Capítol 2: Les regles del joc



Els dies següents a la nostra primera cita van ser una barreja d’expectació i dubtes. Òscar i jo continuàrem parlant, encara que la immediatesa dels nostres missatges va disminuir lleugerament. No era un canvi radical, però sí perceptible. Potser la realitat havia esmorteït un poc aquella intensitat que, a través de la pantalla, semblava tan incontrolable.



A pesar d’això, vaig descobrir que m’agradava saber que ell era allà. De vegades, quan sonava el mòbil i veia el seu nom en la pantalla, un somriure involuntari se m’escapava. Altres vegades, quan la conversa s’espaiava massa, una ombra de decepció m’enterbolia l’ànim. Però em negava a ser eixa persona que necessita constantment l’atenció d’algú per a sentir-se validada. No era això el que buscava. O això em deia a mi mateixa.



Una nit, mentre Marta i jo per a sopar menjávem pizza en el sofà, vaig notar com m’observava amb eixa mirada de qui espera que li conten alguna cosa interessant.



—A veure, digues la veritat —va dir, assenyalant-me amb un tros de pizza—. Tornaràs a veure a Òscar?



Vaig dubtar abans de respondre.



—Crec que sí —vaig dir finalment, jugant amb la vora de la meua copa de vi—. No ho sé.



—No ho saps? Després de tants missatges i d’una cita en la qual no et va assassinar en un carreró fosc?



Vaig riure.



—No va ser una cita dolenta, però tampoc va ser… no sé, com l’havia imaginat.



—Ah! Ja veig per on vas. El problema és que ho havies idealitzat massa. I ara, en comptes d’un príncep encantador, tens un xic normal que porta camises de quadres.



—No es tracta d’això. Bé, potser una mica —vaig admetre, recolzant el cap en el respatler del sofà—. Però crec que precisament per això vull veure’l de nou. Perquè m’interessa saber si el que hi ha darrere d’aquelles converses pot traspassar la pantalla.



Marta va assentir, com si aprovara la meua decisió.



—Doncs queda amb ell. No tens res a perdre.



I així ho vaig fer.



Ens vam veure el divendres següent en un parc, un d’eixos llocs tranquils on el soroll de la ciutat queda esmorteït entre els arbres i els bancs de fusta gastada.



Òscar em va rebre amb un somriure genuí, sense eixa lleugera rigidesa de la primera cita. Portava una dessuadora senzilla i texans, un aspecte més relaxat, menys calculat. Això em va fer sentir més còmoda, com si la distància entre nosaltres es reduïra un poc.



—Has estat ocupada aquesta setmana? —va preguntar mentre caminàvem sense rumb pel parc.



—Sí, el treball ha sigut un caos. Però res nou. I tu?



—També. Encara que he estat pensant en tu.



Vaig alçar la mirada cap a ell, un poc sorpresa per la seua sinceritat directa.



—Ah, sí?



—Sí. Em preguntava si després de l’altra nit decidiries veure’m de nou.



—Per què no ho hauria fet?



Va somriure de costat.



—Perquè al món real les coses no són tan fàcils com a través d’una pantalla.



Les seues paraules em van fer estremir. Perquè eren certes.



Ens vam asseure en un banc i la conversa va fluir amb una naturalitat que no havia estat present en la primera cita. Parlem de llibres, de música, de les nostres rutines diàries. A poc a poc, vaig començar a sentir que la barrera invisible entre nosaltres es desfeia.



—Si pogueres triar qualsevol lloc per a estar ara mateix, quin seria? —va preguntar de sobte.



Vaig reflexionar un moment abans de respondre.



—Crec que Trieste, a Itàlia. Sempre he volgut anar-hi. Té un aire melancòlic que m’atrau. I tu?



—Islàndia. Necessite espais oberts, silencis llargs.



—Pareix que tenim necessitats oposades —vaig riure.



—Potser per això ens entenem.



Hi havia alguna cosa en la seua veu, en la manera pausada en què deia les coses, que em feia sentir còmoda. Sense adonar-me’n, vaig començar a confiar en ell.



Aquella vesprada va acabar amb una abraçada menys maldestra que la de l’altra vegada i la promesa implícita de tornar a veure’ns.



El tercer encontre va ser diferent.



Òscar em va proposar fer una cosa nova, alguna cosa que no implicara només parlar i prendre café.



—T’agraden els escaps rooms?



—Mai n’he fet cap.



—Perfecte. Així no et podràs burlar de mi si soc un desastre.



Vam quedar en un d’aquells locals temàtics on et tanquen en una habitació i has de resoldre pistes per a eixir. El tema era “El lladre de la biblioteca”, i el repte consistia a trobar un llibre robat abans que el suposat culpable tornara.



Va ser divertit. Ens vam riure de nosaltres mateixos, de la nostra incapacitat per a resoldre els enigmes al principi i de com, finalment, vam aconseguir treballar junts per a eixir abans del temps límit.



—Admet-ho —va dir Òscar quan vam eixir al carrer—. He sigut un bon company d’equip.



—Has estat decent —vaig concedir amb un somriure.



—Decent? Per favor. Hem eixit amb cinc minuts de sobra.



—D’acord, d’acord. No ha estat malament.



Aquella nit, mentre anava cap a casa, vaig adonar-me que la idea d’Òscar s’estava transformant dins de mi. Ja no era només el xic amb qui intercanviava missatges per a matar el temps. Ara era algú amb qui realment volia passar temps.



I això em feia por.



Quan vaig arribar a casa, Marta em va rebre amb una mirada curiosa.



—I bé?



—Ha estat bé.



—Bé bé o bé “podria ser millor”?



—Bé bé.



Va assentir, com si ho haguera intuït des del principi.



—Això vol dir que et comença a agradar de veritat.



Vaig sospirar.



—No ho sé, Marta. És complicat.



—No, no ho és. O t’agrada o no t’agrada.



—D’acord… potser sí.



Es va deixar caure en el sofà amb un somriure satisfet.



—Sabia que al final cauries.



Eixa nit, abans d’anar-me’n a dormir, vaig mirar el mòbil i vaig veure un missatge d’Òscar.



“M’he divertit molt hui. Quan repetim?”



Vaig somriure i vaig escriure la meua resposta sense pensar-m’ho massa.



“Quan vulgues.”