Mire amb sorpresa a la xica, bé a Noa. No és suposa que no parlava gens? Ens mirem fixament per uns segons, fins que jo trenque el silenci.

-No eres muda?

Ella nega amb el cap i mira cap al seu Cúbit de Rubik.

-No és que no parle, és que no vull fer-ho.

Junte les celles sense entendre res. Quant de temps ha estat sense parlar per què la seua companyera es pense que és muda?

Em rasque el cap i observe l’habitació. Hi ha dos lliteres, una a la dreta i una a l’esquerra. Davant es troba una xicoteta finestra, quadres i decoracions que supose que han pegat elles, perquè pareixen que siga d’alguna sèrie o pel.lícul.a Al sol hi ha una estora, i les parets són de colors clars.

Noa comença a fer el Cúbit i abans que em deixe temps de parlar, ho fa ella.

-El teu nom no és Amanda, veritat?

Ara sí que em vaig quedar sorpressa. Traguí saliva. Per un moment vaig pensar a ocultar-ho, dient que sí és el meu nom i intentar convençer-la. Però realment val la pena? Pareix que ja ho sap. A la fi, tampoc havia planejat quedar-me en este lloc per molt de temps.

Suspire i em sente.

-Com ho saps?

-No vas a negar-ho?

-Si ja ho saps, per a què? Damunt, em farà més falta saber com ho saps.

Em mira, a un punt que em sent un poc incòmode. Què estarà pensant? Fins i tot em fa dubtar, pensant que he fet mal al dir-li la veritat.

-Ho vaig escoltar -Diu finalment, baixant el cap.

Incline el cap.

-Escoltar? D’on?

Es queda callada uns segons.Bé, això pensava perquè literalment no contesta. De fet, agarra un altre joc, un puzzle, i comença a fer-lo.

-Per què no contestes? -Pregunte amb educació.

-No puc fer-ho.

Es crea un silenci. Em surten moltes preguntes al cap, però la principal és el perquè no pot fer-ho. No és com si jo fora a contar-ho. De fet, no conec a ningú. Aleshores supose que està protegint-se a ella mateixa.

-Quant de temps has estat ací?

-Cinc mesos.

-Estàs còmode en este lloc?

Tarda a respondre.

-Sí -Simplement respon.

Per a traure conversació, volia preguntar-li la raó per la qual està tancada ací, però vaig pensar que això era un poc personal, i que el més segur és que no em contestaria.

D’igual manera, intente parlar amb ella i que s’òbriga amb mi. Ella em respon, però ni em mira ni somriu.

De sobte, la porta s’obri. La pèl-roja entra. Ens mira a les dos i alça una cella.

-Estàs tractant de parlar amb ella? Perquè t’he dit que no parla gens -Em diu.

Em dona el pressentiment que la pèl-roja té prou de caràcter i ego, cosa que des d’un principi no m’agrada.

-No,estic ajudant-la amb el puzzle.

-He vist el teu germà.

Alce el cap i la mire de seguida, amb sorpresa. Nolan.

-No he parlat molt amb ell, però estava caminant pels corredors. M’ha dit que en la seua habitació només hi ha un xic.

Somric i m’alce.

-Moltes gràcies! Ara el buscaré.

Camine fins a la porta, però abans d’anar-me’n li pregunte.

-Quin era el teu nom?

-Jade. -Contesta amb un somriure amable.

-Gràcies, Jade. -Dic abans de tancar la porta.

Crec que tècnicament no deura de caminar pels corredors com si res. Però la por es lleva quan pense en Nolan, i sobretot Àlan. Camine sense fer soroll, constantment mirant a totes direccions. Em pregunte on estarà Nolan. Però per començar, què fa caminant per els corredors? Abans tenia tanta por que no és separava de mi.

La il.luminació del lloc no és roïna, però un poc apagada, com una pel.lícula.

No trobe Nolan, però a la vegada tampoc trobe res interessant. Només veig habitacions, habitacions i més habitacions.

Però de sobte, trobe un ascensor. No posa cap cartell ni res, i la curiositat se m’apodera, oblidant-me per un moment de Nolan. Entre i puge dos pisos nerviosa. Quan la porta s’obri, observe el meu voltant. Per on tinc entés, pareixen sales on es fan teràpies. En algunes hi ha cristall, permetent vore l’interior, on es veu dos cadires, una davant d’un altra i un escritori.

Continue caminant sabent que hauria de tornar a la meua habitació, però no tinc un altra oportunitat com aquesta. A res de girar un cantó, de sobte algú em rodeja el coll amb els braços i apreta amb la intenció de deixar-me sense respirar.

El cor em bota del pit, el meu cos entrant en acció i intentant defendre’m. No puc vore qui és per més que lluite en lliberar-me i siga qui siga té massa força. Quan pensava que em mataria, amb força li pegue amb el meu cap en el nas, fent-li mal. Em llibera amb sorpresa i recupere la respiració. De sobte, s’escolta un colp. La escena em deixa amb la boca oberta.

Jade està en el sol, Noa damunt d’ella després de deixar-li la galta roja de la bufetada que li ha donat. Noa no li deixa alçar-se.

Aleshores ahí ho entenc. La que ha intentat asfixiar-me era Jade, i Noa m’ha defés.

-Alceu les mans totes!

Apareix la seguretat. Jo alce les mans, Noa també, Però Jade aprofita per tirar a Noa al sol i eixir corrent. Els guàrdies enseguida corren cap a ella encara que dos es queden amb nosaltres.

Ens forcen a anar a la nostra habitació.

Quan entrem a l’ascensor, vec que Noa en lloc d’anar al primer pis, va al quart.

-Què fas? -Pregunte alarmada, sabent que ahí no estàn les habitacions.

Ella no diu res.

Quan arribem, m’agarra de la mà i em dirigeix a un lloc. És una habitació amb ordinadors, i l’obri amb una targeta que supose que l’ha furtat.

-Nolan! -Dic amb alegria al vore-lo ací. Està d’esquenes però el reconec pel pijama de Hello Kitty.

Ell no em contesta, i confosa m’arrime. Vec una cosa.

Millor dit, una persona.

Un xic amb cabells clars mirava Nolan mentre ell li intentava calmar. Quan em veu s’espanta però Nola de seguida li diu que jo no soc mala.

Aleshores Nolan em mira amb expressió seriosa.

-Ell és Vyd.

Se m’obrin els ulls amb sorpresa. El mateix nom que el paper. Noa apareix per la porta amb una xica. Li ajuda a sentar-se i comença a parlar.

-Escolteu. Sé que açò és massa informació per processar, però este lloc no és spñs un psiquiàtric. També és un laboratori on experimenten amb humans.

Sent la meua sang congelar-se.

-Vyd i Mia -Els senyala -Són els meus germans. De fet, som trillis. Ja han experimentat amb ells, i la persona que dirigeix tot açò és aquest home, el qual maltracta a la seua dona i vol experimentar amb la seua filla.

Ensenya una foto i el pànic m’ataca. Tots em miren confosos.

-És mon pare.

Hi ha un silenci abans de que jo no puga evitar-ho i em pose a plorar. Nola em consola i quan em calme, Mia parla.

-L’objectiu és acabar amb ell, no és una bona persona.

-Hem d’eixir amb Vyd i Mia, i després anar a la policia.

Nolan junta les celles.

-Però com anem a…

No acaba la frase. Algú entra i d’un tir mata Nolan. Tots ens posem alerta i en fixe que és Jade.

Però de repent Vyd li tira un haixix i el seu cos cau. Em fixe que té flors morades en els braços, i aleshores ho entenc tot. Àlan, el meu millor amic, era un experiment.

Tots eixim corrent, buscant l’eixida però de repent al fons del corredor hi ha una persona amb un botó en la ma.

És mon pare.

-Vosaltres us ho heu buscat.

Polsa el botó i sona una bomba. L’edifici està en foc.

Sense mirar on, comence a córrer. Baixe de pis i arribe a l’entrada en qüestió de set minuts. Quan quasi arribe fora, observe que no hi ha escapatòria. Hi ha massa fum i foc, i el meu cos junt al de Mia, Vyd i Noa no tarda a desintegrar-se,aconseguint destruir el laboratori amb el cost de quatre vides.