Al cap d'una setmana, en la seva següent sessió, van continuar exactament des del punt on ho van deixar. La conversa va ser molt més fluida que l'anterior, i Tonina es va sentir amb més confiança per expressar-se de forma més explícita. Va voler aclarir que ella no tenia una obsessió per tenir raó, sinó que la seva missió tenia un fi bondadós, que era ensenyar a les persones que estaven equivocades i, d'aquesta manera, podrien començar a corregir els seus errors. A més, va reflexionar sobre si la humanitat seria capaç d'entendre que la veritat era l'essència de l'univers i no una opinió. Una entitat, afirmava Nina, no podia ser bona o dolenta, gran o petita, ràpida o lenta,... Ja que aquesta entitat només podia ser. D'aquesta manera, quan una persona defensava una postura ideològica, ella es veia obligada a mostrar-li com hi havia milers de formes de refutar-la i, quan la víctima es donava per vençuda, llavors li explicava que no és que la seva idea inicial fos pitjor que una altra, sinó que només era una idea, i que tenia els mateixos aspectes positius que negatius.

Nina veia necessari despertar les persones d'aquest somni anomenat ignorància, perquè la humanitat pogués evolucionar com a espècie.

En cada minut que passava a la consulta s'anava adonant que, en realitat, no era que fos una humana entre ximpanzés, sinó que era un primat més, la feina del qual era transmetre els seus coneixements a la comunitat. D'aquesta manera, Na es va anar sentint cada vegada més integrada en la humanitat.

Sense adonar-se'n, com més es coneixia a ella mateixa, més anava desapareixent aquella Antonina que era abans, aquella dona que es sentia desplaçada de les persones.

Abans de finalitzar la seva darrera sessió, la psiquiatra li va explicar a Na que la seva vocació no li havia de causar dolor o ansietat, sinó tot el contrari: alleujament per sentir-se realitzada.

En sortir de l'habitació li va prometre que des del seu paradís continuaria pintant diàriament amb el color de la veritat. Es van acomiadar i ja no va tornar a aparèixer mai més pel centre psiquiàtric.

L'últim amb què somia és com, en sortir, amb intriga, es va aturar a saludar el pacient que estava amb l'oïda a terra. Encara seguia en la mateixa posició.

Va ser llavors quan va passar, just quan creuava el carrer. No es va adonar que el semàfor estava en vermell. Tampoc va sentir el grinyol dels pneumàtics del Citroën Saxo intentant frenar. Era inevitable, i va passar. L'impacte va ser terriblement fort.

Avui fa cinc mesos des de l'accident. Els metges han intentat per tots els mitjans que la pacient recuperi la consciència, però des de llavors segueix en estat vegetatiu. Potser estigui recordant tota la seva vida fins al moment, o potser estigui sotmesa a un profund somni, vivint una altra vida. En qualsevol dels casos, el cert és que està vivint somiant i somiant que viu. Els infermers, fa uns dies, van informar discretament als familiars que normalment en aquests casos era aconsellable desconnectar la pacient, ja que era probable que ja no es despertés i que, alhora, estigués patint. Ahir al dia van emplenar els justificants per realitzar la retirada del suport vital.

Com és evident, el seu fill s'hi va negar rotundament i va haver-hi una gran discussió a casa, que va acabar en plors i sanglots. Era el millor per a tots. Demà li desconnectarien la ventilació mecànica.

Durant tota la tarda, el seu fill, que no sabia com acomiadar-se de la seva font d'amor, del seu far en la foscor, de la seva àncora en la tempesta, va començar a escriure unes paraules per recitar-li-les abans que morís. No sabia si escriure un poema dens o breu, només tenia clar que volia dir-li el que sentia. Però sabia que, quan estigués present, no podria pronunciar moltes paraules.

Els parents més propers es trobaven en una sala de la unitat de cures intensives. Els metges van exigir que, per protocol, no entressin moltes persones a l'habitació de la pacient, i així ho van fer. Van entrar els seus pares, el fill i la seva germana. El nen va demanar llegir unes paraules. Li suaven les mans i li tremolava subtilment la veu. Llavors va començar:

Mama,

si la meva sang fos tinta

i el meu cor tinter,

amb la sang de les meves venes

t'escriuria "t'estim".

A la germana se li van escapar unes tímides llàgrimes, però va intentar contenir-les ràpidament per no fer la situació més dolorosa. El fill va agafar la mà de la seva mare, i el metge, juntament amb l'infermer, va anar a desactivar la ventilació.

Però, just quan estava a punt de prémer el botó, la dona va moure la mà. Estava entrellaçant els dits del seu fill.

—Esperaaa! —va cridar el nen.

I llavors…

Llum.





Fi



********************



Notes d'Autor



En aquest petit epíleg comentaré aquells aspectes que poden passar desapercebuts però que estan intencionadament en l'obra (el meu granet de "frikisme literari").

En primer lloc, em vaig proposar posar-me a prova i utilitzar diverses figures retòriques i recursos per enriquir l'obra, en concret la metàfora ("insistir al compàs d'una molta"), l'hipèrbaton ("desmanegada posició ideològica"), la sinestèsia ("era de color de l'olor a llimona") i comparacions ("Com si d'un cartoix es tractés"). A més, en consideració de grans autors, com Clarín o Narcís Oller, tenia la intenció de fer ús de l'estil indirecte lliure ("Doctora, l'únic per al que he vingut és perquè em sani la ferotge ansietat que em proporciona aquesta tasca meva") i el monòleg interior.

També volia espolsar a l'obra una mica de la meva creativitat. Per donar-li aquest toc d'originalitat he afegit dos matisos que no he vist mai en cap altra obra: la transformació que es produeix en la protagonista al llarg de la història es manifesta en el seu nom. Al final de la història ja no queda res de l'Antonina del principi i per això passa el mateix amb el nom. L'altre aspecte que cal comentar és que la paraula “humanitat” apareix en cursiva fins gairebé el final, on ja no apareix en cursiva. Això és degut al fet que, a l'inici, la protagonista es veu allunyada de la humanitat (ho considera una cosa externa de la qual ella no en forma part) fins que se'n sent part.

A més, encara que es pot identificar com una novel·la de realisme màgic, els esdeveniments sobrenaturals o extraordinaris que succeeixen, com les parets buides i després plenes de fotografies, els coloms jugant a cartes o la desaparició de persones, són pel fet que tota la història està transcorrent com a somni produït per l'estat vegetatiu de la protagonista.

Finalment, comentar que el lector pot interpretar el final de dues maneres diferents: pot imaginar que va ser llum de vida (perquè va despertar) o la llum del més enllà (perquè va morir).