En aquell moment un fum d’idees es van passar per el meu cap, tenia l’opció d’eixir corrents cap on es trobaven tots els meus companys, deixar al gos darrere i confiar que vindria corrents darrere meua. Anar a agafar al gos i eixir corrents o apropar-me a l’home per tal de descobrir que li ocorria. Ja que no escoltava a els meus amics vindre cap a mi, vaig decidir anar a agafar a Yggi per tal d’anar-me’n, però el meu gos no parava d’apropar-se cap a ell. En el moment que l’home es va girar per mirar-me cara a cara vaig saber que no el podia deixar sol, necessitava ajuda. Però en el mateix moment que vaig decidir anar a veure que li ocorria, els meus amics van aparèixer corrents i aquell home va desaparèixer en un bufit, només es trobava el silenci de la muntanya i els crits dels meus companys.



Per tal de no semblar un boig vaig decidir no contar res. Vaig nugar Yggi amb la corretja i vam tornar amb els professors. Aquests em van estar renyint durant una estona ja que ens havien dit mil vegades que no soltarem als gossos si no ens feien cas, ja que l’última cosa que ells volien era que a algun gos li passara alguna cosa, el problema era que el meu sempre em feia cas, sempre, menys en aquest moment.



Vam continuar l’excursió cap al cim, però jo em trobava encara més nerviós que al principi, la inquietud no se me n’havia anat, sinó que m’havia augmentat, ara no podia parar de mirar cap a tots els cantons, entre arbres, darrere de les persones de la meva classe per tal de si tornava a veure aquell home. Els meus amics no paraven d’animar-me i de dir que estaven sorpresos perquè jo me n’havia anat corrents sense dir res ningú, pensaven que era super guay, però jo no ho sentia així.



No vam tardar molt més en arribar al cim de la muntanya, allí ens vam parar a descansar i a dinar, ja que se’ns havia fet la pujada un poc lenta perquè quasi ningú estava acostumat a caminar.



Allà dalt hi havia molta més gent, la majoria tenien pinta de ser escaladors professionals, ho semblaven, ja que anaven vestits i equipats amb roba bona, es feien de notar.



Ens vam adonar que hi havien diferents equips tractant d’organitzar-se per alguna cosa, i poc a poc va aparèixer una massa de gent. Ningú sabia perquè, però tot semblava un poc estrany. Quan uns dels escaladors professionals es van apropar a parlar en els professors, els meus amics i jo ens vam col·locar al costat per escoltar el que deien.



«Som un grup d’investigadors i voluntaris, no se si ho heu escoltat però farà una setmana un escalador va desaparèixer per aquestes muntanyes, estem tractant de trobar-lo, si veieu alguna cosa estranya o alguna pista que ens puga ajudar per favor aviseu-nos. Aquesta és una foto d’ell, per si de cas.». Açò vam escoltar que li deien a un professor, jo vaig veure la foto de reüll i de forma molt ràpida, però tenia la sensació de que jo a aquell home l’havia vist.



Vaig començar a posar-me molt nerviós, l’home que m’havia trobat quan vaig anar a per Yggi no tindria res a veure en aquest home no? Aquest pensament es trobava tota l’estona en el meu cap. L’únic que volia fer era tornar al lloc on el vaig veure per tal de poder ajudar, si l’home era ell i jo no vaig fer res em sentiré culpable durant tota la meua vida. Així que vaig idear un pla.



Quan va arribar l’hora de baixar li vaig col·locar unes xuxes de Yggi a la motxilla del meu amic, així al tornar Yggi trobaria on estaven tots. Quan semblava que tornava a passar per aquell lloc Yggi va començar a lladrar de forma histèrica, el vaig soltar i se’n va anar corrents en la mateixa direcció que abans, i jo vaig córrer darrere d’ell. Una vegada vam arribar al lloc, tot es trobava igual, l’home estava al costat del precipici plorant.



Aquesta vegada, sense pensar-ho dos vegades em vaig apropar, aquest només va dir dos paraules, «Ajuda’ls per favor». Amb els únics que vaig pensar va ser amb el investigadors d’abans, l’home va tornar a desaparèixer, i aquella inquietud que jo portava sentint tot el viatge va fer que jo mirara per el precipici, una vegada allí, vaig veure a l’home de la foto, allà baix en terra sense vida.



Ningú em trobava, ningú sabia on jo estava, ningú excepte el meu gos, que plorava. Quan van trobar Yggi ja era molt tard, jo em trobava al costat de l’home, també sense vida. Tothom pensava que havia segut un accident, ningú mai descobriria el que havia passat en veritat.