Al principi va ser molt difícil fer que la pacient comencés a relaxar-se i obrir-se a la psiquiatra. Ho va intentar de diverses maneres: preguntant-li què l’havia motivat a venir; com s'havia sentit aquests darrers dies; dient-li que no havia de tenir por d'expressar els seus sentiments. Tot i això, l'únic que la va animar a començar a parlar va ser trencar aquell silenci incòmode que es va formar a l'atmosfera d'aquella pàl·lida habitació, després dels intents fallits de la psiquiatra.

La doctora, fins i tot amb tots els anys que duia treballant al centre, seguia fascinant-se de com entre les penúries d'aquelles parets buides alguns pacients trobaven aquest alleujament que necessiten per expressar els seus dubtes i pensaments.

La pacient va comencçar pel principi, explicant-li qui era i perquè havia decidit anar al sanatori.

Antonina, una dona d'uns cinquanta anys, amb un rostre semblant al de la cònjuge del cèlebre general Belisario, d’on ha deduït la psiquiatra que li procedeix el nom, sempre va ser diferent dels altres. Va ser dotada d'una extraordinària intel·ligència, que es va anar transformant en un do, o en una maledicció com ella mateixa afirmava, que li permetia saber la veritat universal. Ella sempre té raó, deia, ho sap tot de qualsevol disciplina i, de fet, els seus arguments són irrefutables. Fa que els arguments dels altres semblin necieses i fal·làcies.

Com si d'un cartoix es tractés, se'n va anar a viure a l'illa de Formentera, aïllada de la humanitat, per, com ella deia, no corrompre's per la societat.

Com més passava el temps, més coneixements anava adquirint i, tal com li afirmava a la psiquiatra, això l’estava distanciant de la humanitat. Havia establert en la seva ment que la seva missió en vida era dissuadir les persones dels seus principis més ferms. Aquest projecte el va batejar com la "metamorfosi de la ignorància". El seu audaç mètode, en realitat, era molt simple. Consistia a insistir al compàs d'una molta en les raons per les quals ella estava en el cert i, d'aquesta manera, l’adversari s’ adonava de la seva desmanegada posició ideològica.

Després d'explicar això, va deixar de parlar durant uns instants per contemplar la inert expressió de la doctora. Des que havia començat a parlar, al rostre de la psiquiatra no s'havia contret ni un sol múscul. Ja havia tingut en diverses ocasions pacients que estaven obsessionats a tenir raó, però cap havia arribat fins a tal punt. Quan la psiquiatra va decidir reemprendre la conversa, aquesta va ser interrompuda per la pacient. Doctora, l'únic per al que he vingut és perquè em sani la ferotge ansietat que em provoca aquesta tasca meva. Se sentia com una humana entre un gran grup de primats.

D'aquesta manera es va donar per conclosa la sessió.

Tot i això, abans que s'aixequés per marxar, la psiquiatra li va esmentar que estaria interessada a conèixer amb més profunditat com era aquella sensació de ser "superior" als altres. Tonina va puntualitzar que no és que fos superior, sinó que veia el que altres no podien: l'essència de l'univers.

De forma exemplificada, li va explicar que ella era capaç de veure el color de la veritat. Algunes persones afirmaven que la veritat era de color verd, d'altres de color blau, i també n'hi havia d'algunes que asseguraven que era de color de l'olor de la llimona. Tanmateix, la veritat tenia un únic color, el seu color propi que no era comparable amb cap altre. Realment la seva vocació era ser pintora, pintora de la realitat.

Sortint de la sala, Tonina es va girar per contemplar l'habitació on hauria d’acudir la setmana següent, escorxant els seus pensaments davant d'una desconeguda. La va relaxar veure totes aquelles fotografies a les parets, imatges plenes de flora i fauna.

Quan estava a punt d'arribar a la sortida, es va fixar que en un dels petits dormitoris hi havia un macilent ancià, de barba canosa, que tenia posat l'oïda a terra.

—Cssss, cssss, cssss… ¡cssss! —va xiuxiuejar l'ancià, cridant-la amb la mà i assenyalant el terra.

Ella s'acosta, posa l'orella a terra també.

—No sento res —va dir, aixecant el cap.

—Doncs així tot el dia escolti! —va respondre l’ancià amb vehemència.

En escoltar això, educadament es va retirar de terra, li va dedicar un mig somriure i va marxar.

Després de resoldre els carrerons estratègics del nucli antic de Palma, va aconseguir arribar a la plaça del Temple, on sempre s'aturava uns segons a contemplar l'estàtua de Jafudà Cresques. Al davant hi havia el seu destí, el pub “Puzzles”. Els clients habituals expliquen que la idea darrere del nom era crear un espai on diferents tipus de persones poguessin reunir-se i connectar, formar una comunitat diversa i unida, similar a com les peces d'un trencaclosques encaixen perfectament entre si. Això li cridava molt l'atenció i, per això, sempre que passava uns dies per Mallorca, freqüentava aquest local.

Mentre obria la porta, fins i tot abans que els seus ulls s'acostumessin a la tènue llum, ja li arribava a les orelles. Ja començava a escoltar-ho.