Vaig tancar el diari i amb l’emoció dibuixada a la cara, vaig anar cap a casa ja que era massa tard. Però no me’l vaig endur i el vaig deixar al mateix lloc per tal de tenir una excusa per tornar-hi sempre i així aprofitar per donar-li un cop d’ull a la casa.



Durant tot el camí em van acompanyar les paraules de la meva àvia, però se'm feia estrany no recordar aquella part de la seva història d’amor amb el meu avi, perquè fins aleshores jo en sabia una altre que ens explicaven mentre feiem algun dinar o sopar familiar.

No vaig poder dormir gaire bé, tenia moltes ganes de continuar llegint, i només en clarejar vaig tornar a anar-hi per continuar la meva lectura. Però vaig trobar pàgines arrancades, com si tot el temps que la meva àvia havia esperat per trobar-se amb en Salvador s’hagués eliminat. Però fent memòria el quadern pesava més la nit anterior i semblava estar en bones condicions. Vaig pensar que ahir era molt la foscor em va impedir adonar-me compte que faltaven algunes pàgines. Vaig continuar llegint,

Queden pocs dies per tornar a trobar-me amb ell, el Salvador, però sé que aquest cop serà diferent. Mai abans havia volgut obrir al meu cor a cap home, perquè tots em recordaven el meu pare, fins que el vaig conèixer a ell, em va agradar des del primer moment i caminava per tota Barcelona amb ell, vaig sentir que m’havia trobat a mi mateixa

Durant tot aquest temps no m’he oblidat de la seva cara o de la manera en què em parlava, les ànsies de veure’l cada cop creixen igual que el meu amor per ell però sempre tenia por que no vingués o què li passés alguna cosa. Els pensament negatius sempre m'ha acompanyat.

Em va entrar una mica de gana i em vaig anar a per un café que estava a prop de casa per menjar un parell de croissants i prendre una tassa de xocolata calenta. Però aquest cop me’l vaig endur amb mi. Tenia por de perdre més pàgines, per això em vaig proposar que sempre estarà amb mi però només el lleguiria en un sol lloc; on en la vaig trobar.



Després d’esmorzar vaig anar directa cap al meu despatx i em vaig posar a treballar, mentre pensava que devia ser molt dur esperar al teu estimat durant un any sencer, pensant el ell durant les quatre sessions. Un dia havia llegit en un llibre, que quan estas enamorada, penses en el teu estimat tota l’estona, quan mires flors te’n recordes d’ell o sempre que llegeixes llibres, el protagonista en cada historia es converteix en la seva silueta.



Vaig acabar la feina més ràpid del què em pensava i he anat a veure l’avi per comentar-li que havia trobat el diari de la meva àvia i que estava llegint la seva història d’amor, però ell només em va mirar amb estranyesa i no va treure els ulls de l’anell com cada cop que hi anava.



Després vaig anar a casa per descansar, però no va durar gaire, allà sola i avorrida. A mitja nit vaig decidir anar a casa dels meus avis i continuar llegint.

Avui em trobo a París, la meva vida ha empitjorat bastant, desde l'últim cop que vaig escriure. L’última nit que em faltava per retrobar-me amb el meu amor va ser la nit més dura i traumatitzant de la meva vida.

Era de nit i hi havia pluja. Però va sonar el timbre…

Era un senyor estrany, alt i fort, tenia la cara plena de talls i els ulls vermells, on es podia observar l’odi dins de la seva mirada. A més duia un coltell a la mà i res més al caure un llamp va desaparèixer.

Em vaig quedar ferme per uns minuts i quan vaig tornar a recuperar-me vaig pujar cridant a casa per despertar a tothom i dir-li que hi havia un senyor estrany fora que feia cara de matar-nos.

La meva mare el principi no em va creure, però després va entrar en dubtes i em va començar a fer preguntes sobre el seu aspecte, després de fer-li una breu descripció va pujar corrents a la seva habitació a fer una trucada i al acabar en va fer recollir les nostres maletes per marxar del país. En cap moment ha volgut respondre les nostres preguntes.

-Perquè marxem mare? Què ens ocultes?

-Calla i recull les teves coses -em va cridar la meva mare.

Aquella mateixa vam haver d'abandonar el país i ens dirigíem a França, a casa de la millor amiga de meva mare. Ella es dedicava a netejar cases i tenia molts contactes que ens podien ajudar a trobar feina.

Em sentia força malament, ja que no podia retrobar-me amb en Salvador i que li havia promès ser-hi allà després d’una any. Però mai m’havia imaginat que em passaria i això i que m’impederia poder anar.

Quan vam arribar, ens vam quedar dues setmanes a casa de la senyora Maria Ángeles fins que la meva mare va trobar feina amb ella en una casa. Un cop va començar a treballar, la nostra vida va començar a millorar. Tot i això, jo seguia portant aquella tristesa dins meu per no poder contactar amb ell i dir-li que l'estimava. No vaig poder venir per altres raons més difícils, però vull que sàpiga que l'estimava molt.



A vegades, la vida ens posa a prova de formes inesperades. Avui ha estat un d’aquells dies.

Aquests últims dies vaig estar buscant feina per ajudar a la meva mare amb els gastos. Però sembla que la feina m’ha buscat ella sola. Resulta ser que una de les noies que treballen en aquella casa està embarassada i algú ha d’agafar el seu lloc. Vaig tenir la gran l’oportunitat de treballar amb la meva mare i la seva amiga i vaig començar al mateix dia que que m’ho van dir.

Allò no era una casa normal, era gegant, semblava un castell. Hi havia un munt de personal, cuineres, señores de la neteja, señors que s’ocupaven dels jardin o de les portes, xofers…

Al principi tenia por pels nervis, però després de veure la magnitud d’aquell lloc dubtava molt que algú es donés compte que era nova.

La meva mare em va comentar una mica sobre la família, el pare de la familia tenia moltes empreses i negocis internacionals i la seva dona, una señora creguda i presumida. Tenen dos fills joves, quasi de la meva edat, un que s’anava a casar d'aquí poc i l’altre passa molt de temps fora de casa i es dedicava només a treballar en les empreses del seu pare.

Després de treballar un quants dies, vaig anant agafant la pràctica i cada cop m’agrava molt i em sento còmode fins que es van començar els preparatius de la boda, i va venir molta feina de sobte. Fins aleshores encara no havia sortit de la cuina, res més arribar a la feina entrava directa a rentar plats o tallar les verdures, però en canvi la meva mare pujava a les altres plantes per netejar i coneixia ja els amos de la casa. Però en canvi jo, no en tenia ni idea de com eren, només sabia una mica sobre el que em va explicar la meva mare.



Estimat diari,

Ja sé que últimament t’escric de setmana en setmana. Això és pel canvi de vida que he tingut aquests mesos. M’han passat un munt de coses aquests dies!

Fa un parell de dies va ser el casament del fill petit de la família on treballo i, com que hi havia molta gent, ens van demanar a les responsables de la cuina que ajudéssim en les preparacions de la festa.

Després d’haver treballat tot el dia i gairebé tota la nit, estava molt emocionada per veure la parella, ja que fins aleshores només n’havia sentit a parlar. A més, feia cinc anys que estaven junts.

Encara que ja havia acabat la meva feina, vaig quedar-me una estona més només per observar-los. Si tenia l’oportunitat, volia felicitar-los i reconèixer la seva paciència per haver esperat cinc anys fins al dia de la boda.

Mentre anava a buscar els nuvis, em vaig xocar amb un home i vaig caure a la piscina que hi havia fora de la sala de festes. El culpable de la meva caiguda va saltar darrere meu per salvar-me, ja que m’estava ofegant. Després d’ajudar-me a sortir de l’aigua i esperar que deixés de tossir, va començar a cridar-me i a culpar-me pel fet de no saber nedar, dient que per culpa meva havia hagut de saltar darrere meu per rescatar-me. Les seves paraules em van ofendre molt, així que li vaig respondre:

—Si vostè hagués mirat per on anava, jo no hauria caigut, i vostè no hauria hagut de saltar darrere meu. A més, jo no li he demanat ajuda!

Després de dir-li això, vaig marxar xopa i enfadada. No sabia ben bé on anava, només volia sortir d’allà. Després de caminar uns minuts sola per la carretera, parlant amb mi mateixa, vaig adonar-me que estava perduda i que cada cop tremolava més pel fred. De sobte, vaig notar que algú caminava darrere meu, així que vaig accelerar el pas.

Al cap d’una estona, ja no semblava que ningú em seguís, però mentre caminava i mirava enrere, em vaig topar amb un home… El mateix de la piscina.

Quan el vaig reconèixer, vaig deixar anar un gran sospir. Tenia molta por de perdre’m.

Sense dir res, ell es va treure la jaqueta i me la va donar, perquè feia molt fred i jo no tenia cap altra opció que acceptar-la. Després em va preguntar si era nova per aquí, ja que quan li havia cridat, la meva pronunciació no era gaire bona. Li vaig explicar que era nova a França i que el que sabia de l’idioma ho havia après a l’escola quan era petita.

Li vaig preguntar com sabia on era, i em va dir que m’havia estat seguint perquè feia pinta de ser nova i segurament em perdria. Després em va acompanyar fins a prop de casa i va marxar.

Em va sorprendre el seu gest, però encara estava molt enfadada i, com que en cap moment es va disculpar, no li vaig donar més voltes i me’n vaig anar a dormir.

L’endemà, mentre treballava, vaig veure la nova membre de la família al jardí, sola, i vaig voler apropar-me per felicitar-la. Ella estava d’esquena i no em veia. De sobte, vaig veure com un gos molt gran corria cap a ella a tota velocitat. Sense pensar-ho, vaig córrer i la vaig empènyer per evitar que es fes mal, però el gos va acabar saltant sobre meu, em va llançar a terra i em vaig torçar el turmell.

De sobte, molta gent es va reunir al voltant, però ningú es va fixar en mi. Tothom estava alterat preguntant si ella estava bé, mentre ella només es feia la víctima davant dels treballadors i dels seus sogres. Jo, en canvi, continuava a terra, humiliada i adolorida.

Mentre intentava assimilar la situació, vaig veure una mà que m’oferia ajuda. Em vaig sentir alleujada… Fins que vaig veure de qui era. Era la mà del mateix home que m’havia fet caure a l’aigua i que encara no m’havia demanat disculpes.

Quan em vaig aixecar, ens vam quedar sols, perquè els altres havien acompanyat la dona a descansar. Li vaig donar les gràcies i em vaig girar per marxar, però el dolor del peu m’ho impedia. Ell va voler ajudar-me, però jo no li permetia apropar-se. Fins que, a punt de caure, ell em va agafar i em va portar fins a un banc. Després va anar a buscar una bena per embolicar-me el turmell. No volia que em toqués, així que me la vaig posar jo mateixa.

Llavors, li vaig preguntar si vivia en aquella casa. Em va dir que era el fill gran de la família i que només venia de tant en tant a veure els seus pares i el seu germà.

Ell em va preguntar si treballava aquí. Al principi, vaig tenir por de dir-li que sí, ja que podia fer fora la meva mare i a mi per tot el que havia passat la nit anterior. Però, després de reflexionar-hi, vaig pensar que si estigués enfadat, no m’hauria ajudat. Per això, li vaig dir que treballava amb la meva mare: jo a la cuina i ella a la neteja.

Vam estar una estona conversant i, després, va haver de marxar. Però abans de fer-ho, em va acompanyar fins a la cuina i em va recomanar que descansés uns dies a casa fins a millorar i poder tornar a treballar.