F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
TREBALLS PUBLICATS

Bufandes de Llana (Júlia i Cate)
IES Guillem Cifre de Colonya - Pollença (Pollença)
Inici: La constant picassiana (Jordi Sierra i Fabra)
Capítol 2:  L'escalfor

Quan va marxar de la consulta, encara li donava voltes a aquella imatge que li havia sorgit després de les paraules de la psiquiatra: la bola de llana. Una petita part de la seva ment volia discutir-hi: “ No és que sigui tan dolent, això. Tan sols em va anar malament un dia i a tots ens pot passar ”. Però una altra part, una part més profunda i amagada dins ella, sabia que allò era veritat i que necessitava aturar.

Va quedar una estona observant la porta de l’edifici, respirant molt lentament, mentre s’estava convertint en gel del fred que feia.

Aquella tarda, va decidir no tornar a casa, va passejar sense tenir un destí final. Feia molt temps que no ho feia, això de passejar sense haver d’arribar a un lloc concret a una hora concreta a fer una feina concreta. Va acabar arribant a un parc, es va asseure a un banc i es va permetre un moment de “no fer res” o del que és considerat “no fer res” avui en dia, i d'intentar deixar la seva ment en blanc per un moment.

Un, dos, tres…

Va aguantar tres segons. Immediatament, va recordar el concepte de la bola de llana.

Va treure el mòbil de la bossa i, probablement per inèrcia, va obrir l’agenda que constantment li anava enviant notificacions i recordatoris de tasques que ni tan sols li corresponien.

Dilluns, dimecres i dijous vinent, reunió de programació del mes.



Pressuposts projecte nou per divendres

Dimarts a les deu entregar el document d’anàlisi de dades.

Va començar a tocar, nerviosa, la pantalla, revisant tot el que tenia planificat per als pròxims dies. Ni un sol minut de descans, cada espai lliure estava ocupat per una tasca: la reunió amb els clients, la classe d’anglès de C1, la cita amb la nutricionista, les factures que havia d’entregar, les classes de CrossFit…

De sobte, una veu coneguda li va fer apagar el mòbil i alçar la vista.

-Sònia? Ets tu?

Va reconèixer na Clara, una antiga amiga de l’institut que no veia des de feia massa temps. Probablement la va reconèixer perquè no havia canviat gens. El seu aspecte era el mateix i continuava tenint aquell gran somriure que la caracteritzava


—Clara? Mare meva, quant de temps! — va respondre amb alegria i sorpresa.

—Què fas per aquí? Sempre et veia amb pressa amunt i avall

—Només passejava. —va dir una mica incòmoda—Necessitava desconnectar un poc.

—Ja era hora! Sempre semblaves estressada. I com estàs? Tot bé? —va preguntar na Clara mentre s’asseia al banc.

—Bé… Suposo. M’han ascendit fa poc i la feina m’absorbeix. Últimament, no sé ni què m’agrada fer fora de treballar. Fa uns dies vaig tenir un atac d’ansietat, i ara intento posar una mica d’ordre a tot. —Va riure, intentant fer lleuger un tema que en el fons li pesa. A més, tot d’una va començar a pensar que no li hauria d’haver contat tot això, a na Clara. Tampoc no volia fer pena a ningú, ja que hi ha problemes més greus al món. Fam. Pobresa. Malalties. Solitud. Guerres.

—Uf, Sònia, això no és broma, no riguis. Jo fa uns anys estava igual. Pensava que era normal anar al límit sempre, però al final el cos et diu prou i l’has d’escoltar.

—I tu… què vares fer?

—Mira, em vaig obligar a baixar el ritme. Al principi semblava impossible, però vaig començar amb petites coses: passejar més, dir que no a les feines que no em corresponien… I una de les millors decisions que vaig prendre va ser apuntar-me a un taller de botànica. No era perquè fos bona, era només per fer alguna cosa que m'aportàs una motivació. Aixecar-te al matí content perquè és un dia nou i passaràs almenys una estona fent alguna cosa que et farà anar a dormir contenta és essencial a la vida.

—Potser hauria de provar-ho.

—Fes-ho. I escolta, si vols, t’envio l’enllaç del taller. És cada dimecres al vespre, a prop d’aquí. No tens res a perdre—

Es va acomiadar de na Clara pensant amb la casualitat d’haver-se trobat la seva amiga de l’adolescència i haver pogut tenir aquella conversa amb ella.

Aquella nit, en arribar a casa, tenia una sensació diferent de la que tenia normalment. Va entrar al bany, es va fer una bona dutxa, es va rentar la cara i finalment es va mirar al mirall i sense ser forçada es va dir a ella mateixa: “Tenc el dret de poder fer activitats lliures i no només dedicar-me al treball”. Després d’això li va sortir un somriure que devia fer molt de temps que no treia. Aquell somriure li va recordar quan era una nina i havia d’anar a dinar a la finca amb els padrins i cosins. També li va recordar quan era adolescent i estava contenta perquè havia de sortir amb les amigues. La seva versió d’adulta estressada aquell vespre no hi era.

Va entrar a la seva habitació i va obrir un d’aquells calaixos que guarden totes les coses que un dia comencen a ser inútils per a la teva vida diària, però molt importants per a la teva ànima pel valor sentimental. És allà on va trobar la seva flauta travessera.

Li van venir al cap unes imatges de quan tenia 14 anys i va tocar en una audició de Santa Cecília. Li va sortir molt bé, aquella audició. Segurament perquè l’obra que tocava li agradava i va dedicar hores a practicar-la. Passava moltes hores tocant la flauta. Després d’observar que el seu instrument tenia un parell de tecles rovellades, va col·locar l’embocadura i va bufar recordant les instruccions que li donava sempre el professor. Va sonar molt malament al principi, no se’n recordava molt bé d’on eren les notes. Això que deien que és igual els anys que passin que quan tornis a agafar el teu instrument semblarà que no ha passat el temps, amb ella no s’havia complert.

Tot i que era tard, en lloc d’anar a dormir va seure al llit amb la flauta que tenia abandonada i va intentar recordar com es tocava. El cansament la va vèncer abans d’haver aconseguit el seu objectiu, però per primera vegada en setmanes es va adormir sense aquella sensació d’angoixa que li pessigava l’estómac cada nit. Tal vegada l’única mena d’angoixa que rondava per dins seu era la por que l’endemà no fos com aquell vespre, que tornés a ser “com sempre”.

Els dies següents va començar a posar en pràctica el que la psiquiatra li havia dit. Va decidir alliberar un espai a l’agenda cada setmana per fer coses que li agradaven. Va reprendre el fet de tocar la flauta travessera i es va plantejar apuntar-se a classes. El més important, però, és que va començar a posar límits a la feina. Quan el cap li demanava alguna cosa urgent, respirava profundament i, si realment no podia fer-ho al moment, li explicava que ho faria més tard. Tenia clar que aquella setmana no faria res fora l’horari laboral llevat de les classes d’anglès. Durant les hores de feina s’esforçava el màxim per tirar l’empresa endavant i quan sortia d’aquell edifici estava agraïda a ella mateixa a tots els “no” a feines a la tarda fora de les hores que li pagaven. Perquè darrere cada “no” hi havia un “sí” a dur, com a mínim, una vida més tranquil·la.

El divendres a la tarda, va rebre un missatge de la Clara per si volia anar a sopar amb ella i algunes amigues més. Va estar a punt de posar alguna excusa: el cansament, la feina pendent, qualsevol cosa. Però va recordar les paraules de la psiquiatra: “Quant de temps fa que no fas alguna cosa per diversió?” I li va dir que sí, que a les nou seria al restaurant.

Era només el començament, però sentia que aquella bola de llana dins seu s’estava convertint en una bufanda. Una bufanda que, a poc a poc, la començava a escalfar.

 
Júlia i Cate | Inici: La constant picassiana
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
segons la política de privacitat
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Organitza:
Amb el suport de:
Amb la col·laboració de:
Avís Legal   Política de privacitat   Política de cookies
Gestiona les teves preferències de cookies

[Web creada per Duma Interactiva]
[Disseny Platanosnaranjas.com]