De vegades se sentia igual que la primera vegada que, en aquella llunyana visita inicial, va haver de despullar-se anímicament per explicar-li a una desconeguda, mal que fos psiquiatra, què li passava. Ella, que no s’obria mai a ningú, que feia anys que estava tancada en si mateixa, ho va fer forçada per les circumstàncies, perquè ja no suportava més el dolor, el maleït dolor invisible, la tempesta perfecta en la qual es confabulen ment, ànima i consciència.



La psiquiatra va esperar uns segons que la seva pacient comencés a parlar. En veure que no ho feia, ella mateixa va trencar el gel.



Ha trigat a venir.



-Bé, és que tampoc no pensava mai que els meus motius fossin tan greus com per haver d’anar a un psiquiatre, saps? Tampoc mai m’ha passat cap desgràcia.



-Moltes vegades és la monotonia i el temps buit que fa que el cap d’una persona comenci a patir alteracions psíquiques.



-Potser tens raó, però la meva vida tampoc no és que tengui jo molt de temps buit o temps per pensar en el meu dia a dia. Així que encara no comprenc com d’un dia per l’altre m’ha passat el que m’ha passat.



-Què és el que t’ha passat exactament?

-Estava arribant a casa un dimarts com un altre quan vaig començar a tremolar molt, no podia respirar, estava marejada i hi veia entelat, pareixia que el cor m’havia de sortir disparat o s’havia d’aturar en qualsevol moment. El metge d’urgències de l’ambulatori em va dir que era un atac d’ansietat i em va demanar cita per veniraquí.

-D’acord. Has dit que aquest atac va aparèixer de manera sobtada. Segur que no havies tingut cap experiència similar abans? No t’havia passat res paregut al que et va passar?

-No.

-Bé, algun motiu amagat dins la rutina hi haurà. Me podries explicar quins fets a la teva vida et provoquen més estrès o malestar?

-Ara mateix no sé què dir-te.

-Doncs tanca els ulls i conta’m amb tots els detalls que trobis necessaris de com és un dia qualsevol a la teva vida.



Sona el despertador. Tenc molta son. Només he dormit quatre hores. M’he d’aixercar. Va, cinc minuts més. Han passat deu minuts. Ja és molt tard! Perdré el bus! Em pentino i em vestesc d’aquella manera. No tenc temps per fer-me cap cafè. Per sort, arrib un minut abans que el bus que em porta cap a la feina i, a més, tenc sort de poder anar asseguda els trenta minuts del meu trajecte fins a l’oficina. Just arribar a la feina el cap de l’empresa de publicitat ja em busca. Clar, és que ara m’han ascendit. Ara soc la coordinadora d’estadístiques i finançament de la companyia.

-Sònia! No has entregat les factures encara! Sense les factures no podem fer res.



-Sí, sí ja està fet, ara ho penjo.



-Pensa que a les deu hi ha la reunió amb els nous clients, i a les dotze la presentació a la nova companya. Ah, sí! No et vull atabalar, però és urgent per a demà haver respost el correu electrònic amb tots els pressuposts de l’esdeveniment del mes que ve.

Per sort a les dotze tenc un descans de quinze minuts. Tenc temps de baixar a la botiga a comprar alguna cosa per menjar? Crec que sí. Pitjo de nou el botó de l’ascensor que em portarà a la tercera planta, on tenc la meva taula. Duc un croissant de mantega a la mà. Això porta molt de sucre, segur que la nutricionista s’enfadaria. Per cert, crec que la setmana que ve ja em torna a tocar cita. Dins l’ascensor em trobo amb un company.

-Bon dia, Sònia. Estic preparant el document que hem d’entregar sobre les enquestes als consumidors que vàrem fer i hi ha unes dades que no coincideixen. Em podries ajudar ara? Seran dos segons.



-D’acord- dic. No, Sònia, ara era el teu descans per berenar!-Penso.



Quan per fi són les dues em dirigeixo a l’aturada de bus. He d’esperar vint minuts que arribi. Trec el mòbil de la maleta. Tenc bastants de missatges i correus per contestar, però prefereixo entrar una estona a revisar les novetats que trobaré a les xarxes socials. Així desconnecto. Els vídeos aleatoris que em surten són ràpids i no em fan pensar molt.

Estimats seguidors, us vinc a mostrar el nou set de maquillatge que m’ha arribat…

Estic de viatge a Venècia i no us creureu el que m’ha passat…

Et dono deu consells per deixar de procrastinar i perdre el temps…

“Storytime” de com em vaig assabentar que el meu xicot m’era infidel…

“Get ready with me” per anar a un sopar molt especial…

Com puc saber si estic patint ansietat? Soc psicòloga i aquests són les tres principals senyals…

Si voleu participar en un sorteig de productes de bellesa, doneu “like” i comenteu en aquest vídeo…

Quan arribo a casa vaig a dinar a ca la meva mare.



-Hi ha cuinat per dinar.

-Molt bé.



Estem parlant una estona mentre menjo aviat. No sé com ho faig, però sempre menjo aviat. Sempre em fa els mateixos comentaris.

-A la teva edat ja feia anys que estava casada amb el teu pare i ja te tenia a tu.

-Idò jo no en tenc, ni de parella ni de fills. Bé, me n’he d’anar que tenc feines.

-Tan prest, si pràcticament acabes d’arribar.



Quan arrib a ca meva tenc temptacions de jeure una estona al sofà, però no, no puc. He d’anar a classes d’anglès que ara a l’empresa me demanen el nivell C1. I després he d’anar al gimnàs.



Després de la classe de CrossFit vaig a fer la compra i finalment arrib a casa. Són les set. M’he de posar tot d’una a contestar missatges i a fer la memòria de la reunió que hem fet avui a la feina. Després faig les típiques coses que s’han de fer: posar la rentadora, buidar el rentaplats, dutxar-me, fer el sopar, sopar i ja són les deu. M’alegro d’haver acabat aquestes tasques i vaig a dormir. Però, tot i que he estat cansada durant tot el dia, ara no puc dormir. Me’n record de les coses que hauria d’haver fet, que he d’anar a comprar algun vestit per la celebració dels trenta anys de l’empresa, també he de preparar el discurs. Mare meva, Sònia, sempre deixes feines pendents i després s’acumulen. Això és perquè no sé organitzar bé el temps. De debò Sònia, per un dia que te’n vas a dormir prest que demà no tenir son i ara vas i no te pots adormir. Venga ja, aturaré de pensar i tancaré els ulls, que demà serà pitjor que avui.



-Sònia, va demanar la psiquiatra. Quant de temps fa que no fas alguna cosa per diversió? Me sembla que ja sé d’on et va sortir aquest atac d’ansietat que a tu et va semblar tan misteriós i estrany.



Na Sònia es va quedar callada, però ja sabia què li diria la psiquiatra.



-El teu dia a dia és esgotador. M’he cansat només d’escoltar-lo. S’anomena “estrès laboral”. A Espanya es calcula que un 37% dels treballadors el pateixen. El teu dia a dia estava tan enfocat a les expectatives de la teva feina que per tu cada dia era com un conjunt d’obligacions que havies de complir i prou. A més, com que no t’escoltaves a tu mateixa, va ser el teu cos que va cridar que aturassis. I és per això que ets avui aquí.



Na Sònia tampoc no va dir res, però va sentir com si la dona que tenia al davant hagués agafat la bola embullada de llana que tenia dins seu i l’hagués anar desfilant a poc a poc. Ara només havia de fer-ne una bufanda.