Capítol 2



Mentre caminen pel bosc em torna el nerviosisme i la inquietud que sentim tots. Toque el meu coll i agafe el collaret que em penja, es tracta d’unes ales paregudes a les d’un drac, daurades. És molt especial per a mi, ja que me’l donà la meua mare abans de morir en l’últim reclutament. Mai la vaig tornar a vaig tornar a veure i m’aterra trobar-me amb les seues restes per ací.



D’alguna manera, tocar el collaret em tranquil·litza i em calma. Sé que Kade ho nota, ho sé per com em mira i la preocupació que irradia.



-Amèlia, dic, Colobra! Puc parlar amb tu un moment? – em pregunta Kade.



Assente amb el cap i m’agafa d’un braç per parlar prop d’un arbre.



-Estàs bé? Es que t’he vist agafant el collaret – em diu preocupat.



-Estic bé, sols estic un poc nerviosa i preocupada del que puga passar – dic mirant-lo als ulls.



-No ens passarà res, a més, estic ací per al que necessites – em diu amb una mirada sincera.



Mentre Kade parla amb mi, note que les nostres companyes també ho estan fent. Per més que vulga saber del que estan parlant, sé que no és el moment adequat.



Tornem a juntar-nos i continuem caminant durant la llarga estona fins que trobem restes del que pareix ser una casa de la ciutat abans de ser destruïda pels vampirs. Tots saben que no és molt però ens servirà per a quan necessitem descansar.

Al cap de sols cinc minuts, note com Naya comença a agafar trossos de fusta per a intentar fer foc. No tarda a posar-se nerviosa en veure que no ix i crida frustrada:

-Agh, necessite llenya de veritat!

Kade s’alça amb rapidesa i s’ofereix per anar a agafar-ne. Em demana que faig el que em diu per aprofitar i preguntar-li on ha estat aquests mesos. Quan ja portem dos minuts arreplegant-la, és quan m’atrevisc a preguntar-li.



-Kade?

-Mmmh?

-Per què no m’has parlat durant els últims mesos? Per què m’has estat ignorant?

-És complicat, però t’ho explicaré.

-Fa uns anys que tinc sentiments cap a tu, sentiments que van més enllà de l’amistat. Els he estat contenint durant molt de temps i no volia dir res per no arruïnar la nostra bonica amistat.



-Oh, no ho sabia. Però creu-me, m’ho podries haver contat, no deixaria que res desbaratara la nostra amistat. – pare un segon però de seguida seguisc – Si necessites temps te’l puc donar…

-No, en realitat ,– les galtes se li tinyen de roig – m’agrada un altra persona.



-De veritat?! Has de dir-me qui és.



-Ehmm… No sé si és el moment, però si tornem a Jale t’ho contaré.



-Està bé, m’ha agradat molt tingut aquesta conversa. – ens abracem durant uns segons.



-Ja tenim prou llenya, tornem amb les xiques.



Tornant ja, a meitat de camí, escoltem un xiscle, és de Sophie. Kade i jo ens mirem I anem corrent per a veure què passa. Quan entrem a la casa, veiem a Naya i Sophie sent atacades per un vampir. Aquesta última de seguida xiscla:

-Ajuda! Kade, Amè –

-Colobra! – interromp Kade – Recordeu que ara som Colobra, Falcó, Ratolí i Tigre!

El vampir en escoltar la veu del meu amic, es llança a atacar-lo. Jo ho copie en un intent de salvar-lo, però la criatura em pega una espenta i em deixa tombada al sòl, amb dolor en l’esquena. De sobte, mentre intente alçar- me veig com Naya apareix per darrere del vampir i ràpidament li clava una estaca en la part superior del cos, provocant-li la mort. Quan m’alce, ajude Naya a alçar el cos mort de damunt de Kade per veure si té alguna ferida. En el moment en el que veig que està plorant, note que em cauen les llàgrimes i no puc parar-les. La por que he tingut durant l’atac m’ha impedit notar-les, quasi perd al meu millor amic, això ja se sent real. Per sort, ell està bé, no té ninguna ferida física, però crec que l’atac l’ha deixat afectat, no li culpe, tots estem afectats i no ens han atacat. Bo, tots menys Naya.



Mentre estem plorant escoltem un xiulit de Naya, ve cap a nosaltres i de manera seca ens diu:

-Va! No ha sigut res. Porteu llenya per al foc? – pregunta dirigint-se a nosaltres.



-Què no ha sigut per a res?! Quasi perdem un company i tu et preocupes per la llenya? – xiscle enfadada.



-Però per què sempre t’enfades amb mi? – em mira desconcertada – et recorde que jo l’he salvat! Soc l’única en la supervivència. Mentre no estàveu he tallat fusta per a utilitzar-los com a estaques. Així que no vages dient això perquè no és veritat– se li posa la cara roja de ràbia.



-Però tu tens cor? Sols penses en matar! Quasi mor algú que està de la teua part i no has mostrat preocupació alguna! – dic exaltada.



Poc a poc durant la discussió ens he manat acostant Naya I jo, fins que sols queden uns pocs centímetres entre les nostres cares. Ens quedem mirant-se, amb el cor a mil. Note com els meus ulls miren de manera fugaç els seus llavis. Ella fa el mateix. De sobte, agafa la motxilla i es va. Quan se’n va, em quede estranyada. Veig a Sophie i Kade recolzats a terra, processant el que ha passat. De sobte, m’entra vergonya. Que m’ha passat? No soc així de normal. Camine en direcció contraria a Naya.

Ha passat mitja hora des que m’he anat d’allí, no sé on estic i no sé el que fer. Simplement decidisc asseure’m a un tronc. Al passar uns minuts escolte un soroll. Gire el cap i veig Sophie acostar-se a mi amb expressió simpàtica. Sap que ja estic calmada però encara tinc ràbia per la discussió.



-Hola – diu mentre se senta al meu costat. -Com estàs?

-Saps com estic, acabe de xisclar a Tigre davant teua.



-Si, però…

-No – interromp – no m’abelleix parlar de sentiments, a més eres una xiqueta, no ho entendràs.



-Podré ser uns anys més xicoteta que tu i la resta però no soc una xiqueta. Jo també he tingut que deixar a la meua família i també ho he passat malament per Kade. Creu-me, soc la que més et pot entendre.



Intente dir alguna cosa però no m’ixen les paraules, al notar-ho ella continua.



-Els sentiments són confosos I difícils d’interpretar però la veure la vostra baralla, crec que hi ha alguna cosa més que sols ràbia.



-Què? No, no, no. No ens suportem, sempre ha sigut així continuarà sent.



-Per què no us suporteu? Què va fer una de les dos per a que no us pugueu veure?- em pregunta.



- Naya i jo solíem ser inseparable... però tot va canviar una nit d’estiu, quan Naya va començar a eixir amb Draven, un xic que jo havia esmentat diverses vegades que m’agradava. Encara que mai havia sigut clara sobre els meus sentiments, esperava que la meua millor amiga entenguera el que significava per a mi. Però no va dubtar. Simplement va començar a eixir amb ell.



-Doncs, tot això es per Draven?

-No es soles per ell… és perquè ella mai pensà en el que jo sentia...



-He vist com s'heu mirat els llavis, pensava que us anàveu a besar. – diu canviant de tema.



-No! A més, si m'interrogues, jo també puc preguntar-te per la teua relació amb Falcó. Us veig molt juntets. - pregunte amb un somriure, sense perdre l'oportunitat de tibar una mica més la corda. - Sembla com si estiguéreu evitant alguna cosa, com si tinguéreu un secret.



- És només que... bo, Kade i jo... estem en una situació complicada, - va començar Sophie, mirant al sòl. - Ens agradem, però... amb tot el que està passant amb els vampirs i el reclutament, no sabem com manejar-ho.



Em quede sorpresa. No pensava que Ratolí admetera ella seus sentiments tan ràpidament. Ara tot quadra, la persona que li agrada a Falcó és Ratolí. Ells s'estimen. Ara sols espera que tornen vius a Jale, i viure junts i feliços. Ratolí continua:

-Si jo he pogut admetre els meus sentiments, tu també pots.



-Bé, es possible que li haja mirat els llavis, va ser tan estrany. Estava discutint amb ella, i de sobte, en un moment... em vaig trobar mirant els seus llavis. No sé per què, Sophie. No vull sentir això, ni tan sols entenc què va passar. Però era ací, tan a prop, i no vaig poder evitar-ho.- dic avergonyida.



-Ho sabia! - les dos riem.



-Però encara no sé el que sent per ella - dic confosa.

És... estrany, no? Sobretot perquè Naya és la teua enemiga. No hauria de ser així. – diu Sophie tractant de donar sentit al que la seua companya li confessava.



Ho sé - responc mirant al sòl. - És que... no era sol odi el que sentia. No sé com explicar-ho. És com si en aqueix instant, el conflicte entre nosaltres s'esvaïra, i per un segon, tot el que vaig veure en ella va ser... alguna cosa més. Alguna cosa que no entenc. No vull confondre les coses, però va ser estrany, Sophie. Molt estrany.



-No passa res. Tens temps. Tinc el pressentiment que vosaltres dos tornareu a la ciutat.- diu pensativa.



- Segur que tornem els quatre - dic jo.



-Per cert, m'agrada molt el teu collaret.



-Gràcies. Me'l va donar la meua mare. Va faltar en l'últim Reclutament.



-Ho sent molt - diu mentre em dona una abraçada.



-Vinga va, tornem. - propose - Falcó ens trobarà a faltar.



-Sí, hauríem de tornar. - accepta ella - S'està fent de nit.



Ens alcem i ella em guia cap al refugi.



Quan apleguem allí, veiem Naya i Kade asseguts, menjant alguns aliments que hi havia en les motxilles. Ella em mira i de seguida es crea una tensió que ni Sophie ni Kade poden desfer.



Agafe un tros de pa, igual que Ratolí, i em pose a... sopar? Ja no sé ni a quina hora del dia estem. Només es fa de nit, Naya es tomba damunt d'una pedra prop de la casa, agafa la seua manta i es dorm. Als pocs minuts, tots fem el mateix. Bo, tots menys jo. Sols puc pensar en la conversació amb Sophie.



Quan per fi ho aconseguisc, em desperta un xiscle i m'incorpore ràpidament. Mire al meu voltant i observe el que està passant. Sophie està inconscient al meu costat, Kade li sagna el braç i Naya intenta lluitar contra dos vampirs.



-Colobra!, vine!, No puc sola.



Córrec cap a ella, agafe unes de les estaques i intente posar fi a la vida d’un dels vampirs. Pot ser no volen, però són molt ràpids i difícils d'atacar. Els vampirs s'escapen de nosaltres i van cap a Sophie i Kade.



Tots arribem fins una zona amb menys arbres i, de sobte, Sophie es cau. Els vampirs van cap a ella, igual que Kade. Naya i jo intentem lluitar amb les criatures mentre escoltem el que passa entre els nostres companys.



-T'estime molt, Sophie. Si mors jo em quede amb tu - diu Kade plorant.



-Jo també t'estime Kade. Et vull més que a res en el món, perdó per dir-t'ho així. - diu Ratolí en veu baixa.



Ajunten els seus llavis i es besen. Tot passa molt ràpid. Naya i jo fugim, ells es sacrifiquen per nosaltres, jo no volia acceptar-ho. Ell insisteix fins que Tigre m'agafa del braç i corre.



Arribem al refugi, no recorde com. Sols sé que he deixat morir els meus amics perquè Tigre m'ha portat ací.



-Per què els has deixat?!- dic plorant - Jo em podria haver sacrificat, no ells. Ells mereixien viure i formar una família i estar feliços i...



Naya s'acosta a mi, em posa les mans a les galtes i, em besa.