Ales de Sang



Cap1: El reclutament



El dia del Reclutament sempre és el més mortífer. Pot ser per això l’alba és especialment bonica, perquè sé que, per a mi, podria ser l’última.



Ajuste les corretges de la feixuga motxilla de lona i puge com puc per l’ampla escala de la fortalesa de pedra que anomene casa. Emacomiadedels meus pares i marxe de casa. Al carrer es veu un cavall blanc amb una corda enganxada a l’estable, segurament esperant-me. M’arme de valor i partisc cap al palau.



Pel camí, es veu a la gent esacomiadendels seus fills, alguns amb plors iabraçades. És un dia estupend, el sol il·lumina el camí i els pardals canten feliços.



Després d’una estona arribe al palau, allí el comandantMaratem saluda, és l’hora deconéixerals candidats. Estem tots esperant que ens criden. Més o menys 40 minutes després, sent el meu nom.“ Carlos, per favor el comandant està esperant-lo". Entre a la sala, està plena de decoració amb preciosos quadres i pintures cridaneres. Em vaig asseure davant seu i comença a parlar:



-Hola,Carlos- va dir.



-Bon dia- vaig respondre.



-Estàs ací per lluitar pel país, estem en una greu batalla ambOtxatani necessitem més gent per poder lluitar-hi-.



Jo estava molt nerviós, amb només16anys havia d’anar a la guerra, deixar-ho tot enrere i arriscar la vida pel meu paísItza.



Quanacabàrem de parlar em vaig dirigir als dormitoris. Allí vaigconéixerFerran, un xic dels pèls rossos, bastant alt i prim, em va saludar i ens dirigirem al menjador a sopar.



Aquella nit em va costaradormir-me, el següent dia començaríem el viatge a la frontera i no parava de pensar la quantitat de gent que moriria allí. A les 6 del matí van tocar a la porta, ens vam despertar i ens preparàremper aanar-nos-en. Ens reunirem tots en la sala d’actes onMaratcomençà a parlar de la missió.



“Bon dia a tots, emprendrem un perillós i desafiant viatge cap a la frontera, en el camí trobarem perills i pot ser, enemics d’Otxatan, però nousacovardiu perquè guanyarem la guerra. ViscaItza!”



Tots ens motivàrem i ens dirigírem a l’estable,vaig elegir el meu cavall i començàrem a trotar, davant de tots estavaMarat, comandant a tots, galopàrem durant unesdueshores fins que arribàrem al Mont Ernest. Una muntanya, diuen que embruixada, quesuposavamoltes dificultats per a passar, els camins eren molt estrets i esvarós i als cavalls els dificultava el pas.



En l’entrada de la muntanya en veia un arc de pedra amb unes paraules que no entenia i tot estava replet de torxes. Aquella nit decidírem passar-la allí, preparàrem el campament i ens posàrem a cuinar el sopar, a Ferranse li donavamolt bé cuinar així que li ho deixàrem a ell. Vaig decidir fer una caminada per la muntanya. Durant el camí vaig trobar un xicotet poble que jo no coneixia i vaigentrara investigar, hi havia un muntó de cases destrossades, segurament estaven deshabitades des de fa temps.



Després de passejar durant una estona vaig arribar al centre de la ciutat, allí vaig trobar una estàtua en perfectes condicions d’una persona amb una bona forma física, vestida amb una túnica. Tenia unes grans ales que pareixien fetes d’algun líquid. Vaig tornar al campament i contí als meus companys el que havia vist, a tots els paregué estrany.Aquella nit vaig tindre un somni molt estrany, ro el recorde molt bé, però em sona que estava en el poble de la muntanya, peròhi habitava gent.



Al matípartírem cap al següent destí, ens dirigírem cap al camp d’elit d’Itza, havíem rebut la informació que l’estaven atacant i necessitaven reforços,pelque partírem ambla major rapidesa. Acabava d’eixir el sol i la brisa refrescava l’ambient. Una hora després arribàrem al campus, es veia desert, no se sentia a ningú ni es veia cap persona. Decidírem entrar a la plaça central on trobàrem un muntó de cadàvers d’Itzarsa terra. Vaig suposar que havíem arribat tard i ens dividírem en grups per buscar més gent i saber què havia passat.



Ens dividírem en quatre grups de tres persones cada un, el meu equip va decidir dirigir-se cap als dormitoris del campus. Arribàrem i ens endinsàrem sigil·losament a l’edifici, estava tat en silenci, lespertinènciesdels estudiants estaven en el seu lloc, ningú havia tocat res.De sobtesentírem uns passos, ens quedarem callats. Els passos es dirigiren als banys. El primer a entrar al bany va ser Ferran, i això, va ser l’últim que va fer, de sobte una espasa li travessà el pit,Ferrancaigué a terra mort. Elsotxatànicssabien que estàvem acípelque prepararen un atac sorpresa. El meu company i jo vam intentar córrer cap a l’eixida, però aquesta estava bloquejada, així que en vam amagar sotaels llits.



El temps passava i em van sentir un muntó de passos. De sobte, s’obrí la porta i una persona entrà a l’habitació, per la seua vestimenta em vaig adonar que era un enemic, aquest es posà a revisar l’habitació, jo no podia respirar per por que em sentira. L’otxatàniccomençà a revisar els llits, un a un, fins que trobà el meu company, l’otxatànicel vaarrossegarfora del llit i li va clavar l’espasa. Després es va dirigir fora de l’habitació. Vaig esperar uns minutes més fins que vaig eixir. El primer que vaig veureva serel cos del meu company, inert, a terra, necessitava escapar d’allí.



Em vaig dirigir cap a la porta, lavaigobrir silenciosament i mirí al corredor, no vaigveurea ningú així que vaig decidir eixir. Les eixidescontinuaven bloquejadesi em vaig posar a buscar una forma d’eixir. M’imaginava que al soterrani trobaria alguna ferramenta per poder eixir i em vaig dirigir sense fer molt de soroll per si quedava algun enemic. Al soterrani vaig començar a buscar, estava ple de pols, es veia que ningú havia entrat en anys.



Finalment vaig trobar una palanca de ferro. Vaig dirigir-me cap a l’eixida i li vaig pegar a la porta amb ella i vaig fer un foratcosa queem va permetre eixit. Vaig caminar uns passos quan unotxatànicaparegué i em clavà una espasa.



Vaig despertar al poble de la muntanya, les cases estaven en perfecte estat, però no hi havia ningú,es veia despoblat.Finalment,decidí dirigir-me cap al centre del poble, el camí estava boirós i no es veia més enllà de les fronteres del poble. Estava molt confús, l'últim que recordava era eixir dels dormitoris del campus i aparéixer ací.



Finalment,després d’uns minuts vaig arribar a la plaça central, allí vaigveurel’estàtua, però en una posició diferent, estava tirat al sòl amb una espasa clavada al pit, el seu rostre amb una expressió de sorpresa i terror. Vaig examinar-la per un temps i vaig descobrir que l’espasa es podia menejar, em vaig armar de valor i vaig agafar l’espasa i li la vaig traure del pit. De sobte va sorgir una llum encegadora.



Vaig despertar a l’eixida dels dormitoris, em vaig revisar i emadoníque no teniacapferida, vaig recordar que m’havien atacat quan vaig eixir-hi. No sabiaquant detemps havia passat, peròm’alcí i vaig començar a córrer perveuresi els altres grups estaven bé.



Vaig trobar el grup que va anar al gimnàs mort així que em vaig dirigir cap a la seu central, allí estaven reunitselsdos grups que quedaven vius, els vaig avisar i ràpidament ens precipitarem fora del campus. Estàvem exhaustes així que decidirem passar la nit al poble més proper.



Ens dirigírem aKrock, un poble prop de la frontera. Allí trobàrem gent, no moltapelperill que suposava viure allí, peròens oferiren refugi.