CAP 3 – La frontera



Havia passat un dia des del succés en el camp d’elit i m’havia dirigit cap a la biblioteca del poble, allí vaig posar-me a buscar informació del que m’havia passat i com havia pogut reviure. Vaig trobar un llibre de llegendes antigues, el vaig fullejar i vaig trobar una figura molt pareguda a l’estàtua de la muntanya, es deia el rei escarlata i es considerava un àngel de la guarda, ja que protegia als guerrers d’Itza des de feia temps.



Vaig eixir de la biblioteca i em vaig dirigir a la taverna on havíem quedat els del grup. Allí estava Marat, que començà a fer un discurs. «Company, hem perdut molts dels nostres en aquella emboscada, però encara podem guanyar, hi ha molts més grups que ja han arribat a la frontera i ens reunirem amb ells molt prompte, estem a una hora de la frontera i la batalla es decidirà hui».



Després menjàrem el desdejuni i ens dirigírem cap on havíem deixat els cavalls i d’allí partírem cap a la frontera. El camí estava molt silenciós, els companys no parlaven i els animals no habitaven prop de la frontera.



A mitja camí, descobrírem que el camí estava bloquejat, havia hagut despreniments el dia anterior i les pedres no ens permeteren passar. Haguérem d’anar per un altre camí, este seria més llarg però no hi havia altra opció, eixe camí passava pel Bosc s’Astut que a l’entrar impedia vore ninguna llum així que si et perds del camí no podràs eixir mai, per sort els nostres avantpassats havien posat una corda que recorria el bosc perquè no ens perdérem.



Arribàrem al bosc una hora deprés, ens baixàrem dels cavall, agarràrem la corda i ens dirigírem cap a l’interior. Tot estava fosc i la temperatura baixà dràsticament. Caminàrem durant uns minuts quan sentírem un so en les herbes, tots ens paràrem. Vaig pensar que podien ser Lopis, depredadors hostil i ràpids que habitaven els boscos i podien veure en l’obscuritat, si era cert, molts moririen, teníem que eixir d’allí. De sobte, els Lopis s’aproparen i eixírem corrent, uns es soltaren de la corda i ja no tornàrem a veure’ls, els altres correguérem, agafats de la corda cap a l’interior, vaig xocar amb un arbre i vaig decidir amagar-me dins d’ell. El problema dels Lopis era que no tenien sentit de l’olfacte. Després d’uns minuts, vaig decidir eixir i em vaig dirigir sigil·losament cap a l’eixida del bosc. Pel camí no vaig tindre més problemes, segurament els Lopis havien tornat a sa casa a disfrutar del menjar. Quan vaig eixir, vaig vore que solament quedaven 4 persones al grup, incluint Marat, que tenia un instint de supervivència bastant bo. Els ànims estaven baixos, continuàrem el viatge cap a la frontera, deprés de dos hores arribàrem. Allí trobàrem els altres grups d’altres pobles, tots escassos de persones. Vaig pensar que en tant poques persones no aconseguiríem guanyar, però l’esperança és l’últim que es perd.



Ens reunírem amb els altres grups i ens dirigírem a l’armeria on agafàrem totes les armes. L’armeria era gegant, hi havia tot tipus d’armes tot arreu. Estava agafant armes quan de sobte vaig veure unes petjades de sang, vaig decidir seguir-les per a veure on conduïen. Aquestes finalitzaven davant d’una paret, vaig intentar buscar alguna forma per passar-hi i se m’ocorrí una idea, una idea, em vaig posar on acabaven les petjades i de sobre la paret es va obrir. Dins hi havia una habitació, en mitat d’aquesta hi havia un pedestal amb una espècie de collar. El vaig agafar i el vaig mirar amb deteniment. Al centre tenia una joia de color blau i estava envoltada de d’un disseny paregut a runes antigues. Me’l vaig posar i em vaig dirigir cap al grup.



Finalment, ja preparats, eixírem cap a l’exterior, la batalla estava a punt de començar. Aparegueren les tropes d’Otxatan, eren més nombroses el que suposava que eren dos contra un. Estàvem perdent tropes i jo lluitava el més que podia, però finalment, em clavaren una espasa.



Vaig aparéixer un altra volta al poble de la muntanya, tot estava igual que abans, les cases en perfecte estat però deshabitades. Vaig decidir tornar-hi al lloc d’abans i allí estava, l’estàtua, però amb un altra postura, estava oferint-me la mà, després de pensar-ho uns segons li vaig donar la mà. De sobte, la pedra es va trencar i sorgí una persona de carn i ossos, tenia unes grans ales de sang.



Vaig despertar i em vaig adonar que tenia ales de sang, em sentia fort. De sobte el collar començà a brillar, totes les nostres tropes van reviure i a més apareixeren els antics soldats d’Itza per lluitar amb nosaltres. M’adoní que el collar era el Cor de l’Eternitat, una relíquia antiga que permitia els morts viure. Després d’una dura batalla, els otxatans es retiraren i Itza va poder gaudir de la pau.



FI