Capítol 1



Àlan, el xic amb el qual més confiança tenia, estava quasi sense respirar davant meua, una mà al pit ple de sang, la qual tacava la camisa blanca que portava amb un forat. No entenia molt bé el que passava. Tranquil.la estudiant, escolte el timbre de ma casa i seguidament un colp, com si algú s’haguera caigut. Em vaig alarmar i ràpidament vaig baixar les escales. A l’obrir la porta, el vaig veure allí. El vaig menejar, sentant a Àlan contra la porta. Estava plorant.



-Carrer Duart, casa número dèsset.



Seguit això, va tossir sang, apartant-se de mi. No sabia què fer, el cor em bategava massa de pressa.



Què dius, Àlan?- Pronuncií.



Però ja era tard. Com si fora en càmara lenta, vaig presenciar el seu cos caiguent al sòl. Vaig insistir a cridar a l’ambulància, però em va fer un gest per negar-ho, i va resistir fins que finalment no va poder gesticular res més. Abans de morir, en el seu braç aparegueren unes flors com tatuatges. Pensí que eren les seues venes, però no. Eren literalment flors, els quals brillaven. Eren morades. Em quedí petrificà, mirant el cadàver d’Àlan no acabant de creure que havia mort.



Els següents dies varen ser prou complicats. Sense Àlan tot semblava diferent. Tenia mñés amics, sí, però saps el típic amic que és més que els demés? El que sempre està ahí i en el que connectes tan bé que quan no està en la teua vida pareix que fins i tot t’has perdut a tu mateixa.



Ja ha passat un mes. Com ho duc? Bé, els meus pares m’han suportat i consolat quan ho necessitava, encara que mon pare no li ha donat tanta importància i ma mare pareixia més preocupada del habitual. Però oblidant eixes actituds, dos setmanes després vaig anar al carrer Duart. Em feia mal el pit per ansietat en cada pas que donava. Quan vaig arribar… Parpadegí dos vegades. Al principi, no vaig observar res estrany a part d’un gat blanc que em va mirar de dalt a baix. Sí, no és res d’un altre món, però què vols que et diga? Els carrers estaven mínimament nets encara que alguna bossa en la que quasi entropesse hi ha, o fulles d’arbres, no moltes ja que la tardor està a res d’acabar. Però com en el meu país fa fret quasi tot l’any, jo ja vaig en una jaqueta amb `pèls la qual ara me l’acabe de passar. Damunt, ara són les set de la vesprada.



Intentava prestar atenció i fixar-me en els detalls de tot, però no podia parar de pensar en Àlan. Estava ací per ell, per saber a què es referia quan, en lloc d’acomiadar-se de mi, em va dir una direcció. Encara no entenc què significava aquelles flors morades que li aparegueren en el brac. Mai ho havia vist, ni en dibuixos ni en notícies. Potser per això la policia no em va creure quan li vaig comentar la situació. A més, quan intentí cridar a l’ambulància, no contestaven. I que justet que pel matí el cadàver d’Àlan ja no estava, no? Eren massa coses molt confuses, com si tot s’haguera alineat perquè passara açò. Poster simplement ha sigut coincidència. Vaig voler pensar això, però en el fons sabia que no. Vaig suspirar. Res quadrava, per molt que li donava voltes, i ja no se m'ocorria res més per… Parí de caminar. El cor se m’accelerà. Per què el gat blanc està al fons del carrer? I damunt mirant-me fixament. Li vaig tornar la mira, però aquest no feia res. Traguí saliva i doní la volta canviant de vorera. Ho tenia clar, si al tornar al començament del carrer no trobí res, me’n vaig ràpidament. Començava a tindre por. En les mans en les butxaques, torní a caminar. I justet quan torní a oblidar-me de tot i sols pensar, el gat tornà a aparèixer de repent, esta vegada al meu costat. Vaig mirar al gat confosa. Intentí donar un pas cap a davant, però el gat es col.locà en el meu camí. El mateix quan vaig intentar retrocedir. I també quan proví a la dreta. Volia que anara a l’esquerra? Ho vaig entendre quan a l’esquerra i havia una casa. Començí a caminar cap a la porta, el gat em seguia.Vaig obrir-la, es va obrir enseguida.



Feia molt bona olor, el que no vaig entendre va ser perquè la porta estava oberta. A l’explorar-la, vaig vore que estava abandonada. En el pis de baix no hi havia res, però dalt en una habitació sí vaig trobar coses. Em quedí de pedra al vore un quadro de ma mare i mon pare. Què fan els meus pares en una casa abandonada? La meua sang es tornà freda. Buscant més, vaig trobar la mateixa foto però a mà. La guardí en la butxaca. Més tard, el gat em va arrossegar com abans cap a les escales. Baixarem i m’ensenyà un soterrani. Vaig alçar les celles. El que faltava.



La llum anava, encara que la bombeta parpellejava de vegades. Ací és on més temps em vaig passar, mitja hora buscant coses per simplement trobar un nom. Vyd. Em feia mal el cap de quantes vegades he pensat que podria ser això mentre tornava a casa. Mai li havia donat tantes voltes a un tema. Vyd? Té nom d’algo exòtic. O d’algú? No sabem què és. Mentre pasava, inconscientment li doní la volta al paper. Se m’alcaren les celles i vaig arrugar el nas. Hi ha un altra direcció. De veres?

Rodí els ulls i guardí el paper en la butxaca. Jo no tinc temps per a estes bogeries sense sentit. Damunt, per què soc la primera en descobrir-ho? Com si jo fora especial.



Vaig frunzir el canó al vore que el gat anava raere meua.



No tens família, bonic?-. Vaig dir, col.locant-me a l’altura d’ell. El gat em mirà. Vaig baixar la mira al seu coll i vaig somriure al vore que duia un collar.



Loki és un nom molt bonic.- El vaig tocar- Però ja és tard, sí? Torna a casa.



M’alcí i vaig tornar a caminar, però em va seguir altra vegada. També he de dir que, per alguna raó, em sent més segura caminant amb Loki que sola. Pensí que tot el que havia passat al dia d’avui mentre avancava. Quan vaig arribar a la porta, volia acomiadar-me de Loki, però ja no estava.



El vent soplava fred, la meua cara amagada, menys els ulls, sota d’una bufanda. Havien passat dies des de la casa abandonada. Òbviament havia d’anar a la direcció que posava en el paper. Per això justet ara acabe d’arribar… a un hospital?