La vida transcorria pacíficament, sense molts vaivens, amb una

parsimònia i lentitud extraordinàries. Aquella jove de qui vos vaig parlar

ara és la mare de les meues dues filles, Levrah i Viella. La major tenia

una edat de 6 anys, amb similituds físiques heretades de la seua mare, i

una bellesa que era un calc a la del seu pare, amb cabells rossos i amb

lleus imperfeccions, però que la coronaven com una bella princesa. En

canvi, la menor, Viella, posseïa una avidesa i una ambició delerosa

incommensurable, igual que la seua intel·ligència, encara que no fora



tan bella com la seua germana, però que les seues qualitats romanien

en la incertesa de la seua ment.



El temps determinava que ja havien passat set anys des que residíem

en aquella vil·la, exempta de les novetats bèl·liques i de qualsevol

notícia que provenia de la capital.



Encara així, somiava a tornar a veure aquelles aventures junt al meu

amic, qui ja estava unit en matrimoni amb una exòtica dona de nom

Àzura, amb faccions castanyes i una fisonomia pintat de colors café.



Aquella dona gaudia d’una facilitat per divertir i cuidar dels seus, així

com la seua mestria amb els xiquets. Per això, en actes de descans i

assossec, encomanàvem a aquella dona que emparara i cuidara

d’aquelles xiquetes mentre passejàvem per les immensitats dels

boscos.



En aquest passeig vaig aprofitar per confessar-li el meu desig de tornar

a la guerra junt al meu amic Phill. Ella s’oposava a la meua voluntat,

argumentant que sinó, deuria educar les seues filles sense l’amor i

companyia del seu espòs. A pesar de la seua opinió, la meua passió per

sentir l’adrenalina i palpar les armes plenes de sang era immensa.



També vaig conversar sobre aquest tema amb Phill, que patia del

mateix sentiment que jo, però, igual que jo, ni la seua esposa ni les

seues filles volien que marxara, deixant-les un buit al cor. Phill i jo vam

ignorar les oposades opinions dels nostres familiars i vam partir cap a la

ciutat en busca de ser reclutats de nou.



A l’arribar-hi, un sentiment d’enyorança ens va omplir les ànimes al

retrobar-nos amb el general Frisk per primera vegada des d’aquella

batalla.



Vam tramitar la nostra sol·licitud de retornada a l’exèrcit al quart del

general. Vam parlar amb ell i ens va aportar novetats sobre l’estat bèl·lic

de la nació, que no passava pels millors moments.



Retornàrem al poble on ens esperaven les nostres famílies i un sopar

calent damunt la taula. Va ser inútil tractar de parlar amb ella, explicar-li

el perquè de la meua decisió final, però em vaig limitar a engolir la

vianda, que seria una pena malgastar el temps en converses absurdes i

que es refredara aquell menjar. Les paraules no volien eixir de la meua



boca en tot el que quedava de dia. De sobte, després del sopar, les

dues filles meues em van obligar, més que per mísera preferència, a

que els contara sobre el meu vertader passat, perquè pogueren

entendre la meua absència, i perquè no sabia si seria capaç de tornar a

aquell lloc. Deia així:

“Jo pertanyia a una de les més riques dinasties de l’arcaica zona de

Klövet: la dinastia Vrabat. Però no tots estaven conformes amb les

nostres decisions governamentals, les nostres lleis, la nostra manera de

governar... Per això, una de les famílies més influents d’aquesta zona, la

família Openda, va anar agafant rellevància social i política, per algun

dia fer-se amb el poder a qualsevol preu, encara que fora entre la vida i

la mort.



Eixe dia va aplegar abans de l’esperat. El sol floria com una gegant llum

zenital que il·lustrava i pronosticava que un nou dia començava. De

sobte, un rumor que feia tremolar el sòl em va despertar del meu afable

i conciliador somni, igual que el del meu company, que s’havia alçat

prèviament com a conseqüència d’una intranquil·litat i d’uns nervis que

l’asfixiaven per dins, però que van desaparéixer al poc de dormir-se per

segona vegada.



Immediatament, el cel es cobrí d’un mantell negre, símbol d’obscuritat i

de temps advers que donaria lloc a una pròxima pluja. A partir d’açò, les

supersticions passaven incansablement pel meu cap, i donaven lloc a

presagis que anaven en la nostra contra.



Valerosament, vam acudir fora del nostre refugi per tal d’informar-nos

del que estava succeint. Allí, un bàrbar amb una pell d’un intens color

roig com una madura maduixa, va encomanar-nos que el seguírem, tant

a ell com al seu rabassut company, qui estava als lloms d’un ruc.



Front la irrefutable opció de rebutjar la seua oferta, no optarem per

denegar-la, per a escriure una nova etapa al nostre diari, un nou capítol

d’un llibre incomplet.



Així, Phill i jo vam ficar rumb cap a noves aventures, plenes d'incertesa,

de misteri, d’inèdites experiències indesxifrables, de sang i suor que es

barrejava entre la pols d’una terra deserta, plena de cos ferits de mort

que jeien en aquesta, immòbils: tornàvem a la guerra.



Anys després, en tornar a la meua localitat natal, vaig descobrir que la

meua família havia sigut destronada, i que alguns dels meus parents es

trobaven en la presó, acusats de no fer cas de les peticions del poble.



Aquell palau era inaccessible, i per tant, totes aquelles possessions que

antany eren meues, havien sigut expropiades i cremades com a

l’emblema d’un nou govern revolucionari.



Em vaig escapolir, com si d’un centelleig es tractara, d’aquella ciutat,

regida per una dinastia que havia comés una greu massacre.



En abandonar fugaçment Klövet, vaig arribar-hi a residir temporalment a

una posada, situada als extraradis de la ciutat de Telemnium, territori

fronterer amb el país de Göílem, d’on després em vaig mudar a

Hoysburg, ciutat de les idees, on vivien uns oncles meus llunyans. Allí,

van atendre les meues necessitats fins que va arribar el tan anhelat Dia

del Reclutament, i posteriorment, vaig ser felicitat per aquella família per

completar satisfactòriament les proves físiques, amb una qualificació

digna d’un membre d’elit.



Aquelles nits dins d’aquella casa de pedra transcorrien, i quan les nits

queien, en els meus somnis més íntims apareixien visions, que em

deien que devia fer front a aquella cruel família dels Openda.



“Sereu testimonis d’una de les meues futures millors gestes, i tornarem

a governar lliurement sense censura, aplicant-hi les reformes del poble,

apostant per la prosperitat.”



-La meua història no és per emmarcar, però bé, ja us la he esmentada.



Aneu al llit que es fa tard- vaig dir per concloure.



-Val pare, somiaré amb tu -va dir Levrah amb un to de dolçor infinita.



-Bona nit filles, descanseu.



La nit va transcórrer mansa, amb fortes glopades de vent que

provocaven un rumor que xocava amb les entreobertes finestres.



Quan el sol pintà el cel de colors clars, una trucada a la porta provocà

que m’alçara sobtadament, cosa que donà lloc a un mareig que quasi

em deixa al sòl.



No trobava coherents les trucades a primera hora del matí, per això el

meu cor s’accelerà tant que va estar a prop d’eixir disparat del meu pit.



En obrir la porta, aquells éssers, de quins actes recorde, van

mantindre’s alçats front la meua cara de sorpresa.