassessin la vida.



Sense pensar-s'ho, es va desfer de l'agafament al seu coll i va fer un pas cap a la carretera. El so dels cotxes apropant-se, els pitits, l'adrenalina del que estava a punt de passar, la va fer sentir bé, com si finalment tingués el control sobre la seva vida. Volia acabar amb el sofriment, no podia aguantar-ho ni un segon més. Per fi sentirien el sofriment que havia estat aguantant tota la seva vida.



Els crits darrere d'ella i el so d'un cotxe apropant-se a tota velocitat la van fer obrir els ulls durant un instant. Es trobava a la carretera, davant d'aquella sortida que tant havia buscat però evitava trobar. Va mirar el cotxe que li donaria l'últim espentó per sortir, per deixar-ho tot enrere, aconseguir allò que feia anys que anhelava. El final.



Va tancar els ulls i els seus records d'aquell moment eren borrosos, no sentia dolor, només l'asfalt fred sobre la seva pell. Sentia crits, pitits, solloços. Somiava diàriament amb aquell instant, però la tranquil·litat que sentia no es comparava amb res del que havia imaginat.



Però abans de desmaiar-se, alguna cosa dins d'ella li va demanar que obrís els ulls per última vegada, i allí estaven de nou, aquells preciosos ulls blaus plens de llàgrimes, mirant-la fixament, veia la seva boca moure's, però el seu cos estava massa esgotat per escoltar. No va poder evitar somriure-li, tot i tot, ell era la raó per la qual va aguantar tant sense trencar-se, sense cometre cap bogeria, sense perdre's completament. Aquell dia al parc era l'únic record que la consolava quan els monstres l'amenaçaven, era l'únic record que li donava sentit a la seva lluita per continuar.



El seu cos s'estava rendint. Amb les seves últimes forces va xiuxiuejar gairebé inaudible:



–Tu mai seràs un d'ells–



Tot es va tornar negre.