Dins hi havia una acollidora sala, on es trobava la barra de còctels, un petit escenari i les poques taules que hi cabien. Les làmpades de banquer situades a cada taula formaven una atmosfera íntima i elegant. A Tonina, des de feia uns anys, li apassionava el jazz. A l'edat d'onze va ingressar al conservatori de música i va començar una rigorosa educació musical. Després de dotze anys de exigent disciplina va rebre el títol que tant anhelava. Tanmateix, va ser en conèixer el jazz quan va començar a sentir la música. Considerava que era com la vida mateixa.

És conflictiu i està ple de complexitat, però en el fons, hi ha alguna cosa tan simple i veritable! És l'expressió més pura de la llibertat. El que els músics toquen de la partitura és només el començament, el interessant ve després, on es connecten amb la música i amb els que els escolten. És una conversa, una dansa. És com... com si estiguessis enamorat.

El jazz és sobre viure el present. És sobre mirar als teus companys i sentir aquesta energia que et commou l'ànima. És sobre prendre riscs, improvisar i crear alguna cosa nova cada vegada que toques. És un mirall de com, des del caos, es pot crear ordre.

És més que música, és una forma de vida. Consisteix en ser autèntic, ser tu mateix i no tenir por a mostrar qui ets realment.

A més, pensava ella, el jazz és el llenguatge en el qual tothom es pot entendre, sense necessitat de paraules. No importa d'on vinguis o qui siguis, la música té el poder de connectar les persones d'una manera profunda i eloqüent. De fet, quan toques jazz estàs parlant directament al cor de la gent. És una forma de comunicació que transcendeix les barreres del llenguatge i la cultura. És pur, és real i és alguna cosa que tothom pot sentir.

Es va asseure en una de les petites taules que estaven davant de l'escenari. Al seu costat, el trompetista estava desembeinant la seva arma, una Yamaha Chicago platejada del noranta-set. Només de veure amb quina delicadesa netejava el filtre, sabia que els brindaria una excel·lent actuació. A aquest se li va sumar el pianista, que era el propietari del local, un baixista i un saxofonista. A l'instant en què van començar a tocar es va deixar portar per la música com un titella que es guia a si mateix.

Li hagués agradat quedar-se en aquell pub innombrables hores, però en veure que ja estava fosquejant va decidir tornar al seu apartament a descansar. A la sortida la va sorprendre una bandada de coloms jugant a cartes, però li va cridar l'atenció el quartet de joves que es trobava a la cantonada, operant de forma sospitosa. Quan s'hi va fixar millor, va veure que un dels del grup estava apallissant al que semblava més genuí, mentre que la parella restant observava impàvida la situació.

Li va començar a bullir la sang.

A Tonina li fascinava veure com cada persona brillava per la seva pròpia valia, cosa que li feia rabiar quan algú per brillar necessitava apagar la llum d'una altra persona. Cada un és protagonista de la seva pròpia història i no ha d'intentar ser-ho de cap altra.

Decidida, va anar a dirigir-se a aquella criatura i imposar justícia. Tanmateix, un indigent que l'havia estat observant amb cautela des que va sortir del pub la va aturar.

—Senyora, no passi pena per la joventut d'avui en dia —va anunciar amb to decidit—. No veu que sempre es dona per perduda a la generació que ens segueix, però al final acaben madurant? Sí, ja ho deia Sòcrates, i fixeu-vos fins on hem arribat!

Aquestes paraules la van absorbir durant uns instants. Potser tenia raó aquell home i no s'havia de frustrar tant. Quan es va girar, gairebé per inèrcia, cap a la cantonada on es trobaven els joves, aquests ja no hi eren. Es va tornar per donar-li un parell de monedes al captaire, però tampoc hi era. Li va entrar un calfred. Donava la sensació que tot el món hagués desaparegut.