ALES DE SANG

Capítol 1 - El reclutament

El Dia del Reclutament sempre és el més mortífer. Por ser per això l’alba és especialment bonica, perquè sé que per a mi, podria ser l’última.



Ajuste les correges de la feixuga motxilla de lona i puje com puc per l’ampla escala de la fortalesa de perdra que anomene casa.



No em puc creure que hagen passat ja 4 anys de l’últim Reclutament, 4 anys des que vaig perdre a la meua mare. Hui la història es repeteix, en uns minuts s’anunciarà el nom de les 4 persones que passaran 3 dies fora de la ciutat de Jale per a matar tots els vampirs que puguen. Si tornen amb vida seran recompensats, sinó seran oblidats per sempre. Escolte un soroll familiar provinent de la televisió. El Reclutament començarà. El nostre president, el senyor Linx, apareix a la pantalla i posa la mà dins d’una urna amb els noms de tots els habitants de Jale. Creue els dits i comence a resar, dessitjant que no pronuncien el meu nom. Trau un paper i llig el nom a l’interior:

-Primerament tenim a… Amèlia Wolf Abrahams.



Em quede horroritzada, ja no escolte la resta de noms, ja no puc. Em xiulen les orelles, la vista se’m posa borrosa i no puc respirar. Tinc un atac de pànic, ho sé perquè em va passar el mateix quan uns soldats vingueren a la meua casa per dir-me que la meua mare no havia sobreviscut. De sobte, escote el timbre. Són dos soldats, venen a per mi i a per la meua motxilla de supervivencia, tots els habitants de Jale tenen una, per si han de lluitar contra vampirs. Fuig d’ells. Estic plorant de pànic i corrent a gran velocitat per la casa, ells em persegueixen. De sobte, note una punxada al braç i se’m tanquen els ulls. Quan els òbric estic a la plaça, damunt d’un pedestal elevat. Mire el meu entorn, veig a tres persones més i a tot el poble als nostres peus xisclant ``adeu´´ i ``bona sort´´. S’escolta un altaveu i el president comença a parlar.



-Tenim ací als nostres valents reclutats, els quals mataran els vampirs. A continuació us anunciaré els vostres nou noms per quan estigueu fora de Jale i que els vampirs no sàpien les vostres identitats.



-Amèlia Wolf, tu seràs Colobra; Kade Smith serà Falcó; Sophie Bloom serà Ratolí i per últim, Naya López serà coneguda com a Tigre.



-La raó per la qual tenim noms d’animals és pel seu nom, Linx, abans pel seu pare, Búfal. – em murmura Sophie a l’orella.



Quan el president acaba de parlar no puc evitar fixar-me i pensar en els meus companys. Kade, el meu millor amic desde sempre, al qual conec des que érem ben xicotets i sempre hem estat l’un per l’altre, menys pels últims mesos que va desaparèixer i em va deixar de costat. Ell posseeix uns ulls blaus que pareixen cels buidats, plens de calma, mentre que les pigues esguiten el seu nas. El seu cabell daurat, sempre desordenat com si el vent el perseguira, brilla sota qualsevol llum, fent-lo semblar una figureta treta d’una historia de fantasia. Sophie, una xiqueta més jove que jo, sembla tindre uns 17 anys. És una xiqueta amb els cabells negres que queia en rínxols suaus i desordenats. Els seus ulls, d’un verd irreal, aquestos brillaven sobre la ciutat de Jale. Hi havia alguna cosa en ella que feia imposible apartar la mirada de la seua presència, encara que es veia nerviosa com jo. I per últim, Naya López, és de la meua mateixa edat, encara que sempre sembla tindre un aire de superioritat que em regira l’estómac. Té el cabell marró fosc, llis i perfecte, com si mai es despentinara, i amb uns ulls de fantasia, blaus amb un matís porpra que semblen mirar-me sempre amb desafiament. És el tipus de persona que no puc suportar, però per alguna raó, no puc deixar de mirar-la.



De sobte, comencen a sonar unes trompetes. Estes toquen una melodía amb to bèl·lic i les plataformes comencen a baixar. Quan ja toquem el sòl, la gent s’aparta i es fan a un costat perquè puguem aconseguir arribar a la porta que separa la nostra ciutat dels vampirs. Un compte arrere comença a sonar per l’altaveu.



-Cinc!, - el cor em batega amb molta força i davant nostra deixen les motxilles per a poder agafar-les, aquestes van ser entregades pels soldats.



-Quatre!, - les mans em tremolen i al poc de temps em tremola tot el cos.



-Tres!, - no puc més, estic per girar i anar-me’n, però sé que acabaran amb mi si ho faig.



-Dos!, - la vista se’m torna borrosa i crec que em vaig a desmaiar.



-U!, - caic cap arrere fins que xoque amb un cos.



-Va, les portes ja s’obrin, no se tu, però jo vull sobreviure – em diu Naya amb to de superioritat.



De sobte, tot torna a ser normal al meu cos, agafe la motxilla i còrrec amb els meus companys fora de la ciutat. Pare i em gire, les portes de la ciutat es tanquen i sé que res tornarà a ser com abans. És la primera vegada que tots eixim d’allí. Naya, Kade i jo a penes passem dels 20 anys, no hem conegut un món fora de Jale on no regne la por pels vampirs.



Escolte plors nerviosos. Quan reconec de qui són em gire per a veure a Sophie, la qual va plorar igual que jo quan es van obrir les portes. De seguida, m’adone que ella ja está abraçada a Kade, intenta tranquil·litzar-la.



-Per què hem de ser ací? – Jo no volia, no vull estar ací. Només sé que he de matar, però no sé com i tinc por i… - no pot acabar el que està dient perquè no li ixen les paraules.



-Deixa que t’explique tot això. – interrom Kade al vore-la tant mal – Fa uns 100 anys, tota la població començà a convertir-se en vampirs sense niguna explicació. Aquestos atacaven la població fins que sols quedaren un parell de supervivents. Ells van començar a construir una ciutat emmurallada per poder protegir-se, amb ajuda d’habitants que vivien prop. Més tard, aquella ciutat va passar a nomenar-se Jale en honor a un avi que durant un Reclutament furtà un objecte molt vogut per als vampirs. Encara no s’ha descobert el que és. Aquest artefacte feia que els vampirs no pogueren atacar per les altures, així que deixaren la ciutat sense teulada i guardaven enormes lones impermeables teixides amb fibres del bosc dels vampirs. D’aquells arbres treien fusta, la qual repel·lia tant la humitat com la foscor. Aquestes lones s’estenien sobre els habitatges mitjançant un sistema de cordes d’acer. Els humans les desplegaven només quan començava a ploure de manera descontrolada, permetent durant la resta del temps, que la llum del sol il·luminara cada racó. Mentrestant, al president Búfal se li va ocórrer la idea de manar a 4 persones cada 4 anys per a intentar acabar amb el major nombre de vampirs possibles. Quan aquest va morir, l’alcaldia va passar al seu fill, el senyor Linx.



Quan acaba la historia Sophie pareix més calmada, però de sobte torna a llançar-se als braços de Kade per seguir plorant. Jo gire el cap per no interrompre el moment. Note que Naya m’ha estat observant durant l’explicació de Kade. Fem contacte visual per un segon i ella de seguida desvia la vista cap un altre costat mentre se li tinyen les galtes de rosa, avergonyida, em sorprén el ràpid que recupera el componiment. Naya es prepara per a parlar.



-Sé que serà dur, però no podem estar de braços creuats, hem de fer alguna casa. – diu Naya decidida.



-Primer deuríem buscar un refugi, sinó no sobreviurem ni un dia. A més, podem utilizar les mantes que hi ha dins de les motxilles, després tindriem… - jo conteste intentant donar solucions i rebuscant en la motxilla – Ahh! també hi ha menjar, ens el reparti…

-Para ja! – interromp Naya – sempre hem de fer el que tu digues, sempre manant, sempre intentant ser la líder. Ja estic farta! Jo deuria ser la líder, jo sé tot sobre supervivència.



- Ningú de nosaltres ha fet aixó abans, no sé perquè deuríem fer-te cas, jo sols estic donant idees. – dic enfadada.



-Aghh, no et suporte! Mira que hi ha gent en el poble... - para de parlar però de seguida continua - i just m’havia de tocar amb tu.



Kade i Sophie observen la discussió quiets en el lloc fins que Kade posa ordre per fi.



-Xiques!, deixeu-ho estar, podríem morir en qüestió de segons en aquest bosc i les vostres discussions no duen a ningun lloc, sols ens fan perdre temps. – Kade sospira – Busquem algun lloc per a descansar. Acabarem amb els vampirs que trobem pel camí amb les navalles que portem en la motxilla.



Totes accedim i just comencem a submergir-nos en el mar d’arbres frondosos, espantats , però amb esperances d’eixir d’allí i tornar sans i estalvis a casa.