Sis anys després.

Na Sònia va sortir a “estirar les cames” com feia cada tarda. Sempre feia la mateixa volta: una caminada de tres quarts d’hora pels afores del poble. A vegades hi anava acompanyada d’alguna amiga o de la seva parella, però els dies que més gaudia d’anar a caminar era quan hi anava sola. Aprofitava per pensar i reflexionar sobre coses absurdes a vegades i coses filosòfiques d’altres vegades. Altres dies simplement no pensava, o no pensava res que en arribar de nou a casa s’enrecordàs. Aquell dia, però, va recordar que feia sis anys exactes d'ençà que el seu cos i la seva ment la varen advertir que havia de baixar el ritme. Tot i que mil coses havien passat en sis anys, aquell atac d’ansietat sempre va ser present dins ella. Recordava perfectament la primera sessió amb la psiquiatra i era molt conscient de quines activitats li venia de gust fer per tal de mai més deixàs de sentir que tenia una bufanda de llana que l’encalentia de la fredor de la monotonia, de l’autoexigència excessiva, de l’explotació laboral i de les expectatives socials.

Tot i que aquell dia que va patir l’atac d’ansietat no va ser gens agradable i pareixia que no trobaria sortida a aquell estil de vida que la consumia, na Sònia en el fons estava contenta d’haver-ho passat, ja que arran d'això la seva situació va començar a canviar. O més ben dit, ella mateixa va començar a fer coses per canviar-la.

També estava molt agraïda d’una cosa en concret: haver coincidit un dia per casualitat amb na Clara. Gràcies a ella s’havia animat a sortir amb amigues sovint. Va tornar a coincidir amb persones que durant la infantesa i l’adolescència anomenava amigues i també en va conèixer d’altres amb les quals es va adonar que la companyia d’altres persones ajuda a fer els moments durs una mica més fàcils i dels moments feliços n’augmenta la intensitat. A més, en una de les trobades amb amics un divendres va conèixer en Miquel i ben aviat es van fer parella. Na Sònia se sentia molt estimada i es preguntava com era possible que hagués estat tants de mesos sense ni tan sols tenir temps per pensar en com enyorava la companyia d’altres persones. Havia passat massa temps sense tenir una conversa sobre coses importants amb algú, sense fer-li un regal a una amiga, sense anar a un concert, sense agafar al nadó d’una amiga en braços i engronsar-lo una estona, sense tenir un malentès amb algú i entendre que ningú neix ensenyat, sense anar de viatge i imaginar com seria la seva vida si fos guia turística a Verona, si tingués una llibreria en un dels pobles que envolten el llac de Como, si fos gondolera a Venècia o si fos una flautista molt important i fes concerts a l’emblemàtic teatre de la “Scala di Milano”. Probablement, aquest viatge al nord d’Itàlia amb en Miquel va ser el millor viatge de la seva vida. Quan era al vol de tornada va estar convençuda que poder viatjar ben acompanyada és un dels majors privilegis que una persona pot gaudir.

Aquell mateix dia que na Sònia va sortir a caminar i va reflexionar sobre tot això també va fer un exercici que, d'ençà que la psiquiatra la va animar fer el dia de la seva primera sessió, ella feia de tant en tant perquè li era molt útil dir detalladament com era un dia corrent a la seva vida i després escoltar la sensació que tenia. El primer dia que ho va fer a consulta la sensació que li va quedar era d’angoixa. Aquest cop va ser diferent:

M’aixec i, tot i que és prest, les últimes setmanes estic dormint molt bé i la majoria de matins no són tan feixucs. Faig un cafè, i em prepar. Arrib a temps al bus i avui me toca anar dreta fins a la feina, no sempre hi ha sort. Arrib a la feina i m’assec a la meva taula. Trec l’agenda i mir la feina per avui. A les nou i mitja tenc una reunió amb uns clients i he de preparar-la una mica abans. A la feina tot ha canviat, ara ja no és tan esgotadora. Vaig haver d’agafar la valentia per parlar amb el meu cap i explicar-li que havia arribat al meu límit i que, a partir d’aquell moment treballaria tot el que fes falta durant el meu horari laboral, però que a la tarda no em dedicaria a fer feina, sobretot si era feina que no em corresponia. Em va semblar que el meu cap ho havia entès. Tot i això, els dies següents vaig estar bastant preocupada, com si renunciar a fer més feina de la que me pagaven fos sinònim de ser una gandula, però ara no pens que sigui així. Em prepar la reunió tranquil·la i després seguesc amb la meva feina. A les dues del migdia surt de l’oficina i vaig caminant fins a l’aturada de bus, on trec els auriculars sense fils que em va regalar una amiga pel meu aniversari i escolt música. Un “mix” de les cançons que més m’agraden.

“Viure sense tu” d’Antònia Font.

“Jo mai mai” d’en Joan Dausà.

“Compta amb mi” de Txarango.

“La gent que estimo” d’Oques Grasses.

Deix d’escoltar música quan m’arriba un missatge de na Clara i quedam per anar a berenar dissabte al matí. Quan arrib a casa de la meva mare dinam juntes. Després estic una estona amb ella assegudes al sofà amb l’estufa encesa. Són les quatre i mitja i avui és dijous, així que me prepar i vaig a classe de ioga. Cada dilluns vaig a classes de flauta travessera i cada dimarts de Pilates. Som una afortunada perquè no tothom s’ho pot permetre. Després de ioga faig una volta curta per dins el poble i vaig a la botiga a comprar un pa. Són les vuit quan arrib a casa. Buid el rentaplats, me dutx i arriba a casa en Miquel. Sopam junts de pa amb oli i una truita. Ens asseim una estona al sofà. Miram una estona un programa de televisió i a les onze ja som dins el llit pràcticament adormida.



Na Sònia ja acabava la caminada del dia i se sentia contenta amb les reflexions i converses internes que ha tingut. Creu que deixen ben al descobert que ara se sent molt millor amb la seva vida. I també amb la seva feina. S’havia plantejat deixar-la moltes vegades durant els seus anys de canvi personal, que ho sol anomenar a ella, però no ho va acabar fent, perquè des que havia comunicat als companys i sobretot al seu cap el que passava, l’estrès que sentia no només va ser ella la que volia treballar per viure, i no viure per treballar. Tots els altres membres de la companyia també varen entendre aquest concepte, que intenta combatre el sistema capitalista, i tots varen parar una mica, feien les coses amb més calma i per a sorpresa de tots, sortien més bé.

Quan na Sònia va arribar a casa es va dirigir directament a la prestatgeria dels llibres i en va agafar un, el més especial de tots, el que havia escrit i publicat ella feia dos anys. La portada era una imatge d’un dels carrers frenètics de la ciutat de Nova York amb una dona que estava parada al mig del carrer. Anava vestida tota de negre amb una gran bufanda vermella al coll. El títol escrit en grans lletres blanques eren tres paraules: Bufandes de llana. Ella tenia clar que no podia ser d’una altra manera. A més, a baix del títol hi havia un subtítol: Parar, quan cal, també és seguir endavant. Na Sònia n’estava molt orgullosa, d’aquest llibre. El va començar a escriure perquè en Miquel li havia dit que havia d’escriure tot el que li contava, que eren frases massa ben fetes perquè ningú més les pogués sentir, o llegir.

Va estar prop d’un any escrivint el llibre. No cada dia li sortia la inspiració divina. I no cada dia sentia que era un conjunt de paràgrafs i capítols digne de publicar, i d’invertir-hi tants diners i temps.

El llibre era una barreja de la seva experiència a la vida, de les seves reflexions sobre les coses del món, d'històries de vida de persones que coneixia… Sentia que havia plasmat en cent cinquanta-tres pàgines tots els coneixements que li semblaven essencials i també totes les seves contradiccions i preguntes que, en retratar-les en forma d’oracions li pareixia que simplement mai tendrien una resposta exemplar.

Na Sònia va obrir el llibre per la primera pàgina i va llegir la dedicatòria:

Aquest llibre va dedicat a totes les persones que, en llegir-lo, s'hi sentiran identificades. Una abraçada.

Va tornar a girar la pàgina i va començar a llegir el pròleg:

Mai més vull tornar a oblidar la meravella que és la vida: Passejar per davant la mar quan està calma o quan fa temporal. Veure la posta de sol. Fer una migdiada una tarda que estàs cansat. Que sigui divendres. Passar temps amb algú que estimes. Fer la recepta d’un pastís i que et surti bé, o malament. La il·lusió d’agafar un vol. Sentir una cançó que sembla escrita expressament perquè tu l’escoltis. Rebre un regal, per petit que sigui, d’algú que ha pensat en tu. Estar trist per alguna cosa i plorar. Llegir un llibre. Veure una pel·lícula. Mirar-te al mirall i veure’t bé. Estar a la naturalesa. Nedar quan fa calor. Tapar-te amb una manta quan fa fred. Que algú et digui que t’estima. Demanar perdó, o que et demanin perdó. Estar cansat després de fer esport. Haver-te d’acomiadar d’algun familiar fins que us torneu a trobar al més enllà. Que cada any torna a ser Nadal. I sempre torna a arribar la primavera i parar-te a escoltar que els ocells canten. Desitjar que totes les persones d’aquest món puguin experimentar tot això.

Na Sònia va quedar-se un moment en silenci, amb el llibre tancat a les mans, com si l’aire del seu voltant hagués adquirit una nova suavitat. Va pensar que la vida està plena de petits miracles amagats en els moments més senzills, com la calidesa d’una tassa de te a mig capvespre. Tot això era part de la bufanda de llana que havia teixit, delicadament, entre les seves mans i el seu cor. Ella mateixa l’havia feta, fil a fil, amb paciència, amor i cura. I ara, per primera vegada en molt de temps, se sentia completament acollida en aquell teixit de vida, ben orgullosa per tot el que havia après, viscut i superat. A més, amb el seu llibre segurament havia donat a algú les ganes de fer-se la seva pròpia bufanda de llana.