Dia 25 de desembre de l’any 1988, el dia de Nadal, jo tenia sis anys i el meu germà set. En aixecar-me vaig anar a despertar al meu germà per anar a obrir els regals. A aquesta edat estàvem tot el dia junts i no ens separàvem per res. Quan ja havíem berenat i estàvem tots junts, vaig obrir els meus dos regals. El primer era una entrada per a la pel·lícula: “Divendres 13, 7a part: sang nova”. A jo des de petit m’agradaven molt les pel·lícules de por, i aquesta va ser la primera que vaig anar a veure amb els meus pares i el meu germà que, encara que no li agradaven, venia per fer-me companyia. El segon regal era una jugueta de Knull, la meva jugueta preferida de la col·lecció de Déus obscurs, i amb la que jugàvem el meu germà i jo. Jo era Knull, i el meu germà era Apol·lo, Déu de la llum. A mesura que anaven passant els anys, m’agradaven més les pel·lícules de por i d’assassinats, i desitjava poder fer-ne una. Les meves pel·lícules preferides van ser, a part de la que em van regalar, “el silenci dels anyells”, “Halloween: la maledicció de Michael Myers”, i la meva preferida del meu actor preferit Brad Pitt: “Seven”. Aquestes pel·lícules van marcar un abans i un després a la meva vida, i van fer que tingués el desig de ser actor d’una pel·lícula de por, com les que havia vist de petit. No sé per què m’agradaven tant aquest tipus de pel·lícules de terror, però les gaudia molt. Tant, que vaig anar a fer audicions un parell de vegades. La primera va ser als 10 anys, on vaig intentar participar en la pel·lícula de “El dia dels vampirs”. No era una pel·lícula amb molt de pressupost, però jo en volia formar part. Però, desafortunadament, em van dir que tenia massa poc caràcter, i van triar a un altre nin. Vaig intentar-ho més vegades, però no m’agafaven mai pel paper que jo volia. Em vaig cansar de provar així que vaig pensar que ho hauria de fer per la meva conta. Vaig comprar càmeres, cintes, però no vull mentir no m'anava bé això del cinema i menys si era tot sol. Quan ja tenia setze anys vaig començar a sentir veus, bé millor dit una veu, no em deixava dormir, m'inquietava, em feia estar trist, espantat, però també em feia sentir satisfacció, no sé com explicar-ho. No entenia el que em deia i cada dia es feia més fort, i més, i més… Fins que un dia de vespre quan me n’anava a adormir, ell va aparèixer al davant dels meus ulls, ell era en Knull, tenia el pèl blanc i la cara pàl·lida. Era alt, molt alt més de dos metres i portava una armadura negra.



- Jo soc Knull, Déu de l'obscuritat i del buit, som el destructor de mons, jo soc el Rei de negre- em va dir amb una veu terroritzant.

No vaig poder xerrar de la por.



- I tu ets l'indicat d'expandir el meu nom. Sé el que t’ha passat, has estat rebutjat per tothom, no ets prou per ningú, pares, mares, germans, amics… Però no et preocupis, jo no soc com ells, jo sé el que vals i no ets inútil ets el que jo necessito i tu em necessites a jo. Si tu fas el que dic, tindràs la teva pel·lícula, la pel·lícula amb la qual has estat somiant fins ara, o no és així?- Va continuar

- Sí, però jo no puc, no som capaç - Vaig dir- no vull defraudar a ningú una altra vegada.



- No passis pena, jo tinc el que et falta- em va dir mentre em donava una espasa negra i vermella. Era la seva espasa, una espasa tota obscura- agafa-la, ja saps que has de fer- em deia mentre desapareixia.



Vaig estar des d'aquell dia fins dia vint-i-u de desembre de 1999 per poder actuar, ja que trobava que no era el moment oportú. Però tot aquest temps no estava sense fer res, estava cercant a les meves víctimes, però jo preferia dir-los els protagonistes de la meva pel·lícula. No sabia com començar fins que em vaig enrecordar de la meva pel·lícula preferida, la de Seven, la qual volia imitar. Així que vaig estar cercant a les persones adequades que complissin cada un dels set pecats capitals: la gola, l’avarícia, la luxúria, l’enveja, la peresa, la ira i la supèrbia.



Dia vint-i-u vespre vaig començar la meva història, la meva anècdota, amb la que esperava poder actuar en altres pel·lícules. Vaig passejar pels carrers de Girona cercant al primer protagonista de la meva pel·lícula, amb el qual poder començar-la, inspirat amb els dos pecats capitals, la gola i la peresa, vaig trobar la meva primera llum per apagar.



Era en Joan Vives, un home gras, que es passava els dies jugant a videojocs i menjant. Després d'observar-lo a través d’una finestra, se’m va ocórrer entrar per una de les finestres, però no vaig poder així que vaig tocar la porta per veure si hi havia sort i m’obria.

- Qui putes és!- Va dir en Joan. No va obtenir cap resposta.



Però era tan peresós que no va venir obrir la porta, i per això la vaig obrir jo.



- Hola, Joan, saps qui som?

- No ho sé ni m’importa. Fuig de ca meva o cridaré a la policia.



- No farà falta. Per cert, som en Knull, no te n'oblidis mai.



Aquest moment no us el contaré, però supòs que us el podeu imaginar. Després vaig escriure la primera lletra del meu nom, per donar un signe d’identitat i alguna pista, ja que sabia que ningú em trobaria, ni jo mateix, ja que m’havia convertit totalment amb en Knull. Després d’haver fet la feina vaig anar a jugar al parc, la qual cosa mai m'avorria.



Va estar molt bé, però havia de seguir amb la història. Jo ja havia estat pensat en qui seria el o la següent protagonista de la pel·lícula. Aquesta era Isabel Campana una de les empresàries més grans de Girona. Però no seria fàcil anar per ella. Així que vaig idear un pla i vaig anar a la seva mansió.



- Hola- vaig dir a la càmera mentre tocava el timbre

- Qui és?- va dir una veu d'home

- Soc un pobre noi perdut que no troba lloc per viure- Vaig dir en veu evangelitzada- Deixem entrar per favor

- Ara li demano a la meva senyora- Va dir l'home-Senyora Campana hi ha un noi a la porta que demana per entrar- Vaig sentir que deia.



- Hola, noi, que et passa?-Va demanar na Isabel amb una veu dolça des de l’altra banda de la porta.



- M’he perdut i no tinc on anar- Vaig dir

Na Isabel Campana va obrir la porta i jo li vaig somriure. Em va acompanyar fins a la cuina i em va donar un got d’aigua. M’havia paregut una persona molt amable, i em feia pena haver de matar-la, però segur que m'agrairia aparèixer a la meva pel·lícula, ja que la seva empresa guanyaria molt de reconeixement, i ja que ella té molta enveja de

la competència, potser la podria superar. Però bé, vaig demanar per anar al bany i vaig preparar l’espasa i vaig dormir al guàrdia de seguretat. Finalment, vaig anar a la sala d'estar on hi era ella.



- Noi que fas- va dir ella espantada- Tira-la ara mateix.

Com us podeu imaginar, no li vaig fer cas, i primerament, li vaig tallar les mans mentre escoltava la seva veu suplicant per no morir. Després, li vaig treure els ulls amb les meves pròpies mans. Finalment, la vaig penjar a la paret i vaig escriure una N, ja que després d’acabar la pel·lícula, i deixar de ser Knull, volia que la gent pogués descobrir al director, però no a l’actor. Em vaig rentar les mans i vaig abandonar la mansió, però no sense abans desactivar les càmeres de seguretat. Vaig fer una volta pel poble fins que em vaig adormir en el Parc.



L'endemà vespre, vaig anar a Can Rossinyol a prendre un cafè amb llet, allà vaig veure a en Toni Riera que prenia un bon rebentat.- Vaig pagar amb els pocs doblers que tenia i vaig sortir al carrer, on vaig veure al Toni Riera xerrant per telèfon.



- Per favor, et vull veure a tu i a la Clara- deia desesperat- per favor Joana, no em pengis. Merda!!- li van penjar.



- Tu que mires nin- em va dir a jo quan es va adonar que el mirava.



- Res, res- vaig dir mentre fugia.



Toni Riera era un home que havia estat a presó per abusar físicament i sexualment a la seva dona i filla, perfecte per actuar a la meva pel·lícula. Duia una turmellera elèctrica, ja que estava en llibertat provisional. La turmellera emetia llum així que no era molt difícil seguir-lo. Va entrar en un carreró per fumar uns cigarrets, perfecte per gravar l’escena de la pel·lícula, en la que ell participaria.



- Qui ets?- em va dir mentre fumava.



- Knull- vaig dir mentre m’acostava.



- Què vols, Knull?- em va dir rient-se del meu nom.



- Matar-te.



El vaig estrangular fins que ja no va poder tornar a respirar, i li vaig pegar, així com ell els feia als seus familiars. El vaig arrossegar fins a casa seva, d’allà on la seva exdona i la seva filla l’havien tret. Vaig deixar el cadàver allà, i li vaig tallar les mans i li vaig obrir el cap, i de la ràbia que m’havia fet que es rigués del meu nom, vaig agafar el cervell i el vaig explotar, embrutant-ho tot. Així ja no es podria tornar a enfadar ni pegar a ningú més. Abans d’abandonar la zona, vaig escriure una U ben grossa, perquè la gent pogués saber qui era l’assassí.



Ja només em quedava una persona que complís amb els dos pecats capitals que em faltaven, la supèrbia i la luxúria, per poder acabar la meva pel·lícula. Encara no sabia del tot qui seria el meu actor, però encara tenia tot el vespre per pensar-ho. Després de l’enfrontament amb el Carles, vaig decidir que el darrer protagonista de la meva pel·lícula, seria en ell, el meu germà, i encara no sé com vaig poder fer-ho, però m’havia ficat tant en el paper de Knull, que ja no m’importava si era el meu germà, havia d’acabar la meva pel·lícula, i ell era l’ideal per poder interpretar la darrera escena, ja que es creu molt superior i menyspreu als altres. També, ell i na Quica, tenen un incontrolable desig sexual, i una addicció a les relacions sexuals. Així que quan va ser de vespre vaig anar a casa de na Quica, ja que en Carles havia anat a dormir allà. Anava tranquil, amb l’espasa dins la motxilla i també amb una corda i una cinta. En ser allà, vaig forçar el pany, i vaig entrar silenciosament, vaig obrir la porta de l’habitació, i com no, els vaig trobar fent l’amor, així que els vaig deixar gaudir de la seva darrera vegada, almenys junts. Vaig esperar a defora fins que en Carles va anar al bany, i allà va ser quan li vaig tapar la boca amb cinta perquè no quica no se n'assabentàs, i el vaig dur a defora de la casa. El vaig penjar amb la corda a l’arbre, i vaig esperar que s’estrangulàs. Després, li vaig tallar els braços i el penis, perquè mai més pogués tenir relacions sexuals. Vaig mirar de cercar un lloc, allà on escriure les darreres lletres del meu nom, un lloc on només alguns mirarien, i vaig decidir que ho pintaria en terra, i deixaria que es camuflàs amb l’herba, ja que no volia que fos fàcil que la gent em descobrís.

A la fi ho havia aconseguit, l’havia feta, després de tant de temps he pogut acabar-la, ja no m’he de preocupar d’anar a cap càsting per aconseguir aparèixer a una pel·lícula, perquè he pogut fer la meva pròpia, i ara ja podia anar a descansar. Només em faltava veure les crítiques de la gent, em faltava veure com la gent reaccionaria a la meva pel·lícula. Així que vaig estar els següents dies pendent de la televisió per veure si xerraven de la meva pel·lícula, i en efecte, va ser un tema molt popular durant aquests dies. Però un dia, un noi em va descobrir. Va descobrir que l’assassí era jo, així que em vaig amagar perquè no em trobés i quan vaig poder el vaig anar a veure.



- Què, ja estàs més tranquil?- em va dir una veu familiar.



- Apol·lo, ets tu?- contesto- Fa segles que no ens veiem.



- Aquesta vegada t’has passat, ja no fa gràcia la teva beneitura de la pel·lícula- em va dir enfadat.



- Ja saps com som, som molt caparrut i el que es fica al meu cap, no se’n va fins que ho aconseguesc fer- vaig dir mentre reia.



- Ja, ja, però has posat fi a la vida de moltes persones, inclús amb la meva.



Em vaig adonar compte de què ja no érem jo i el meu germà, érem les joguines amb les quals jugàvem de petits. I fins ara no havia estat xerrant amb Apol·lo, havia estat xerrant amb en Carles. I el nin que em va descobrir amb la seva ajuda també.



- Crec que ja saps amb qui m’he convertit, i tu? Mira’t, no tan sols has posat fi a la meva vida, sinó que mira això, perquè no et farà molta gràcia- dia.



- Què dius tu ara?- vaig dir mentre ell fugia.



Vaig veure una llum al final de l’obscuritat, i en acostar-me’n vaig veure a un nin al bany, era el nin que m’havia descobert, i pareixia que m’estava veient. Em vaig adonar que aquell nin era jo, i jo em vaig intentar pegar a jo mateix. En aquell moment ja no el vaig poder veure més, i sabia que el que passaria no m’agradaria. Vaig intentar cercar-me de qualsevol manera, i quan finalment ho vaig aconseguir, vaig veure a ma mare que entrava a casa nostra, i quan vaig anar al bany, jo estava mort. Havia fet que jo mateix em suïcidàs, tenia un tall en el coll, i m’havia clavat un vidre del mirall, que havia romput quan em vaig intentar pegar. Em vaig quedar allà amb el meu cos, mentre ma mare estava a punt d’adonar-se’n, i l’únic que vaig poder fer va ser plorar. No sabia, llavors, que m’impressionaria tant veure’m plorar.



Només n’havia vist algun a les pel·lícules, com en les meves, tant les que havia fet, com les que havia mirat. I el meu avi quan havia mort la meva àvia, feia molts anys. Veure’m a jo, que sempre parlava en el mateix to de veu, plorant d’aquella manera, sanglotant com una criatura amb els ulls serrats i l’aire que no em sortia de la boca, em va fer por.