Capítol 3: El joc s’acaba.



Els dies següents van ser una barreja estranya d’il·lusió i inquietud. Cada vegada que el mòbil vibrava amb un missatge d’Òscar, sentia una espècie de pessigolleig als dits. Però alhora, hi havia alguna cosa en el fons de la meua ment que m’impedia deixar-me portar del tot. Com si una part de mi sabera que tot allò era massa fràgil, massa incert.



Òscar i jo ens vam veure unes quantes vegades més. Sopars improvisats, passejos sense rumb, converses llargues que es prolongaven fins a l’hora de tancar els bars. Cada encontre sumava una peça més a la imatge que tenia d’ell. Ja no era només el xic amb qui parlava a través d’una pantalla. Ara era una veu real, unes mans reals, una presència que començava a formar part del meu dia a dia.



—Estàs somrient com una adolescent enamorada —em va dir Marta un divendres a la nit, mentre es pintava els llavis davant del mirall.



—No exageres.



—T’ho dic de veritat. Et veig diferent.



Vaig voler protestar, però vaig callar. Perquè, en el fons, sabia que tenia raó.



El punt d’inflexió



Va ser una nit de dissabte quan tot va canviar.



Òscar i jo havíem quedat per a sopar en un restaurant acollidor del centre. Feia fred, i ell em va oferir la seua bufanda quan va notar que em fregava els braços. Va ser un gest xicotet, però em va desarmar.



—Saps? —va dir mentre remenava el vi en la seua copa—. Em costa creure que fa només unes setmanes no ens coneixíem de res.



—Sí… és estrany, veritat?



—Sí. Però m’agrada.



Vaig baixar la mirada, incapaç de sostenir la intensitat dels seus ulls.



Després de sopar, vam caminar pels carrers il·luminats del centre. Les meues mans estaven fredes, i sense pensar-ho, Òscar les va agafar entre les seues.



—Tinc la sensació que hauria d’haver fet açò abans —va murmurar.



No vaig respondre. Només vaig estrényer lleugerament els seus dits.



Ens vam besar aquella nit. Va ser un bes tímid al principi, com si tots dos dubtàrem encara del que estàvem fent, però després es va convertir en alguna cosa més profunda, més segura. Quan ens vam separar, ell va somriure i em va acariciar la galta amb el polze.



—Açò sí que no estava en les regles del joc —va dir amb un to divertit.



—Potser hem de reescriure-les.



I en aquell moment, vaig pensar que potser, per una vegada, estava disposada a jugar sense regles.





Durant les setmanes següents, vaig començar a notar xicotets detalls que no acabaven d’encaixar.



De vegades, Òscar desapareixia durant dies, sense donar cap explicació. Quan li preguntava, sempre tenia una excusa: molta faena, problemes familiars, esgotament. Però alguna cosa en el seu to em feia sospitar que hi havia més.



Un dia, mentre estàvem en la meua casa veient una pel·lícula, el seu mòbil va sonar diverses vegades. Va intentar ignorar-lo, però al final es va alçar per a contestar.



—Ara no puc parlar —va dir en veu baixa—. Sí… tranquil·la… demà ho solucionarem.



Quan va tornar al sofà, va notar que el mirava amb desconfiança.



—Qui era?



—Un amic del treball. Un problema absurd. Res important.



Vaig assentir, però una ombra de dubte es va instal·lar en el meu cap.



No volia ser la típica persona que dubta de tot. Però al mateix temps, no podia ignorar la sensació creixent que Òscar m’estava amagant alguna cosa.



No vaig descobrir-ho fins unes setmanes després.



Aquella vesprada havíem quedat per a prendre café. Jo vaig arribar uns minuts abans i, mentre esperava, vaig revisar el mòbil. De sobte, una veu familiar va ressonar darrere de mi.



—… ja t’he dit que no puc veure’t hui.



Vaig alçar la mirada i el vaig veure. Òscar estava a uns metres de mi, parlant pel mòbil amb una expressió tensa.



—Sí, ho sé… ho sé… Però no puc ara. Ho entens?



Vaig sentir un buit en l’estómac.



Quan es va girar i em va veure, es va quedar paralitzat.



—Què passa? —vaig preguntar amb un nus en la gola.



—Res… només… una conversa sense importància.



—Segur?



Va vacil·lar un segon, i eixa vacil·lació va ser suficient per a confirmar les meues sospites.



—Òscar… m’estàs amagant alguna cosa, veritat?



Va tancar els ulls un instant, com si intentara trobar la manera menys dolorosa de dir el que venia a continuació.



—Hi ha una altra persona —va dir finalment, amb veu apagada.



El món es va desdibuixar al meu voltant.



—Com?



—No és com penses…



—No és com pense? Òscar, estaves amb una altra persona mentre parlaves amb mi?



Ell va abaixar la mirada. No feia falta que ho confirmara amb paraules.



Vaig sentir una onada de ràbia i decepció. No només per l’engany, sinó perquè, malgrat tot, una part de mi encara volia creure en ell.



—Per què? —vaig murmurar.



—Perquè tenia por. Por de deixar enrere el que tenia. Por de llançar-me a alguna cosa nova.



Vaig sacsar el cap, intentant processar el que estava escoltant.



—Açò s’ha acabat, Òscar. No sé què buscaves en mi, però jo no vull ser part d’un joc amb regles tan brutes.



Ell va voler dir alguna cosa més, però jo ja no l’escoltava. Simplement, em vaig alçar i vaig marxar amb llàgrimes en els ulls que caien com l’aigua cau per una cascada.



Aquella nit, mentre estava estirada en el llit, vaig pensar en la frase que em va dir el primer dia: “Si la vida és un joc, almenys intentem gaudir les regles.”



Ara ho entenia. Òscar sempre havia jugat, però mai havia seguit les mateixes regles que jo.



Vaig desbloquejar el mòbil i, sense dubtar-ho, vaig esborrar el seu número.



No hi havia guanyadors ni perdedors. Només una partida que, per fi, havia arribat al seu final.