En endinsar-me en les profunditats d’aquella infraestructura rocosa, la porta cedia

com a conseqüència d’un vent indomable. Un sentiment de rancúnia i vanitat envaïa

el meu cor. Aquells records em duien a 5 anys enrere en la meua fugida de Klövet,

la meua ciutat natal.

Després d’haver-me portat alguna cosa de menjar a la boca i d’haver-hi agafat

subministres per partir a la ciutat, el meu cavall, excitat, intranquil, m’esperava a

l’estable. En obrir les portes, Björn, dòcil, submís, va obeir i junts vam cavalcar cap a

Jònia, una terra plena de lladres, on el perill i l’aventura estaven garantits. El

nerviosisme em corria per les meues venes, com la fúria d’un riu recorrent les

muntanyes, en saber que el Dia del Reclutament seria difícil, mortífer, on els meus

sentits no sabrien distingir entre el dia i la nit, la fam o la gola, entre la pena i

l’alegria, soles sentiria la angoixa dia rere dia, com un mur soterrant-me davall de les

seues penalitats. El camí va ser dur, ple de dificultats constants a superar.



En entrar per les grans portes de la ciutat, em vaig mentalitzar pel que vindria.

Centenars de joves esperaven atentament les ordres del general Frisk, considerat

per molts experts en l’art bèl·lic el més estricte de l’imperi. L’invicte general era

reconegut mundialment pels seus mèrits a les guerres.

Els superiors ens van pegar una ullada ràpida, fugaç, i van determinar qui seguiria

amb el procés de reclutament.

Després de ser elegit com un dels millors, em van dirigir cap a una nova estanya, on

ens farien unes dures i interminables proves físiques i on, futurament, seríem

instruïts en tan afamat l’art de la guerra.



El sol eixia fulgurant del seu obscur sepulcre. L’olor a fang era insuportable. Els

meus companys i jo esperàvem amb un irremeiable deler per la imminent batalla

contra l’imperi veí.



La suor, la sang i una pudor infestada de tristesa i dolor era present, i quedava

impregnada a l’ambient, com un perfum d’aromes tintats d’horror, degut a les morts

que hi va haver. La sagnant conflagració havia conclòs, havent eixit victoriosos,

encara que deixant moltes vides apagades. Amics, familiars, coneguts que donaven

la seua vida per garantir la protecció i la continuïtat de la història, del legat del seu

poble, de la seua identitat. Eren els màrtirs de la nostra cultura, tradicions, llengua.

Nosaltres, mentre, jugàvem aquell maleït joc, un joc que dictaminava la avarícia dels

nostres líders, i que nosaltres, com peons del seu tauler d’escacs, érem enlluernats i

captivats per figures de la nostra cultura per tal de estendre's i conseguir un major

poder sobre el món.



Cercant algun rastre de vida al camp de batalla, vam distingir entre els cadàvers un

rostre que em resultà familiar. El seu cos romania amb vida. Es tractava de Phill, un

jove de cabells rossos, ulls clars com un cel de primavera, i una pell d’un blanc molt

tènue i subtil com el de la neu d’un intens hivern a Klövet, d’on junts, temps abans,

partírem per evadir-nos de les penalitats d’una tirania.

El temps transcorria en contra de la vida de Phill i, en un acte de valentia i salvació,

el vaig socórrer amb unes escasses tècniques de primers auxilis que vaig aprendre

mentre em formava com a soldat d’un exèrcit foraster, potser enemic de la dinastia

que regnava, Openda.



Després de rememorar records que fomentaven el meu insomni, amb la poca força

la qual disposava, vaig carregar en braços el ferit cavaller i el vaig pujar a Björn, qui

a pesar de tindre les potes plenes de sang, va aguantar el llarg trajecte fins una

aldea denominada Benetth, on ens van rebre jovialment. Encara que fórem turistes,

es van alegrar de rebre la visita d’uns victoriosos soldats del país.

Ràpidament, un humil aldeà ens guià fins a una petita cabanya on residia el doctor

Gerònim, un dotat remeier.



El temps transcorria incessant, assumint que els dies passaven i les meues ferides i

les d’aquell malparat guerrer anaven paulatinament cicatritzant com a insígnies del

nostre valor a les fortuïtes lluites contra aquell exèrcit veí. Aquell inhòspit lloc immers

en la verdura d’un bosc, s’amagava dels suburbis de la ciutat de Jolien.

Durant la meua estanya, vaig ser víctima de les relacions socials de la xicoteta

localitat, fent-me amic proper del metge que em va salvar la vida tan a mi com al

meu amic, alliberant-lo d’una possible mort que el perseguia.

La seua presència va conduir a una nova relació amb la seua filla, Juliet, una jove

de cabells auris com el fil d’una espasa a la llum resplendent del sol, nascut a través

de les gèlides muntanyes que conformaven una llarga serralada. La comissura dels

seus llavis es semblava a la del pètal d’una rosa, habitant d’un colorit jardí.

Quan les nits decoraven el final d’un antic dia, ens trobàvem en una abandonada

casa, on els animals salvatges gaudien d’una llibertat absoluta. Allí, amb un continu

fred que brotava d’una lluna plena, ella s’acostà a mi i, com obsequi d’un amor

intens, em va fer entrega d’un braçalet d’argent, objecte d’una perfecció i subtilesa

d’un dels millors orfebres d’aquell remot paradís. El col·locà amb una dolçor i amb

una tendresa pròpia d’una donzella, i quedà gravat en la meua ment un dels records

més magnànims dins de la meua atrabiliària vida, plena de obscures lluites en les