Al trenc de l’alba, quan el gall va fer ús de la seua potent veu i el sol s’escapolia pels finestrals de la casa, un gran tremolar va ser la causa per la qual em vaig alçar ràpidament del meu llit. Era tot com ho recordava. Eren les robustes cames dels cavalls i del ruc que feien vibrar no tan sols el sòl i les parets rocoses de l’estanya, perquè el meu cor sofria també la inestabilitat d’un passat i la incertesa del que passaria. També estava dividit. Aquells sentiments que es barrejaven entre la por dels records obscurs se sumien també en la necessitat de no deixar els meus hàbits, rutines, no deixar a la meua família, que era tot el que tenia. El neguit era altra conseqüència dels posteriors colps que van fer sonar la porta, i que va guanyar la batalla de sentiments, perquè la inquietud anava augmentant. Degut a açò i després de rebre les salutacions d’aquells cavallers, vaig deixar una extensa nota de “momentani” comiat, premiant-la amb una signatura que era submergida entre llàgrimes per abandonar tot allò que havíem construït, però que sabria que tornaria a gaudir de l’amor, de la companyia i de la comprensió de la meua dona.

Encara que el camí va ser llarg i tediós, em reconfortava saber que, en arribar a casa de Phill, ell tampoc volia afrontar el destí que ens deparava. No obstant això, va envalentir-se i va eixir després de ser convençut per les nostres frases, que potser foren més amenaces que ànims.

La senda cap a la ciutat va ser més llarga del que recordava, però no sé si era degut a una por que em recorria les venes o si eren nervis per tornar a l’acció, perquè havia esclatat altre conflicte bèl·lic contra un poble del sud, Calòmnia.

Aquest regne es caracteritzava per la seua habilitat i triomfs al camp de batalla, guanyant a una de les màximes potències del continent, Vèrun, mostrant del que eren capaços de fer amb un dels millors generals de l’actualitat, Brako Garskolinov, un afamat i veterà guerrer que té una posició novadora al front de batalla: estratègia militar.



Amb aquesta informació i molta més que el general Frisk (que es mantenia encara al càrrec) va proporcionar-nos a tots els cavallers, vam saber les pretensions d’aquell tal Brako; volia conquerir tot el continent, sense importar les cultures, les religions, les tradicions, encara que fora a base d’armes, sang i terror, sembrant el caos més absolut, una utopia que podia tornar-se real.

Faltaven a penes escassos dies perquè encetara aquella contesa, i Phill i jo estàvem igual d’intranquils. Vàrem practicar durant unes setmanes, perquè devíem reprendre i tornar a palpar l’ansa d’una espasa, d’una navaixa o d’una daga, encara que no vam recuperar amb parcialitat la màgia que se sentia abans, cosa que remarcava que estàvem sofrint els efectes de la vellesa.

Molts entrenaments més tard, aquell anhelat dia va arribar.

L’ambient semblava estimulant, tal vegada per l'èmfasi dels nostres compatriotes, però que n’eren insuficients per tal de guanyar contra aquell poble.

Les espases dels cavallers s’alçaven als cants del general Brako, mentre es proferien paraules en el seu idioma, tractant de trobar una motivació a partir de les seues victòries, per tant, com havien eixit victoriosos de la seua última batalla, estaven sedats per una dosis de dopamina i adrenalina.

Nosaltres en canvi, els nostres guerrers es veien superats anímicament, però, com a acte d’heroïcitat, vaig situar-me al costat de Frisk, per tal d’ajudar-lo a comparéixer davant els seus soldats, amb rostres capcots i on es cultivava una paüra estranya, indescriptible, que s’anava contagiant, com una malaltia vírica.

-Devem mostrar valentia, defendre el nostre poble, la nostra cultura! Què diran aquells coneguts i no tan coneguts de nosaltres si no fem res per ells? Què pensarien els nostres avantpassats si ens veren ser vençuts per un poble inferior al nostre? Per això deveu lluitar, per l’orgull de les vostres famílies de ser del nostre país, de pertànyer a un sentiment nacional. Mostreu-li al món el amor cap al nostre poble, que necessita el nostre suport. - va cridar amb veu determinant – Lâïkar!

En escoltar aquelles paraules que eixien de la boca del general, com si d’una cançó es tractara, si d’un himne, tots el van victorejar i enfundar les seues armes, alguns a cavall i altres amb els peus immersos en la brutícia de la terra mullada.

Preparat, vaig situar-me junt al meu company, i li vaig xiuxiuejar:

-Vál kïmit vainescal, aelimosf! – que significa: -Anem a per ells, company!

De sobte, el sòl va tremolar amb moltíssima força, perquè ells ja es dirigien cap a nosaltres. Com a resposta imminent, vam abalançar-nos sobre les tropes foresteres. Les col·lisions dels sabres eren cada vegada més, i marcaven l’inici de la guerra.

De lluny, on jo em trobava, veia al meu company, potser amb cap diferència respecte l’antic Phill, amb un ànsia de xiquet, lluitava i clavava les espases als seus enemics amb una facilitat inexplicable però certa. Els feria i els devorava en la mirada, plena de maldat, encesa d’ira.

Inesperadament, la meua ànima es va apagar, com una foguera a una tempesta, que s’extingix per l’acció de la pluja. Es va tenyir de negre i de gris de saber que un cavaller calomnià va descarregar la fúria del seu alfange al cos de Phill, que va deixar-lo immòbil, lacerat de gravetat, de mort. Es va desplomar com un sac, com els milers de cossos que jeien al camp de batalla, observant els últims instants, les últimes imatges que veurien els ulls d’aquells derrotats guerrers.

En un acte de reacció, notava com les cames em fallaven, com era una evidència la meua dificultat per respirar, com les meues galtes s’humitejaven en saber que no tornaria a compartir desitjos, una amistat amb un vell amic que mai tornaria, que se n’havia anat per sempre. No em vaig contindre, i vaig córrer tot el que podria per intentar fer alguna cosa, però no podia moure’m molt lluny d’on resultava, perquè sinó seria home mort, encara que ho seria més prompte que tard.

Decidit, en arribar a aquell lloc on el cos de Phill romania, vaig notar un penjoll que rodejava el seu robust coll. Al seu interior hi havia un amulet amb una estranya forma, còncava. Vaig plorar per dins, i aquella tristesa es barrejava amb còlera, fúria desmesurada, que provocà que enfundara la meua arma a tot aquell guerrer enemic que em trobara al meu camí, i vaig sentir-me revitalitzat, enèrgic, fogós.

Va caure la nit. Exhaust, vaig tombar-me al gèlid terreny sec, perquè la batalla havia finalitzat amb una inèdita victòria al nostre favor.

Pensava en aquelles instants, moments, secrets que Phill i jo havíem compartit durant tots aquells anys. També en com se sentirà Àzura en saber sobre la defunció del seu espòs al camp de batalla, perquè la dolçor d’aquella persona era inigualable, i no es tornaria a veure aquell estat d’ànim tan present a la seua fisonomia.

El sol tintava el cel de color blau, que donava lloc al preludi d’un nou dia. En despertar del meu son, sentir un profund dolor de cap, al que s’afegia l’aparició de multitud de punts negres a la pell, com faves o taques, que es multiplicaven a mesura que el temps transcorria.

Vaig muntar-me a lloms del meu cavall Björn, i vam anar a visitar el metge, pare de Juliet, qui no va donar-me bones notícies: només quedaven 2 dies perquè la meua vida donara un últim sospir.

En arribar a casa per visitar el meu pròxim parador abans de expirar, un home alt, barbut, de pèls castanys va obrir la porta.

-Tu qui ets?- va dir amb una falsa estranyesa al seu rostre- No em sones de veure’t per ací.

Encara que la seua descarada antipatia de dirigir-se cap a mi em donara ganes de ajuntar les meues mans i situar-les fortament al voltant del seu coll, van contenir-me i, relaxadament, vaig qüestionar-li:

-Soc Llorenç, un gust. Perdona, però no entenc el que fas ací, en la nostra casa.- vaig preguntar amb innocència.

-Jo em pensava que Juliet era viuda i que necessitava amor, però...- va dir amb desinhibició, que pareixia formar part del seu caràcter.

En escoltar aquelles paraules, vaig ser conscient que la meua família s’havia refet del mal d’un abandonament, encara que fora momentani, que intentaven tapar una ferida profunda amb una tireta. Ja no figurava dins d’aquell ambient, d’aquella família, que devia cercar un nou colze on recolzar-se i contar les vivències quotidianes, entre rialles i un sopar calent al voltant d’una pira, on havien llançat projecte, tot allò que érem. Ja no era un exemple per a Viella i Levrah, el càrrec l’ocupava altra persona, era altre individu al que admiraven, volien, estimaven.

Per això, vaig pujar a lloms del meu corser i vaig recórrer quilòmetres i quilòmetres entre la bruma, una bruma que cobria les muntanyes, on volia perdre’m, on volia extraviar-me. És allí on redacte les meues últimes paraules d’una vida que no és exemplar però que serveix com a carta de comiat per sempre, perquè una nit d’aquestes em submergiré en un somni profund del que mai m’alçaré i la història s’endurà les fites d’un cavaller irrisori, d’una trivial persona, la de Llorenç de Klövet.