Capítol 1

No sabia, llavors, que m’impressionaria tant veure un home plorar.

Només n’havia vist algun a les pel·lícules. I el meu avi quan havia mort la meva àvia, feia molts anys. Veure’l a ell, que sempre parlava en el mateix to de veu, plorant d’aquella manera, sanglotant com una criatura amb els ulls serrats i l’aire que no li sortia de la boca, em va fer por.

Un dia fosc per a mi, pensava que sempre m’estarien esperant, agafats de la mà davant de la porta com ho feien quan era petita, però m’equivocava, estava esperant veure-la aquell mateix cap de setmana, ja que feia molt de temps que no la veia perquè havia preferit quedar-me a Madrid per estudiar la meva carrera, i els dies que tenia festius o vacances en lloc d’anar al poble almenys un dia, també preferia anar de viatge amb les meves amigues arreu del món.

Ara ja era massa tard, havien passat dos anys de la mort de la meva àvia, i la meva vida cada vegada anava a pitjor: els meus pares, divorciats; la meva germana petita amb bulímia i el meu pobre avi Víctor, en una residència per l'Alzheimer, i jo… sola. L’única cosa de la qual em sentia orgullosa és que m’havia tret la carrera dret.





Cada dia després d’esmorzar cap allà a les 7 del matí, vaig a veure al meu avi i li ensenyo cada dia les mateixes fotos d’aquell àlbum que guardava la meva mare des que era petita. Són fotografies de Nadal o dels aniversaris de la meva mare i el meu oncle. En poques imatges surt la meva àvia o perquè és la que les solia fer o perquè estava acabant de preparar algun plat per deixar-ho a sobre de la taula. No fa cara de recordar res, només m’observava l’anell que duia al dit, que vaig trobar en una joieria un dia de viatge.



Després d’anar a veure’l vaig directament a treballar, on estic sempre rodejada de casos de divorcis, cada història em fa recordar els meus pares… encara desitjo que tornin a estar junts, però al meu pare en lloc de quedar-se, almenys per nosaltres, va decidir marxar i no mirar enrere i després d’allò la meva germana culpava la meva mare per haver-se separat d’ell. Teníem un fort vincle, cada cap de setmana després d'esmorzar sortíem a passejar amb les bicicletes i després anàvem a dinar a casa del meu tiet.

Ja era hora d’anar a casa dels meus avis a treure la pols i fer un cop d’ull que tot estigués en ordre, però només en arribar m’he quedat dormida al sofà per moltes hores, i he somiat un dolç i curt somni: la meva àvia baixant per les escales, mentre la casa olorava al menjar que preparava, sense dubte, era el meu plat preferit, i, de fons, lluny, una veu coneguda, el meu avi cridant el meu nom “Berta, desperta”, a l’obrir els ulls no em creia que havia vist la meva àvia viva i el meu avi cridant el meu nom, el nom el qual ell ja no recordava.

A l’acabar de netejar, vaig sortir a prendre l’aire al jardí i, sense pensar-ho, vaig caminar fins al meu amagatall, aquell racó on sempre llegia els llibres que els preneia del despatx. Eren llibres llargs i avorrits i la majoria de paraules no les entenia, però, sempre em feia il·lusió llegir-los. De cop i volta vaig notar sota els meus peus un forat, a l’aixecar la catifa, hi vaig trobar un diari, que estava ben conservat, amb portada blava i un títol en cursiva que deia llegeix-me i parla de mi…

Vaig obrir-lo i vaig començar a llegir la primera pàgina:



20 de febrer de 1985

Avui és el dia en què la meva germana ha fet el càsting per ser actriu. La meva mare li prepara i li posa molt maquillatge, em sembla una mica exagerat i em fa la sensació que no l’acceptaran perquè no és natural, però si m’atreveixo a dir alguna cosa rebré una bufetada de la meva mare, i una mala mirada de la meva germana, i acabarà com la germana que té enveja a la germana petita només perquè es farà famosa.



Van arribar tard per culpa del transport públic, i segons la meva mare van parlar amb l'encarregat per trobar-se per fer el càsting a la nit. Em va semblar estrany i sospitós que fessin aquesta trobada tan tard, per això vaig decidir anar-hi en el seu lloc per avisar aquell senyor, ja que a la meva germana des de ben petita que li feia respecte anar-hi de nit.



De camí, mentre travessava un carrer fosc i silenciós, vaig notar que algú em seguia, però quan cada cop que mirava enrere no hi havia ningú; desorientada, vaig treure aquell paper de la butxaca per comprovar la direcció i, de sobte, vaig notar una forta estrebada, “la meva bossa!”, vaig començar a córrer darrere d’aquell lladre mentre cridava com una boja, però en realitat no hi tenia res important, en aquell maleït bolso, només un cacau de llavis, un moneder vuit sense cap caler i un paquet de mocadors; però els meus peus es movien sols, no em podia quedar quieta davant aquella injusticia!

Mentre feia la primera marató de la meva vida, un home fort i alt em va sentir i es va posar a córrer amb mi, el va atrapar i el va començar a picar. Jo no volia problemes només volia recuperar la meva bossa de mà! Mentre es barallaven, va venir la policia, i el lladre va aprofitar i el va denunciar, ja que l’havia deixat marques a la cara.

A la porta de comissaria, vaig recordar les paraules de la meva mare que encara tinc clavades al cor, unes paraules que em van treure set anys de la meva vida.



La víctima era jo, però, per culpa de la baralla, vaig haver de passar una nit al calabós qmb l’home que m’havia ajudat. Vam començar a parlar sobre la vida i la manca de sentiments cap a les persones innocents. Semblava una classe de filosofia, ell parlava amb tanta confiança i argumentava les seves opinions tan bé, que em va transmetre aquella confiança i no em vaig poder quedar callada.

Quan vaig obrir els ulls, el vaig trobar observant-me i no sé perquè vaig notar que el meu cor bategava més de pressa. Però, de sobte el va venir a buscar el policia, algú havia vingut a ajudar-lo a sortir, però, en canvi, ningú s’havia preocupat per mi, la meva mare segurament estaria parlant amb les veïnes i la meva germana a l'institut, i es pensarien que jo estava treballant.



Amb una sensació de buidor, vaig deduir que no tornaria a veure aquell home i que se n’havia anat a continuar amb la seva vida, em vaig sentir sola, però en aquell instant va obrir la porta el policia per dir-me que podia marxar, que era lliure i quan vaig sortir fora…hi havia aquell home alt i fort, amb qui havíem filosofat de la vida, se'm van posar vermelles les galtes, i vaig sentir una forta emoció, en aquell moment sabia que no estava sola.



Aquell home que no sabia com es deia, l'anomenarem Salvador, em va convidar a esmorzar, en direcció aquella cafeteria em va preguntar pel meu nom, però, volia mantenir la màgia de ser dos desconeguts, llavors li vaig dir, tu per a mi ets el Salvador i jo per tu… doncs el nom que et faci més il·lusió.



— Clara— em va dir.

Vam esmorzar i ens ho vam passar molt bé amb els riures i els cafès. Després li vaig fer descobrir Barcelona, perquè el seu accent afrancesat el delatava; vam passejar per la platja, pel centre fins que ens vam quedar en silenci en un mirador. El capvespre just davant nostre, em va mirar als ulls i va agafar-me de les mans i em va preguntar si volia estar amb ell, li vaig respondre que jo sentia el mateix però que només ens coneixíem de feia pocs dies, i no gaire; a més intuïa que era a Barcelona per casualitat i que se n’havia d’anar a França a continuar la seva vida.



Després de dir-li aquestes paraules, li vaig proposar un repte, i era que ens hauríem de tornar a trobar en el mateix lloc i a la mateixa hora, un any després, i si ens trobàvem acceptaria estar amb ell.