ALES DE SANG – Capítol 3

Tot el món se’m va parar. No podia pensar en res, en res que no fora ella i en com els seus llavis desitgen els meus. De sobte, va ser com si em despertara, no m’havia donat compte que estava paralitzada, així que vaig respondre ràpidament al bes. No m’ho esperava, però per res del món volia que s’acabara. Mai hauria pensat que voldria un bes de Naya. Però ara no puc imaginar altra cosa que vulga més. De seguida, note que Naya se separa i col·loca el seu front en el meu mentre m’agafa de les mans. Passem uns segons amb els ulls tancats fins que recorde tot el que ha passat; l’atac dels vampirs, la fugida del refugi, la mort de Sophie i Kade, la mort del meu millor amic. Recorde la ràbia cap a Naya per anar-se’n i deixar que se sacrificaren per nosaltres i la culpa de ser les úniques que tenen possibilitat de tornar a Jale. Quan tots estos records tornen a mi, i espente Naya per separar-la de mi.

-Què estàs fent?! – exclame enfadada.

-Jo només…

-Sophie i Kade acaben de morir! – Jo interromp – I decideixes besar-me just en aquest moment?!

-Volia calmar-te i …

-Calmar-me?!

-Sé que no era el moment, – diu Naya – però tampoc ho havia pensat i …

-Que no havies pensat! Clar que no ho havies pensat! – dic mentre comence a plorar – Mai penses, eres una maldestra i ja no tinc a Kade i Sophie no es mereixia la mort i sols vull tornar a casa i que tot siga com abans – quan acabe de parlar quasi no se m’entén entre els plors i la respiració accelerada.

Naya s’acosta, m’agafa entre els seus braços i em dona una abraçada.

-Shh, tranquil·la, tot eixirà bé – diu mentre comença a plorar.

Les dos caiguem a terra abraçades i ens quedem així fins que podem deixar de respirar i ja no ens costa respirar.

-Faré un volt, necessite pensar, – dic amb un to fluix de veu – necessite aclarir-me el cap.

-Saps que és perillós, no deuríem separar-nos – em diu Tigre.

-Necessite estar sola, no vull quedar-me al refugi, després tornaré.

Camine sense destí fix, necessite respirar. La ment em col·lapsarà. De sobte, arribe al lloc on va passar tot. Observe com ix el sol i em dona claredat per veure Kade i Sophie, abraçats i tombats a terra, baix d’un arbre, sense vida. Tot el seu voltant està ple de taques roges i no puc evitar com em cauen les llàgrimes. Kade i Sophie mereixien un final feliç. Decidisc enterrar-los i decorar la zona a mode de tomba perquè els cossos descansen en pau.

Passe unes hores excavant i embrutant-me les mans de fang. Intente contindre’m quan pose els cossos sense vida dins de les ''tombes''. Després tanque els ulls i els enterre. Busque flors, pedres i fulles per poder decorar e lloc on els cossos romandran. Agafe dos trossos de fusta que hi havia a terra i amb la meua navalla talle els seus noms i la data defunció.

-Sé que no podeu escoltar-me o respondre’m, però només vull dir-vos que sent molt no a ver pogut salvar-vos. Us estime molt i m’encarregaré que tots sàpien com de valents que vau ser – quan ja anava a alçar-me, em gire per continuar la conversa. – Sophie tens raó. Hi ha alguna cosa entre Naya i jo. Sé que m’agrada però no sé si estic preparada.

Em netege les llàgrimes i em ric, dec d’haver perdut el cap completament. De sobte, escolte un soroll, gire el cap i veig un corb damunt de les roques. Em mira de manera interessada i amb curiositat, com si intentara dir-me alguna cosa. El corb baixa un poc el cap i note que té en el plomatge de les seues ales, una marca de color roig. La forma se’m fa coneguda però no aconseguisc saber on l’he vista abans.

Observe que ja no em mira als ulls, sinó al coll. Alce la mà i em toque el coll per a veure de què es tracta. Clar! El collaret que em va donar ma mare. Em pregunte: Per què aquest corb té el símbol del collaret en el seu plomatge? Per absurd que semble, li ho anava a preguntar al corb. De seguida, comença a volar, jo necessite saber més i decidisc seguir-li. Sent que em guia. Quan ja porte uns minuts seguint-lo, aquest es para en una zona rocosa i em mira, no sé perquè però sé que vol que continue sola. M’endinse fins que una cosa capta la meua atenció, millor dit algú. Tombada damunt d’una roca amb els ulls tancats veig una dona, però no qualsevol dona. És el cadàver de la meua mare. De sobte em torna a fallar la respiració i caic inconscient a terra.

Després d’uns instants òbric els ulls lentament i note punxades a la panxa. Observe el meu voltant i veig un xicotet corb, el causant de les punxades. De sobte, em tornen tots els pensaments altra vegada. M’alce ràpidament i intente arrimar-me a la meua mare. Vaig poc a poc mentre plore. Tinc la sensació que no he parat de plorar en tot el dia. Quan arribe a estar davant d’ella, em trenque per dins. Té la cara plena de ferides, algunes completament infectades. Una gran ferida roja li cobrix la panxa. A penes porta roba, només alguns trossos de mortalla que la tapen. Caic a terra de genolls. Pense que si haguera despertat no ho suportaria i posaria fi a la meua vida. De sobte, Naya ve a la meua ment, per ella intentaria sobreviure.

-Sé que dol, però has de lluitar amb els vampirs per acabar amb això. – diu una veu que em resulta familiar, per darrere meua.

Pare de plorar i de respirar, sols puc pensar. Eixa veu em sona. Em gire i veig al meu avi, el pare de la meua mare, vestit amb un vestit negre molt elegant, a més, porta un bastó a la mà per poder caminar, és normal, perquè quan el vaig veure per última vegada tenia 67 anys. Se’n va anar a lluitar contra els vampirs i tot el món pensà que s’havia mort, no es va saber res d’ell.

-A – avi? – pregunte sorpresa – Què fas ací? Tu no vas faltar fa molts anys?

Veig com agafa aire i pareix que va a dir-me alguna cosa però ell decideix descordar-se la camisa que porta i veig un senyal roig, unes ales. El meu avi controla corbs?

-No Amèlia, jo soc un dels corbs – em diu quasi per art de màgia perquè juraria que ho havia preguntat en la meua ment.

Em quede sense paraules, no entenc res. Per què el meu avi és un corb? Tinc tantes preguntes a fer-li…

-Amèlia, et contaré la meua historia però no tenim molt de temps.

-Però… - vaig dir confosa.

-Amèlia, quan puga contestaré a les teues preguntes però és necessari que conegues la meua història – diu mentre camina pel verd bosc.

Estava desconcertada. No entenc res del que està passant però no faig preguntes i seguisc fins que entrem a una cova amagada de la resta del bosc.

-Ara ja estem fora de perill. Bé, tot va començar anys enrere, abans que Jale existira, quan vaig decidir anar-me’n de viatge amb la meua dona, sols per diversió, per buscar aventures. Ella estava embarassada i volíem fer un últim viatge els dos sols. Un dia trist i amb molta boira, em passejava sol per un bosc tranquil·lament, fins que em vaig trobar unes ruïnes que em van cridar l’atenció. En aquestes, hi havia un collaret daurat amb el disseny d’unes ales de drac. Jo el vaig agafar, pensant que seria d’algun turista que se li va oblidar. Quan me’l vaig ficar vaig sentir alguna cosa estranya, una sensació de llibertat em va recórrer el cos. També sentia que no em pertanyia a mi, que alguna cosa estava mal. Al cap d’uns dies tornàrem a casa i aquelles sensacions ja no les sentia. Vaig pensar que tot va ser imaginació meua. Sols un mes després ja hi havia casos de gent convertida en vampirs per tot el país. Grace, la teua àvia, no va tardar a trencar aigües i vam haver d'anar a l'hospital perquè donara a llum a la teua mare. Va ser el millor dia de la meua vida. La meua filla era el que més estimava en el món i tenia molta por que haguera que viure amb vampirs. Cada vegada la situació era pitjor. Gent de totes les edats, races, sexes, religions, donava igual les teues característiques. Tots ens podíem convertir en vampirs i ningú sabia perquè. Quan sols havien passat cinc mesos del part, Grace, es va convertir en vampira i la teua mare i jo vam haver de fugir a una nova ciutat que s’estava construint per als supervivents de la plaga, Jale. Em va estranyar l’absència de sostre però m’explicaren que els vampirs no podien volar, així que aprofitàrem per utilitzar la llum solar.

-Sí, però… - intente preguntar.

-Espera – va dir mentre mirava el rellotge – no em queda molt de temps com a humà.

-Com a humà?

-Doncs, – segueix sense adonar-se de la meua pregunta – eixe any va ser el primer Reclutament, tot ser idea de l’alcalde Búfal. Sé que a la majoria del poble no li agradava la idea, però tenien por de parlar. - el meu avi agafa aire i continua - Com saps, vaig ser triat en el dotzé Reclutament. Abans d’anar-me’n li vaig donar el collaret a la meua filla, supose que va fer el mateix amb tú quan ella va ser triada.

Allí vaig ser abandonat pels meus companys. No els culpe, eren joves i jo un home major. Quan vaig faltar, la meua ànima va ser posada en un corb i cada cert temps puc estar una hora convertit en humà.

Ara tot comença a tindre sentit però seguisc impactada de tota la informació que estic rebent de sobte.

-Durant molts anys he intentat saber més sobre els vampirs I la causa que va fer que va fer que aparegueren en primer lloc. Sé que la culpa és meua, tot això és pel collar.

Em quede pensativa, no sé què contestar-li. Encara estic processant els meus sentiments per Naya, veure el cos de ma mare i tot el que m’acaba de dir.

-Bé, sols vull dir-te que crec que per la meua culpa tota la família està sot d’una maledicció. Eixa és la raó per la que la meua ànima està atrapada dins d’un corb. El cos de la teua mare no s’ha descompost i no pot descansar en pau. Has de ser tu qui acabe amb la maledicció. Busca la inscripció i desxifra el que posa. Eres l’única salvació de la humanitat.

Sols tinc dubtes en el cap. De sobte el meu avi desapareix i un corb em mira als ulls. Ja s’ha acabat el seu temps.

-Tranquil avi, faré tot el que puga per acabar amb aquest malson.

Isc corrent de la cova i vaig a la zona de roques per buscar la inscripció. Uns minuts després estic davant de les ruïnes. El missatge està gravat en una pedra en el mitjà d'altres més xicotetes. Em prepare i em fique a llegir el text.

`` Cum alae sanguinis aptabuntur nunquam idem erit´´

``Quan les ales de sang es col·loquen, la humanitat mai tornarà a ser igual.´´ Em quede pensativa. Les inscripcions tenen fama de ser confoses però mai m’esperaria que foren així de veritat. Després d’estar una estona pensant, sols se m’ocorre una idea: perquè el nostre món no es quede igual es deu d’encaixar en algun lloc i els vampirs desapareixeran. Sols he de buscar on inserir la joia.

Li done una volta a la pedra i trobe una xicoteta part un poc enfonsada amb la forma del collaret. Me’l lleve del coll i l’introduïsc. Espere que passe alguna cosa però tot continua igual. Ara el que necessite és parlar amb Naya i dir-li tot el que sent.

Arribe al refugi i veig Naya amb les mans als ulls, escolte que està plorant. Al seu costat té una xicoteta muntanya d’estaques i la navalla. Pense que es deu d’haver fet mal quan les tallava. M’acoste a ella ràpidament. Quan aplegue al costat de Naya, obri els ulls sorpresa mentre em mira. Ella es llança en la meua direcció amb els braços oberts i m’envolta en un abraç.

-Pensava que no anaves a tornar i que anava a estar sola o… o que t’havien matat i no anava a tornar a veure’t i… necessitava fer-ho.

-Tranquil·la, ja estic ací. – dic tornant-li l’abraç – He rebut molta informació hui. Després t’ho contaré tot.

Naya s’aparta i continua parlant.

-Necessite’m parlar del que ha passat abans. Vaig sentir coses que espere que tu també. - no sé com respondre així que només seient amb el cap – Quan vingueren els vampirs i quan passà tot això de Ratolí i Falcó. – para un moment i segueix. – Em vaig sentir atemorida, més horroritzada que mai. Sols podia pensar que faria si acabaren amb tu, que no podria seguir sense tu. Quan ens diguerem que se n’anaven sols vaig pensar en posar-nos fora de perill. Tots estos anys odiant-nos em feren reflexionar i adonar-me que sempre he tingut sentiments forts cap a tu. No eren d’odi sinó d’amor.

Em quede mirant-la. Busque les paraules adequades però no en trobe ninguna per expressar el que sent. Així que m’incline, tanque els ulls i acurte la distància que ens separa. Quan els nostres llavis es van trobar tot va encaixar. L’odi que creía a ver sentit per ella es va desfer, revelant el que sempre havia sigut realitat: no l’odiava. L’estimava. Sempre ho havia fet. He de dir-li-ho amb paraules abans que siga tard.

-Naya… he de dir-te una cosa molt important.

De sobte escoltem un soroll, paregut al d’una trompeta. És el senyal. Durant l’alba ens preparem veloçment les motxilles per a la batalla final. El Sol fa que el meu cabell daurat brille mentre anem corrent fins que ens quedem immòvils, ens trobem a alguns vampirs volant. Pensava que la maledicció per fi havia acabat, m’adone que no podia ser tan fàcil. Quan menys m’ho espere apareix un vampir davant meua, m’acatxe i agafe un tros d’arbre i li pegue a la cama deixant-lo adolorit per uns segons. Aprofite per anar on está el collaret aconseguint que Naya vinga sense entendre res. Estire el collaret. No es pot llevar. Ho intente unes vegades més fins que em rendisc. Naya mentres li clava una navaixa al cor a un dels vampirs. Pense en la meua mare, el meu avi i el que em va dir abans d’anar-se’n, pense en els meus amics, no puc fallar-los. Mentres totes les coses em venen a la ment, estire per última vegada, aquesta si que funciona. Retire el collaret de la pedra i el trenque a les roques, de seguida tots els vampirs que hi havíen, desapareixen en un núvol de fum com a les persones que eren abans. Vaig corrent a veure la meua mare. Ja no queda res d’ella. Ja pot descansar en pau.

Quan tot acaba ens abracem i ens mirem als ulls.

-Amèlia, ho has aconseguit. – diu mentre li cau una llàgrima a la galta.

-Ho hem aconseguit juntes. – dic orgullosa.

- Una cosa, sobre això d’abans, volia dir-te que... et vull, sent molt no haver-ho dit abans és que..- abans d’acabar, Naya em besa.

Sentim de sobte un soroll de la porta de Jale obrint-se. Anem ràpidament. Tots els habitants ens aclamen i fan crits d’alegria en veure que dues persones reclutades han sobreviscut als atacs dels vampirs. L’alcalde Linx ens dona l'enhorabona i tots ens aplaudeixen. Més tard, Linx ens convida a parlar. Així que m’acoste a l’escenari.

-Això no és una victòria, va ser el preu que pagàrem per una errada que mai hauria d’haver passat. El meu avi, no sabia el que deslligava , però nosaltres no vam tindre dret a ignorar-ho. Sophie i Kade. Ells pagàren la seua vida perquè hui estem ací. Ells ho donaren tot per nosaltres perquè creien que el món podia ser millor. No deixen que les seues paraules siguen en va. Ja no hi ha més vampirs, el bosc està en pau... ara nosaltres també.