Capítol 1: La doble cara de la moneda.



No sé en quin moment em vaig veure atrapada en això. Sempre he pensat que les aplicacions per a lligar eren el refugi dels desesperats, un calaix de sastre on es mesclaven soledats, mentides que serveixen com a façana per a ocultar debilitats i complexos i fotos amb filtres excessius que simplement reflecteixen la que seria la teua versió favorita de tu mateixa, òbviament molt allunyada de l'actual. I, no obstant això, ací era, lliscant el dit a la dreta o a l'esquerra com si estiguera prenent decisions transcendentals, quan en realitat només estava intentant omplir un buit que no sabia descriure.



Potser el verb necessitar no siga correcte. No necessitava estar en eixa aplicació, però alguna cosa en el meu interior havia decidit que el món real no bastava. Em vaig convéncer que no era una qüestió d'urgència, sinó de curiositat. Sí, curiositat. Quin tipus de persones s'exposaven així, reduïdes a un parell de fotos i una biografia enginyosa de dues línies? Però mentre passaven els perfils davant els meus ulls, vaig sentir que l'enginy era una disfressa que a penes podia ocultar la fragilitat. La gent d'aquesta aplicació s'amagava després d'un perfil que la major part de les vegades era fals, que trist és tindre un nivell tan baix d'acceptació, no creeu?

El primer dia no vaig parlar amb ningú. No sabia com. Em sentia com una intrusa, un espectador en un teatre d'emocions. Però al segon dia, un perfil en particular va captar la meua atenció. La foto no era gran cosa: un xic d'uns trenta anys, amb la barba afaitada i amb un somriure que semblava massa pensada. La seua biografia deia: Si la vida és un joc, almenys intentem gaudir les regles.



Vaig tocar el botó de xat abans de poder pensar-me'l dues vegades i penedir-me de la decisió que estava a punt de prendre. Hola, jugues sempre segons les regles? Vaig escriure, medie de debò, medie de broma. En qüestió de minuts, va arribar la seua resposta: Depén de qui faça les regles. Les fem junts?

Va ser ací quan va començar tot. El que al principi semblava un intercanvi lleuger, quasi insubstancial, es va convertir en un flux constant de missatges. Parlàvem de llibres, pel·lícules, llocs als quals volíem viatjar, i de sobte em vaig adonar que estava esperant el seu nom en la meua pantalla amb una mescla d'ansietat i emoció. Potser això era sa? Estava creant una addicció que augmentava amb passes de gegant, segons el pas dels dies, cap a una persona que ni tan sols sabia si era real.



—Qui és? —em va preguntar Marta, la meua companya de pis, quan em va veure rient eufòricament davant del mòbil.

—Ningú important —vaig mentir encara amb el somriure en els llavis.



Però la veritat era que, efectivament, no era ningú. Es deia Òscar i tenia eixa habilitat rara de fer que qualsevol conversa semblara interessant. Una nit, quan l'insomni em va atrapar, em vaig atrevir a preguntar-li el que realment volia saber, la qüestió que em torturava.



Des que parlar amb Òscar s'havia convertit en un hàbit per a mi, en una part important del meu dia a dia:

—Per què eres ací?

Va haver-hi una pausa. No de segons, sinó de minuts. Em vaig preocupar d'haver anat massa lluny, d'haver trencat les regles tàcites d'aquest joc, però finalment va respondre. —Perquè a vegades el món real no vasta. I hem de buscar un lloc on abrigallar-nos i sentir-nos segurs.



Vaig llegir les seues paraules diverses vegades, com si contingueren algun secret que se m'escapava. El món real no vasta? Per a qui? Per a ell? Per a mi? Per a nosaltres? Potser existia un nosaltres? Per descomptat que no, i em terroritzava la idea que mai arribara a haver-hi. Un lloc on abrigallar-nos i sentir-nos segurs? On? Al costat del meu?.



A partir d'eixa nit, les nostres converses van canviar. Òscar no sols era divertit; també era vulnerable. Em va comptar sobre el seu fracàs en una relació llarga i el molt que va patir, sobre la sensació d'haver-se perdut a si mateix, i encara que no ho va dir directament, vaig intuir que buscava una mica més que una connexió passatgera. Però jo no sabia què buscava. Em feia por, molta por. Qui era Òscar realment?

Un divendres, després de setmanes de missatges interminables, em va proposar que ens vérem. La meua primera reacció va ser negar-me. Les cites en persona implicaven un nivell d'exposició que no estava segura de poder manejar. No obstant això, eixa mateixa nit, mentre mirava el sostre de la meua habitació, em vaig adonar que no podia continuar jugant a aquest joc sense enfrontar-me a les conseqüències. Necessitava conéixer al que estava escrivint-me a través de la seua pantalla i amb el qual cada vegada més, els temes deixaven de ser temes trivials per a passar a ser temes més transcendents, més íntims.



Per fi ens decidim a trobar en un xicotet café del centre de Madrid, un d'eixos llocs amb taules de fusta desgastada i llums càlides que semblen convidar a les confessions. Quan ho vaig veure, no va ser com esperava. No hi havia màgia, ni espurnes, ni un moment cinematogràfic on el temps es detinguera. Era només un xic normal, un poc més prim que en les seues fotos, amb ulleres que semblaven contar històries pròpies.



Portava uns vaquers una miqueta desgastats, una camisa de quadres que em recordava a les que solia portar el meu pare i un abric de color beix. De sabates portava uns nàutics marrons. I va anar en eixe mateix instant quan em vaig penedir per haver-me arreglat de més per a l'ocasió, com solia passar-me sempre. Portava una falda setinada negra i un jersei de coll tornat cenyit, de calçat unes boniques botes i una bossa creuada amb detalls daurats.



—Hola —va dir, amb un somriure tímid.



Ens asseiem. Parlem. I, per primera vegada, vaig sentir que el silenci entre missatge i missatge tenia una textura diferent, més incòmoda, però també més real. Òscar no era perfecte, ni tenia respostes a totes les meues preguntes, però hi havia alguna cosa en ell que em feia voler quedar-me un poc més.



Sentia que malgrat ser la primera vegada que ens véiem en persona ja li coneixia una miqueta millor. Sentia que era una persona pròxima i a la qual podia confiar-li tots els meus secrets.



A mitjan conversa, em va mirar i va dir:

—Eres diferent de com t'imaginava.



Vaig voler preguntar què volia dir, però no ho vaig fer. Jo també era diferent de com m'imaginava. Durant anys, havia construït una imatge de mi mateixa que projectava seguretat, independència, i una espècie de menyspreu calculat cap a les relacions. Però ací, en eixe café, vaig sentir que totes eixes capes s'enfonsaven. Vaig sentir que a Òscar li agradava el que veia del meu i al meu també m'agradava la versió que estava coneixent de el.



En acomiadar-nos, em va fer una abraçada. No va ser una abraçada perfecta, ni romàntic, sinó una d'eixes abraçades maldestres que ocorren quan dues persones encara no saben com encaixar. Però en eixe moment vaig saber que no es tractava de buscar perfecció, sinó de trobar alguna cosa que poguera créixer. Es tractava de trobar algú amb interessos semblants, amb valors semblants i un projecte de vida compartit.



Quan vaig arribar a casa, Marta m'esperava en el sofà, amb una copa de vi a la mà.



—I? Com estàs? —va preguntar, arquejant una cella. Com ha anat la cita amb eixe tal Òscar?

—Rar —vaig admetre.



—Rar bé o rar mal? —va preguntar amb un somriure maliciós

—Rar bé.



Eixa nit, mentre em ficava en el llit, vaig pensar en la frase que Òscar havia escrit el primer dia: Si la vida és un joc, almenys intentem gaudir les regles. Potser no es tractava de guanyar o perdre, sinó d'aprendre a jugar amb algú més.



Vaig mirar el mòbil abans d'anar-me'n a dormir i tenia un missatge d'Òscar que deia: bona nit, m'ha encantat conéixer-te, li vaig contestar amb un igualment i me'n vaig anar a dormir pensant quan tornaríem a veure'ns.