Anna de vegades, se sentia igual que la primera vegada que, en aquella llunyana visita inicial, va haver de despullar-se anímicament per explicar-li a una desconeguda, mal que fos psiquiatra, què li passava. Ella, que no s’obria mai a ningú, que feia anys que estava tancada en si mateixa, ho va fer forçada per les circumstàncies, perquè ja no suportava més el dolor, el maleït dolor invisible, la tempesta perfecta en la qual es confabulen ment, ànima i consciència.



La psiquiatra va esperar uns segons que la seva pacient comencés a parlar. En veure que no ho feia, ella mateixa va trencar el gel.



—Ha trigat a venir —va dir, amb una veu suau que no jutjava, però tampoc no permetia fugir.



Anna va alçar la mirada. Li va costar un esforç titànic dir les primeres paraules.



—No podia… —va murmurar. Els seus dits tremolaven sobre el genoll esquerre—. No sabia si valia la pena.



La doctora Vidal va assentir, com si aquelles paraules ja les haguera sentit centenars de vegades.



—Però ara és ací. Això és el que importa.



El silenci va tornar a omplir l’estança. El rellotge que hi havia sobre la taula de la psiquiatra marcava les hores amb una cadència rítmica que semblava amplificar-se a les orelles d’Anna. Cada segon era un martell que colpejava la closca de gel que protegia el seu interior.



Finalment, el gel es va esquerdar.



—Estic atrapada. Fa anys que no sé qui soc. Tot és massa. Massa intens, massa buit alhora. Hi ha dies en què vull desaparèixer. I altres… en què em sembla que ja ho he fet.



La doctora va prendre una nota ràpida en el quadern que descansava sobre la seua falda.



—Parle’m d’eixos dies —va dir.



Anna va detindre’s. Per uns instants, va dubtar si tenia la força per a continuar. Però el record d’aquella nit en què quasi no es va alçar del llit li va donar un impuls. Va tancar els ulls i va començar a relatar, amb la veu trencada, la història de les últimes setmanes.



El que li passava a Anna no era cosa de dies ni de mesos. Era un cúmul de situacions i records que s’havien anat apilant al llarg dels anys com pedres en una motxilla que portava sempre al damunt. El primer cop de la vida havia arribat quan encara era massa jove per a entendre’l. El seu pare havia mort de manera sobtada, i la família s’havia trencat en trossos irreparables. A partir d’aquell moment, havia après a callar.



Les seues emocions, tan caòtiques i imprevisibles, no semblaven encaixar en un món on tot s’havia tornat funcional i pràctic. “Sigue forta”, li havia dit sa mare una vegada. I ella ho havia fet. Però ser forta li havia costat molt.



—Mai he plorat per la seua mort —va confessar a la psiquiatra—. Mai. I no sé si això és normal.



La doctora Vidal no va emetre cap judici. Va deixar que el silenci s’estirara entre les dues, com un pont que s’havia de creuar amb calma. Quan va parlar, ho va fer amb una dolçor meticulosa.



—Potser no va ser el moment. Però plorar no és un acte que tinga una data de caducitat. Si ha de passar, passarà.



Anna no sabia si creure-la. El món no esperava que ningú es quedara enrere per a plorar. Les coses seguien, i ella també. Però cada pas que feia semblava enfonsar-la més en el fang de la rutina. La universitat havia sigut un refugi al principi, un lloc on podia dissociar-se del seu jo real i construir un alter ego que semblava més funcional. Va acabar la carrera amb excel·lents notes, però amb el cor més buit que mai. El treball, després, havia sigut una altra manera d’ocupar la ment. Les llargues hores d’oficina li impedien pensar massa, però també li deixaven una estranya sensació de paràlisi.



—És com si estiguera congelada. Visc un dia darrere l’altre, però no visc de veritat —va explicar durant una sessió.