A poc a poc, amb paciència, Anna va començar a fer canvis. Va dedicar més temps a les coses que li portaven alegria, encara que semblaren insignificants. Va començar a compartir més amb la seua família i els seus amics, no només els moments bons, sinó també els difícils. Va aprendre a posar límits, a dir “no” sense culpa.



Un dia, mentre passejava pel centre de la ciutat, va veure un anunci d’un taller d’art per a adults. Sense pensar-ho massa, va decidir apuntar-se. Aquella decisió, aparentment trivial, va canviar la seua vida de manera inesperada. Al taller, va conéixer persones que compartien la seua passió per la creativitat, i per primera vegada en molt de temps, es va sentir part d’un grup.



Una de les persones que Anna va conéixer al taller era Júlia, una dona de mitjana edat amb una energia contagiosa. Júlia havia passat per situacions similars i li va explicar com l’art l’havia ajudat a reconstruir-se. Les seues converses es van convertir en una font d’inspiració per a Anna, qui començava a sentir que el seu propi procés no estava tan solitari com havia pensat.



En una de les sessions del taller, el professor va proposar un exercici diferent: dibuixar una emoció abstracta. Anna va triar la ràbia. Encara que estava aprenent a gestionar el seu dolor, hi havia parts d’ella que no deixaven de bullir per dins. Ràbia contra les expectatives imposades, contra ella mateixa per haver callat durant tant de temps, contra un món que no semblava disposat a aturar-se mai per a esperar-la.



Quan va acabar el dibuix, el paper estava ple de línies agres, formes caòtiques i colors intensos. Júlia es va acostar per mirar-lo i va dir:



—És brutal. Però també és honest.



Aquell comentari va fer que Anna s’emocionara. Per primera vegada, algú reconeixia la intensitat del que sentia sense intentar minimitzar-ho o arreglar-ho.



A poc a poc, Anna es va atrevir a portar alguns dels seus treballs fora del taller. Va començar a penjar les seues obres a les xarxes socials, no perquè buscara reconeixement, sinó perquè sentia que necessitava compartir el que abans havia mantingut ocult. Per sorpresa seua, les respostes van ser positives. Algunes persones fins i tot li van enviar missatges privats explicant com els seus dibuixos els havien impactat o ajudat a posar paraules al que sentien.



Mentrestant, les sessions amb la doctora Vidal continuaven. Una de les més significatives va arribar quan Anna es va atrevir a parlar d’un episodi que sempre havia evitat: el dia en què va perdre a Laura, la seua millor amiga.



—Era com una germana per a mi —va dir, amb la veu trencada—. I no vaig saber com acomiadar-me.



Va explicar com havia rebut la notícia de l’accident, com havia anat al funeral sense ser capaç de mirar el taüt, com havia deixat que el temps sepultara aquell dolor sense processar-lo mai realment.



—De vegades, tinc por d’oblidar-la —va confessar—. Però, alhora, pensar en ella encara em fa massa mal.



La psiquiatra la va escoltar amb atenció i després li va proposar un exercici.



—Per què no li dedica una obra? No cal que siga un homenatge solemne. Pot ser qualsevol cosa que li faça pensar en ella.



Anna va passar dies pensant en això abans de posar-se a treballar. Al final, va decidir crear un mural amb elements que representaren els moments que havien compartit: els llocs on havien anat juntes, els acudits privats, els colors que a Laura li agradaven. Quan va acabar, va sentir una barreja de tristesa i alleujament.



—És com si per fi haguera pogut parlar amb ella —va dir a la doctora Vidal.



Eixe mural es va convertir en un punt d’inflexió. Encara que el dolor no desapareixeria mai completament, Anna va començar a veure’l com una part d’ella que podia integrar en lloc de rebutjar.



Els mesos van passar, i amb ells, Anna va continuar explorant la seua creativitat. Fins i tot es va animar a participar en una exposició col·lectiva organitzada pel taller. Veure les seues obres penjades a la paret d’una galeria li va produir una barreja d’incredulitat i orgull.



Una nit, després de l’exposició, es va asseure al seu estudi i va mirar els quaderns plens de dibuixos que havia acumulat durant aquell temps. Cada pàgina li contava una història: de ràbia, de tristesa, de descobriment, de reconciliació. Per primera vegada, va entendre que el seu art no era només una manera d’expressar-se, sinó també una eina per a connectar amb altres persones i amb ella mateixa.



Va agafar un full en blanc i va escriure unes paraules per a ella mateixa, com si foren una carta:



“Gràcies per no rendir-te. Gràcies per haver lluitat, per haver plorat, per haver-te permés sentir. Ara pots continuar.”