Bé. Quan arribe i en fixe millor, m’adone de que no és qualsevol hospital, és un psiquiàtric. Què té que vore açò en Vyd? Què o qui és Vyd?

No sabia com entrar. Pensarien que soc algú mal del cap si de sobte pregunte sobre Vyd, o directament conte tot el que ha passat. La mort d’Àlan, la casa abdnonada o un gat que pareix voler comunicar-se amb mi. De fet, està ara al meu costat. Tinc més confiança amb Loki i ara el tracte com si fora meu. És curiós com sempre em fa cas.



-Loki, rodeja l’hospital i busca alguna forma d’entrar sense que s’adonen.-Li xiuxiuege.



Loki de seguida es dona la volta i desapareix. Sospire. Per més quie no sàpiga com avançar, he de fero.



Quasi caic quan algú s’entropessa amb mi. Em gire alarmada, i veig un fadejant com si haguera corregut un marató. Junte les celles.



-Perdó! Perdó- Diu apresuradament -No tens ni la mínima idea del que m’ha passat. Duc uns dies… Uf! -Es lleva la suor de la front – En ma casa hi ha fantasmes o qualsevol espirit que no para de fer coses estranyes. O no sé, potser estic tornant-me mal del cap. Damunt em dixen una nota amb una direcció, i acaba seient un psiquiàtric! Mare meua, fins i tot els fantasmes creuen que estic boig.



No vaig entendre ni la meitat del que va dir perquè amb eixa rapidesa pareixia altre idioma, però a l’escoltar les últimes paraules se m’il.luminaren els ulls.



-Una nota? Jo també tinc una indicant que he vindre a este lloc.



-Doncs tu també estàs boja.



Rode els ulls.



-Gràcies pel cumplit. En la teua nota posava més coses?



Es queda pensant i em mira. Pareix no recordar, però de sobte alça les celles.



-Ah! Sí,sí. Per darrere posava Mia.



Li mire confosa.



-Qui és Mia?

-Jo crec que és un dels espirits de ma casa.



-Realment creus que els espirits es posen noms entre ells?



-Jo que sé! Em veus cara d’espirit? Faig tant mala cara?



-No t’ho prengues tot tant personal. I oblidat dels espirits de ta casa, que per cert, dubte que t’hagen enviat ací en pijama – Alce una cella.



Ell es mira de dalt a baix i es posa les mans en el cap.



-Mare! Ara tot el món sap que m’agrada Hello Kitty.



Sospire. No sé qui és, però pareix ser un desastre de persona.



Parlàrem un temps. Ell es diu Nolan, un xic alt, ros amb ulls marrons. Em sorprèn que en el poc de temps que portem, estic poc còmoda amb ell i és prou graciós. Em recorda tant a Alan…



-Vale, ara que fem? -Pregunta ell.



Anava a contestar-li, però sent algo tocar-me la cama. Baixe el cap i somric en vore Loki. L’agafe i li mostre a Loki.



-Este és Loki.



-Tens un gat?



-No. És una llarga història, però bàsicament m’ajudà a trobar la nota en una casa abdonanda.



Posa cara d’horror.



-En una què?



-No ho penses. - Dic rient, sabent que pot ser ara pensa que la boja soc jo.



Deixe Loki en terra i este nos comença a guiar. Sense cridar l’atenció, rodegem l’hospital. Entrem per un forat xicotet on, per un moment, pensí que no cambíem. Però sí.



Acabem en un corredor sense persones. Caminem estratègicament per no fer soroll, explorant el lloc. Nolan, Loki i jo no es saparem, Nolan amb més por que jo.



-Mare meua, m’han de pagar per estar ací. On està la càmera? Perquè estem literalment en una pel.lícula. Però una de por.



Li dedique una mirada assassina.



-Et pots callar?

Mentre avancem, en un moment Nolan frena. Em gire alarmada i mire cap on ell està mirant. És la cafeteria, i es pot vore una escena. Dos de seguretat agarrant una xica la qual crida i intenta eixir. Em posa els pèls de punta. La porten fora d’allí i Nolan i jo ens mirem petrificats. Però es quedem encara més quan escoltem atra veu.



-Ací esteu! M’ha costat massa trobar-vos.



Una doctora s’arrima a nosaltres amb una sonrisa, però esta es borra al vore els dos confosos.



-No sou dels dos germans nous? -pregunta -Amanda i Erick Martinez.



Nolan em mira, ens mirem i comença a parlar.



-Nosatros som…

-Sí! Som nosaltres. - Interrompis a Nolan.



La doctora ens mira als dos i m’alivia vore com sonriu perquè significa que ha confiat en les meues paraules.



-Perfecte -Diu i ens dona unes tarjetes. -Estes són les vostres habitacions. Ahí teniu roba, banys i llits. Es troben en el segon pis.



Ens ofereix ajuda, però neguem i se despedim. Nosaltres mateixa comencem a pujar les escales.



-Que jo sàpiga no som germans.



-Baixa el volum. -Li exigisc. -Ja sé que no, però és una forma d’entrar amb justificació i descobrir què és Vyd, o què és Mia.



-Aleshores el meu nom és Erick.



-Sí, és millor usar una identificació falsa per si de cas.



Arribem al segon pis. És un llarg corredor ple de portes, el qual tampoc hi ha gent. S’adonem que no tenim les mateixes habitacions, cosa que no m’agrada.



Ens separem, i jo obric la porta de la meua.



Hi ha dos lliteres. Una xica pèl-roja està damunt del llit amb un llibre i un altra amb un cub de Rubik. La pèl-roja em mira.



-Eres Amanda?

Dic que sí en el cap. L’altra ni em mira.



-Ella és Noa, i t’assegure que no parla gens.



Després s’alça i es dirigeix a la porta.



-Bona sort.



Se’n va, i em quede soles amb la xica que quan alça el cap m’adone que és la mateixa de la cafeteria. Em mira, i de sobte…

-Hola.