Hui era el dia que esperava amb molt poques ganes, no volia anar a l’excursió, i pel que havia parlat amb els meus companys de classe durant la setmana no era jo l’únic que no hi volia anar.



Quan de bon matí em va sonar la alarma, la vaig apagar ràpidament per tal de veure si els meus pares no se n’adonaven i em podia quedar dormint, es clar que no, a la mig hora ma mare va aparèixer donant-me pressa, no parava de cridar i dir-me que feia tard, com si encara no me n’haguera adonat. Gràcies a la meua meravellosa idea de fer-me el dormit em va tocar desdejunar i amanir-ho tot amb molta pressa, es clar que el meu gos tenia el triple d’energia que jo i estava desitjant eixir al carrer.



Al pujar al autobús tothom es trobava dormint, el més normal quan et despertes prompte i t’espera un dia complet d’esport. Però jo no em podia dormir una vegada estava despert pel matí, així que vaig estar tot el viatge mirant per la finestra i escoltant música. Em trobava assegut sol en les ultimes files de l’autobús ja que tenia a Yggi al costat dormint, però no em va importar ja que tots els meus amics es trobaven també dormint.



Durant tot aquest viatge vaig sentir com una inquietud creixia dins meu. No sabia ben bé per què, però alguna cosa en l’aire feia que no poguera descansar. Potser eren les ganes de no estar allà, o potser era el fred, que va començar a incrustar-se dins de mi des del moment que vaig eixir del poble. Al arribar a Penyagolosa, la sensació de malestar es va intensificar. Pot ser fora que tot el món es trobava queixant-se als professors o entre ells, ningú es trobava feliç ni amb ganes d’estar allí, ni la professora d’educació física semblava contenta. També podia ser l’angoixa al veure les muntanyes tan altes, el vent tallant o l’ombra de la neu que ho cobria tot, però continuava sentint-me estrany.



Yggi, el meu gos, va ser el primer a notar-ho tot. Quan vam començar a caminar en fila pujant la muntanya, jo i el meu amic Carles vam intentar deixar els gossos solts per que pogueren córrer, però tots dos van començar a lladrar nerviosos mentre corrien en cercles. Vaig pensar que potser era el fred o el paisatge, però cada cop que l’observava em semblava que es dirigia cap una zona diferent on no hi havia ningú. Semblava que volien advertir-nos d’alguna cosa.



A mesura que vam caminar muntanya amunt els gossos es van tranquil·litzar i anaven corrents de dalt cap abaix, però mai es separaven molt, es trobaven quasi tota l’estona pel nostre costat. Les queixes dels meus companys no van parar i cada vegada caminàvem de forma més lenta. El meu grup d’amics vam decidir seure una estona ja que ens trobàvem al principi de la filera i tots anaven tan lents que ens donaria temps a descansar molta estona, fins que arribaren a nosaltres. Així que la professora i els altres companys que teníem al costat van anar avançant i nosaltres ens vam quedar enrere. El paisatge era preciós però jo sentia que alguna cosa anava malament. Després de estar més de mitja hora asseguts va arribar el moment de continuar caminant amb el grup.



De sobte, Yggi va començar a córrer com mai ho havia fet, jo em trobava molt esglaiat ja que no volia que al gos li passara res, però el cridava i no em feia cas, mai m’havia passat açò. Cada vegada que jo cridava al meu gos sempre tornava amb mi, així que vaig començar jo a córrer per alcançar-lo.



El vaig veure dirigir-se cap a la vora d’un barranc, parant-se de sobte com si estigués esperant que jo arribés. El meu cor va bategar més fort quan vaig veure el que hi havia davant seu, una figura masculina, amb un rostre familiar, jo no coneixia de res aquell home, però semblava estar esperant a algú. Aquest home plorava desconsoladament, jo vaig tractar de cridar als meus amics, ja que quan estava corrent me vaig adonar que m’estaven seguint, però ningú contestava, tot semblava en pausa, com si ningú més existira, cap soroll, cap animal.