Capítol 3

Mentre llegia, m’havia quedat adormida. No sé ben bé què em va despertar aquella nit: si el soroll d’algú caminant per casa o la sensació que algú em mirava des de la foscor. El cor em bategava fort mentre deixava lentament el diari a terra i m’aixecava de l’amagatall per donar un cop d’ull a la casa.

Vaig entrar per la porta del jardí cap al menjador, vaig encendre la llum i vaig agafar un gerro que estava sobre la tauleta, plena de diaris que feia mesos que no es canviaven. Vaig donar una volta per tota la casa, però no vaig trobar res. Quan tornava cap al meu lloc per amagar bé el diari, vaig veure una carta davant de la porta per on havia entrat feia només quatre minuts. La vaig agafar amb les mans tremolant, i, mentre la por em feia contenir la respiració, la vaig obrir.

“Estimada Berta, no hauries d’estar llegint això.”

La mà em va començar a tremolar encara més i la carta va caure de les meves mans. Qui sabia el meu nom? I, el més important… per què no volia que llegís el diari? Vaig anar a agafar-lo de nou i el vaig notar més prim: tornaven a faltar pàgines. Aquest cop, estava clar que algú estava jugant amb mi.

En aquell moment, vaig trencar la meva promesa i en vaig fer una de nova: mai més m’havia de separar del diari i l’havia d’acabar de llegir el més ràpid possible.

Quan vaig arribar a casa, em vaig posar còmoda amb el pijama i una tassa de cafè. Em vaig col·locar a la butaca, em vaig tapar amb una manta i vaig començar a llegir.

Diari de l’àvia

Avui ha estat el primer dia que la responsable de les treballadores m’ha enviat a netejar, en lloc de quedar-me a la cuina amb les cebes. He pujat emocionada, perquè seria el primer cop que coneixeria més de prop la família i veuria la gran casa on treballava. La meva intenció no era tant netejar, sinó donar un cop d’ull als quadres de la família.

Mentre feia veure que netejava, m’he aturat davant d’un quadre on es veien tots els membres de la família. Quan l’he agafat per mirar-lo millor, m’ha caigut de les mans i s’ha trencat a terra. El cor m’ha començat a bategar amb força i les llàgrimes m’han pujat als ulls: entre els rostres del quadre hi havia en Salvador.

El pànic s’ha apoderat de mi. Estava convençuda que m’anaven a der fora per haver trencat el quadre, però, de sobte, algú m’ha agafat de la mà i m’ha estirat cap a una habitació. Era, una vegada més, el fill gran de la família. Quan he intentat cridar, ell m’ha tapat la boca amb la mà.

—La meva mare està a prop —m’ha dit en veu baixa—. Si et veu aquí trencant quadres en lloc de netejar, ja saps quines seran les conseqüències.

Després d’una estona amb la seva mà tapant-me la boca, quan ja m’havia calmat, m’ha deixat anar. M’ha advertit que tingués cura amb el que feia i he marxat sense dir res, amb el cap ple de preguntes sobre en Salvador.

Tot just sortir de la seva habitació, l’he vist. En Salvador caminava pel passadís, agafat de la mà amb una dona. Els nostres ulls s’han trobat i ell ha deixat anar un murmuri:

—Tu?…

Abans que pogués dir res, el fill gran ha sortit darrere meu.

—Us coneixeu? —ha preguntat.

Però jo ja havia marxat corrents, sense mirar enrere. Estava massa avergonyida… i també massa decebuda.

Vaig deixar enrere massa preguntes entre ells, però jo vaig intentar centrar-me en les meves pròpies preocupacions.

En Salvador em perseguia constantment. Sempre trobava una excusa per apropar-se a mi, per quedar-se sol amb mi. Jo l’ignorava tant com podia, però ell no es rendia. En canvi, en Víctor era diferent. Un dia, davant de tothom, em va agafar de la mà i em va fer pujar al seu cotxe. Vam anar lluny, fins a un parc tranquil. Allà, amb llàgrimes als ulls, em va preguntar:

—De què coneixes el meu germà?

—No és problema teu —li vaig contestar, mirant-lo fixament als ulls.

—Però ho és... —va dir ell, amb la veu trencada—. Perquè t’estimo.

Em vaig girar i em vaig posar a plorar, i mentre pensava com li podia dir que havia estat enamorada del seu germà durant un any sencer, em feia llàstima que sentís aquella desesperació per mi. No volia que em mirés d’una manera diferent i, per aquesta raó, no li vaig contestar. Li vaig dir de marxar cap a casa i que, per culpa d’aquella situació, el més probable era que em fessin fora.

—Veig que el què t’acabo de dir, no t’ha importat, i l’únc que et preocupa es la teva feina. Tu tranquila que el què marxarà d’allà no ets tú, seré jo. Havia tornat a viure a casa dels meus pares només per veure't, però ara veig el teu interès per mi.

Després de sentir aquestes paraules, vaig quedar trencada i vaig pujar al cotxe. Ell em va portar a casa i des d’aquell dia no em va tornar a dirigir la paraula i sempre que em veia passar canviava de direcció. Per l’altra banda, en Salvador sempre em molestava i no parava de deixar notes en cartes per quedar amb ell i parlar.

Entre el caliu de la manta i el sofà em vaig quedar adormida, amb el diari a la mà. Però quan em vaig despertar, vaig recordar tot el que havia llegit i em vaig quedar una estona reflexionant.

Se suposa que el meu avi és l’Albert, o sigui que al final van acabar junts. Però què va passar amb en Salvador? La va deixar tranquil·la a la meva pobre àvia? També em vaig posar contenta, com quan la protagonista acaba amb el més guapo i el que millor la tracta. Vaig sentir una emoció de pel·lícula basada en fets reals.

No parava de fer-me preguntes; tenia moltes ganes de veure com acabava la història, però no entenia la nota que havia trobat. Quin problema hi havia en el diari que no em permetia continuar llegint-lo?

Després d’anar a córrer i a treballar, vaig anar a veure el meu avi, però el seu estat no canviava, continuava igual, i em vaig sentir molt trista. Em feia llàstima que ara ell no recordés res del seu passat, ni com es va enamorar de la meva àvia i es van casar. Ara que ho penso, sempre m’explicaven una història diferent sobre com es van conèixer, i mai no ens van mencionar en Salvador.

Vaig tornar a casa i em vaig posar a avançar feina, ja que tenia moltes coses acumulades perquè últimament estava molt distreta amb la lectura. Després d’una llarga estona treballant, vaig decidir fer un petit descans i llegir un parell de pàgines abans d’anar a dormir.

Només obrir la pàgina on m’havia quedat, vaig veure que la pàgina del costat tenia lletres encerclades amb llapis, formant un missatge. Després d’escriure-les totes en un paper, el missatge deia: “L’habitació tancada, la clau trobaràs sota el matalàs.” A la pàgina següent, un altre missatge: “Mai perdonis; secrets i mentides has de tenir.”

Després de llegir això, se’m va anar tot el son, i només volia acabar la lectura. Encara em faltava bastant, però la curiositat ja m’havia guanyat.

Per cert em vaig saltar unes quantes pàgines per tal de descobrir la veritat, però no eren gaire importants, parlaven del dia a dia de la meva àvia i com cada vegada creixia el seu amor per Víctor.

He estat pensant que el que estava fent era molt malament. No podia fer que dos germans s'odiessin per culpa meva. Ja prou em sentia malament per no poder estar amb en Víctori i només mirar-lo de lluny, que també havia d'aguantar les molèsties d'en Salvador. Per això vaig decidir deixar la feina. A més, ja tenia alguns diners acumulats i, últimament, rebia males mirades de les meves companyes de feina per culpa del fill petit de la família.

Li vaig escriure una carta en Víctor, on li confessava tots els meus sentiments i també li explicava la causa per la qual no podíem estar junts. Li vaig dir que havia passat un dia amb el seu germà i que havíem quedat, després d’un any, per formar una relació. Però no vaig poder anar-hi, ja que un home estrany va venir la nit anterior i la meva mare ens va obligar a deixar el país aquella mateixa nit i venir aquí per viure. Encara continuo amb la curiositat de saber qui era aquell home, però algun dia ho sabré. Estic segura que totes les veritats acaben sortint del forat on estan amagades. També li vaig explicar que el seu germà era el motiu pel qual no podíem estar junts, ja que jo mai faria que dos germans o dos amics es separessin per culpa meva.

Per acabar, li vaig dir que en una altra vida acabaríem junts...

Després de pujar discretament a la seva habitació i deixar-li la nota sobre el llit, vaig baixar dissimuladament, vaig recollir les meves coses i vaig marxar sense dir res a ningú. Només li vaig comentar a la meva mare que ja no em sentia còmoda a la feina i que la volia deixar, i ella em va dir que s'encarregaria de parlar-ho amb ells.

Quan estava sortint, vaig passar per un parc i vaig estar-hi una estona per desconnectar fins que es va fer fosc. Vaig començar a caminar en direcció cap a casa i, mentre pensava, de sobte algú em va tapar el nas amb un mocador i allà ja vaig perdre la consciència.

Quan vaig obrir els ulls, estava lligada en una cadira i tenia la boca tapada amb cinta. Vaig intentar treure'm la corda de les mans, però era impossible. A més, estava molt marejada i fluixa. Va arribar un moment en què vaig pensar que estava somiant i que no intentaria treure’m la corda, perquè al cap d'una estona sonaria l'alarma i tot hauria acabat. Però m'equivocava. Van passar moltes hores i, finalment, algú va aparèixer.

Era en Salvador! Em vaig atabalar. Em mirava d’una manera estranya, com si ja tingués intenció de fer-me alguna cosa dolenta. Em va deslligar i em va començar a treure la roba, i la resta suposo que ja es pot deduir...

Després d'aprofitar-se de mi, em va tornar a deixar a la cadira, va posar dos homes per vigilar-me i ell va marxar. De tant en tant venia i em deia que era seva, que mai l’hauria d’haver ignorat. Em va ensenyar totes les imatges que tenia d'altres dones en les mateixes condicions, però cap d'elles havia sobreviscut al final. Em va advertir que li havia de fer cas i donar-li tot el que volia per poder seguir viva.

Aquesta situació va durar aproximadament dos dies, i cada minut que passava allà era etern per a mi... De sobte, un dels homes que em vigilaven va rebre una trucada. Li van dir que, si no parava de cridar, em punxessin algun relaxant per fer-me callar. Quan em van punxar, em vaig quedar adormida fins que vaig començar a sentir la sirena de la policia. Em vaig despertar contenta. El meu patiment s'acabava i seria lliure. Però els maleïts homes em van agafar dels braços, em van portar cap a fora i van començar a córrer pel bosc. Quan es van allunyar, em van lligar a un arbre i van fugir. En aquell moment vaig perdre novament la consciència, fins que vaig sentir el meu nom sortint de la boca d’en Víctor. Em cridava, m'acariciava la cara i em deia que ja tot s'havia acabat.

Vaig estar uns dies a l'hospital. M’havien de fer diverses proves i curar diverses ferides. Setmanes després, vaig donar positiu en el test d’embaràs. En Víctor no em va deixar sola en cap moment i, quan va saber que havia estat agredida sexualment i que estava embarassada, es va posar a plorar i em va demanar perdó per haver arribat massa tard. Jo estava adolorida i molt cansada, així que li vaig demanar temps per parlar-ne més endavant.

Després de recuperar-me, vaig sortir de l’hospital i vaig parlar amb en Víctor sobre tot el que havia passat.

—Tenia molta por que et passés alguna cosa —em va dir, quasi sense poder-me mirar als ulls.

—Ja ha passat tot, i en Salvador ha de pagar pel que ha fet —li vaig dir mentre li aixecava la cara perquè em mirés als ulls.

—Sí, sí, és clar que ha de pagar! Quan em vaig adonar que ell et tenia retinguda, vaig trucar a la policia de seguida —em va dir.

—Com vas saber on era? —vaig preguntar.

—Després de llegir la teva carta, volia pensar en què fer i després parlar les coses. Quan ja estava preparat, vaig anar a casa teva i em van dir que no apareixies des de feia dos dies. Quan vaig arribar a casa, per casualitat vaig sentir el meu germà parlant per telèfon, deia coses estranyes, com de punxar relaxants. Llavors vaig deduir que eres tu i el vaig seguir mentre avisava la policia.

—Moltes gràcies! No sé què hauria passat amb mi si no fos per tu —li vaig dir mentre les llàgrimes em començaven a caure.

—Has de saber que t'estimo molt i que sempre et protegiré. Si acceptes casar-te amb mi, jo et protegiré a tu i al teu fill, sempre que estiguis preparada. Jurarem que aquesta veritat mai es revelarà i crearem una família molt bonica —em va dir mentre m'eixugava les llàgrimes de les galtes.

Li vaig dir que acceptava, però que la seva família no ho acceptaria, ja que jo no era del seu nivell econòmic i, a més, havia treballat per ell.

A ell això no li va importar gens. Em va dir que sempre estaríem junts, passi el que passi, i que li era igual perdre la seva família, ja que construiria una de millor amb mi.

Ens vam agafar de les mans i vam marxar a viure sols a un altre lloc. Vaig donar a llum a una filla preciosa i, anys després, la meva mare em va confessar que l’home que havia vingut aquella nit era el meu pare i que no estava mort, sinó a la presó per manipulacions. Ella el volia mantenir lluny de nosaltres perquè ens podia fer mal.

Vaig deixar caure el diari i em vaig posar a plorar. Encara no sabia com reaccionar.

Mentre pensava i començava a encaixar-ho tot, va sonar el timbre de casa meva. En obrir, vaig veure aquell home del funeral de la meva àvia. L'home que plorava amb llàgrimes plenes de penediment.

—Suposo que ja l’has acabat —em va dir.

—Qui ets? —vaig preguntar.

—Sóc el teu avi, durant un temps em vaig mantenir allunyat de la meva família. Però una nit, per casualitat, vaig veure la teva mare. La vaig observar des de la distància i de seguida vaig notar alguna cosa estranya. Aquells ulls, aquella manera de moure’s... Em resultaven massa familiars. Quan vaig pensar en la coincidència més inquietant de totes: la seva edat.

No podia treure-m’ho del cap i em vaig fer una prova d’ADN. Quan finalment vaig tenir el resultat a les mans i vaig llegir "Coincidència genètica: 99,9%", vaig saber que la veritat m’havia atrapat. Alguna cosa dins meu es va trencar.

—O sigui, tot aquest temps ens has estat observant? —vaig preguntar.

—Escolta, Berta, me'n penedeixo de tots els meus actes del passat i encara em persegueixen. Us he estat cuidant de lluny, i m'hagués agradat passar temps amb vosaltres, però en algun moment havia de pagar pels meus actes, i aquest és el meu càstig.

Vaig tancar els ulls per un moment, intentant assimilar aquella confessió. La meva vida sempre havia estat plena de secrets. Vaig mirar aquell home als ulls, els mateixos ulls de la meva mare, i vaig saber que, per molt que ho intentés, no podria fugir de la veritat.