F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
TREBALLS PUBLICATS

jujujuju (userjajsjajajsjs234)
COL·LEGI GUADALAVIAR (Valencia)
Inici: La constant picassiana (Jordi Sierra i Fabra)
Capítol 2:  La tempesta que es confon amb el silenci

La doctora Vidal va assentir. A vegades només assentia, i Anna ho agraïa. No necessitava consells ni solucions ràpides. Només un espai on dir les coses en veu alta, perquè potser així deixarien de pesar tant. Però una de les coses que més li costava era parlar del buit que sentia amb la gent que més estimava. La seua mare, les seues germanes, els amics. Tots pensaven que Anna era una dona forta, treballadora, que ho tenia tot controlat.



—He sigut sempre l’“Anna perfecta”. I no sé com deixar de ser-ho —li va dir un dia.



La psiquiatra la va mirar amb una intensitat que feia impossible amagar-se.



—I si no haguera d’abandonar eixa perfecció, sinó redefinir-la? Ser “perfecta” no és ser invulnerable. És aprendre a ser qui és.



Eixes paraules li van quedar gravades a l’ànima. Però entendre-les no significava aplicar-les. Anna era un llenç en blanc que havia oblidat com pintar. Durant mesos, les sessions es van convertir en un espai segur on podia explorar la seua tempesta interna.



Anna era un llenç en blanc que havia oblidat com pintar. Durant mesos, les sessions es van convertir en un espai segur on podia explorar la seua tempesta interna, però fora de la consulta, la vida seguia sent un laberint. Les nits eren particularment difícils. El silenci, en lloc de ser un alleujament, amplificava els seus pensaments. Les imatges dels errors del passat, les paraules no dites, i les oportunitats perdudes desfilaven pel seu cap com una pel·lícula en bucle.



Un vespre, després d’una jornada especialment llarga al treball, Anna va trobar un vell quadern de dibuix que havia usat durant la seua adolescència. Estava cobert de pols, i la majoria de les pàgines estaven en blanc, però algunes tenien esbossos: rostres somrients, flors, paisatges imaginaris. Ho havia deixat de banda feia anys, quan el dolor s’havia fet massa intens per deixar espai a la creativitat.



Va portar el quadern a la seua següent sessió amb la doctora Vidal.



—Això és meu —va dir, mentre li’l mostrava, quasi com si confessara un secret.



La psiquiatra va observar el quadern amb interès, passant les pàgines amb cura.



—Era molt bona —va comentar, sense afegir més.



Eixes paraules, tan senzilles, van tocar alguna cosa dins d’Anna. Aquella nit, per primera vegada en molt de temps, va agafar un llapis i va començar a dibuixar. Al principi, només eren línies desordenades, formes sense sentit, però amb cada traç sentia que recuperava una part d’ella mateixa.



Dibuixar no solucionava tot el que portava dins, però li donava una eixida. Era com si el llapis poguera traduir les emocions que no sabia expressar amb paraules. En les setmanes següents, es va dedicar a omplir pàgines i pàgines del quadern. A vegades, portava els seus dibuixos a les sessions, i la doctora Vidal l’animava a parlar del que significaven.



—És curiós… —va dir un dia—. Sempre he pensat que era una persona forta perquè no mostrava les meues emocions, però ara veig que ser forta significa permetre’m sentir-les.

Eixa idea era revolucionària per a Anna. Per primera vegada, va començar a qüestionar les expectatives que la societat i ella mateixa havien imposat sobre qui havia de ser.



Un dia, mentre treballava en un esbós al parc, una xiqueta es va acostar per observar-la.



—Què dibuixes? —va preguntar la menuda, amb la innocència pròpia de la seua edat.



Anna va alçar la mirada, sorpresa. Feia molt que ningú no li preguntava per la seua passió.



—No ho sé exactament —va admetre, somrient lleument—. Potser estic dibuixant com em sent.



La xiqueta va arrufar el nas, confosa, però després va assentir amb energia.



És bonic! —va dir, abans de marxar corrent amb sa mare.



Aquell comentari, tan senzill, va omplir Anna d’una estranya calidesa. Potser no era necessari que cada traç, cada emoció, tinguera un significat profund. Potser simplement es tractava de crear, d’existir, d’expressar.



En una de les últimes sessions amb la doctora Vidal, Anna va compartir un pensament que feia temps que li rondava pel cap.



—Vull fer alguna cosa diferent amb la meua vida. Vull començar de nou.



La psiquiatra va assentir, sense sorprendre’s.



—Què li agradaria fer?



Anna es va quedar en silenci durant uns segons, mirant per la finestra del despatx. Les branques dels arbres es balancejaven suaument amb el vent, i la llum del sol es filtrava a través de les fulles.



—Encara no ho sé. Però vull descobrir-ho.



La doctora Vidal va somriure, i per primera vegada, Anna va sentir que eixe somriure reflectia la llum que començava a sentir dins d’ella mateixa.

 
userjajsjajajsjs234 | Inici: La constant picassiana
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
segons la política de privacitat
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Organitza:
Amb el suport de:
Amb la col·laboració de:
Avís Legal   Política de privacitat   Política de cookies
Gestiona les teves preferències de cookies

[Web creada per Duma Interactiva]
[Disseny Platanosnaranjas.com]