No sabia, llavors, que m’impressionaria tant veure un home plorar.
Només n’havia vist algun a les pel·lícules. I el meu avi quan havia mort la meva àvia, feia molts anys. Veure’l a ell, que sempre parlava en el mateix to de veu, plorant d’aquella manera, sanglotant com una criatura amb els ulls serrats i l’aire que no li sortia de la boca, em va fer por.
Em va fer por que estigués tot sol allà, sense que ningú el pogués ajudar, em va fer por que penses que no li quedava molt de temps de vida, és més, que ell no volgués viure més: Em va fer por que després de tot el que havia viscut, tot s’hagués d’acabar d’aquella manera, que ell, que intentava fer com si no hagués passat res, ja no tenia al seu millor amic, aquell amb el que sempre havia confiat, i amb aquell amb el que els dies bons, es feien extraordinaris, i amb el que els dies dolents, es feien més fàcils de passar. I com que no ho podia superar, ell va fer l’únic que podia fer per anar allà on era ell, més ben dit, allà on fos, perquè no ho sabia. No sabia on era, no sabia amb qui podia estar, no sabia què dir-lis als seus amics i familiars, ja que no tenia prou coratge per dir-lis que ja no el tornarien a veure mai. Ells ja sabien que no veurien al seu amic, però que no el veurien a ell, no sabia com s’ho podien arribar a prendre, així que no els vaig dir res, i només vaig desaparèixer, sense deixar cap rastre, sense dir-li res a ningú, sense aquell darrer adeu amb cada un dels meus amics i familiars, però jo no podia viure, sabent que aquell havia estat el seu darrer adeu, així que sí, ho vaig fer, i a la fi, després de tanta angoixa i de pensar totes les coses negatives que podia provocar la meva decisió als meus familiars, ho vaig deixar de costat, ja que el meu darrer somni era passar la resta dels meus dies amb ell, però no podia ser, era massa tard ja, així que vaig ignorar els possibles mals comentaris que em podien fer, i ho vaig aconseguir. Vaig aconseguir arribar allà on era ell, vaig aconseguir tocar-lo per darrera vegada, vaig aconseguir acomiadar-me d’ell de debò, i vaig aconseguir acabar la meva història de la manera que hagués volgut, no de la manera que esperava, però estic segur, que mai em penediré de la meva decisió. Què em dius? Que de quina decisió estic xerrant? Ah, és veritat, que a vosaltres encara no us ho he contat. Esteu segurs de què ho voleu saber? De debò? Doncs no us enredaré més, i us contaré com vaig arribar a aquest punt de la meva vida, o el que hi ha més enllà, bé el que sigui.
Un vint-i-u de desembre del darrer any del segle XX, uns dies abans de Nadal, estàvem tots reunits a casa meva. En Carles, un nen de divuit anys, alt i fort, no massa atractiu, però tampoc lleig. Un nen que li agradava anar al gimnàs, i passar temps amb els seus amics i la seva al·lota, na Quica, que tenia un any menys, i era una nena baixa i prima, amb el pèl color or i amb una veu angelical, que ens captivava a tots. En el nostre grup d’amics també trobàvem a nen Martí, un nin més tranquil i pacífic, però amb un geni molt curt, i que s’enfada per qualsevol cosa. En Martí treia les millors notes de tot, ni ajuntant totes les nostres notes el podíem igualar, tenia un do pels estudis, i a la mínima que li deies alguna cosa, se li quedava gravat, com si fos una carpeta, allà on li vas ficant fulls, i on no s’acaba l’espai. Després teníem a na Maria, la bessona de na Quica, una al·lota morena, de la meva edat, amb els ulls clars, era una noia de bellesa inexplicable, i amb un bon cos, però la seva actitud calmada i tranquil·la, ho feien la noia perfecta. Jo, n’Oriol Soler, estava profundament enamorat d’ella, però no m’atrevia a dir-li res, la seva mirada perfecta em provocava cada vegada que em mirava, però no tenia els suficients, com dir-ho perquè no soni molt malament, bé és igual, no tenia prou collons per declarar-me a ella, per por a que em rebutges, i no volia espenyar la nostra amistat, així que vaig decidir que no ho faria, i que em quedaria amb les ganes. Tot anava molt bé i els dies anaven passant, que he de dir que amb la seva companyia, era tot més divertit, i no hi havia moment en què no ens ho passéssim bé. Jugant a cartes, jocs de taula i altres activitats que ens sorgien era com passàvem el temps. També ens agradava escoltar la ràdio de fons, però vaig escoltar una cosa que em va posar els pèls de punta, així que vaig fer callar als meus amics.
-Calleu, que vull escoltar la ràdio- vaig dir- m’ha paregut sentir una cosa. I efectivament, havia sentit bé.
-Trobat un cos sense vida a Girona, l’assassí va deixar el seu cos sense mans ni peus, i amb els budells que envoltaven a la víctima. A damunt del cadàver estava escrita en sang la lletra: K- va dir la dona de la ràdio.
Jo no sabia que fer, hi havia un assassí en el poble allà on vivia, i hi havia una possibilitat que els següents fóssim nosaltres.
-No diguis bogeries- va interrompre en Carles- a nosaltres no ens faran res, i menys a jo, no m’has vist. Segurament soc molt més fort que aquest “assassí”, si és que el podem dir així, ja que jo li diria, al·lotet amb traumes que necessita llevar-li la vida a gent per fer més interessant la seva.
-Ben dit carinyo, aquest és el meu home- va concloure na Quica- aquest assassí de fira no ens tocarà.
Jo ja començava a estar un poc fart de na Quica, jo em duia molt bé amb el meu germà, però d'ençà que na Quica és la seva al·lota, s’està començant a convertir en un nen xulo, que intenta presumir-se davant les nines. Na Maria i en Martí es van quedar callats, però es miraven fixament, i podia arribar a deduir que no estaven gens feliços, més ben dit, que estaven molt, però molt preocupats.
-Bé, encara que no arribi a casa nostra, no ens tranquil·litzem, ni tampoc en posem histèrics, tot passarà, i al final el que importa és que estem junts, i junts ningú ens podrà fer res- vaig dir.
-Ben dit Oriol- va dir na Maria- ara m’has recordat a les xerrades que ens fan a classe, que no poden ser més avorrides, amb algú que xerra tot sol, i que ens intenta motivar dient que tots som una pinya i que junts som més forts.
Tots se'n van en riure, jo inclòs. I vam acabar de jugar la nostra partideta de truc abans d’anar a dormir. Per les vacances de Nadal dormíem tots a casa meva i d'en Carles, ja feia uns anys que ho fèiem, i ja que els nostres pares se n’anaven a veure als avis a Barcelona, nosaltres aprofitàvem per convidar als nostres amics, i passar les vacances junts.
Dia 24, era el dia de la nit de Nadal, i em vaig despertar tirat al parc que estava a devora de casa meva, però no era res estrany per jo, ja que des de petit m’ha passat que em despert a llocs que no són al meu llit, de vegades m’aixec a la cuina, al menjador, a la portassa, però de vegades és més fort, i em despert al parc, al portal de ca meva, o al bar del cantó del carrer. Ja m’ha passat que algunes vegades em despert pel renou que fa l’amo del bar quan obri l’establiment. Ningú de la meva família sap el que em passa, sempre que arrib quan ja estan desperts i em demanen on he anat, els dic que he anat a donar un volta per aclarir la meva ment, ja que estava molt estressat pels exàmens, i la feina d’escola. Em solia passar un pic cada mes o dos, la qual cosa no em preocupava, ja que em pareixia normal, però des del dia de l’assassinat he estat pensant tot el dia amb això i sempre que hi pens em pos a suar i a tremolar, com si alguna cosa estranya m’estigués passant, i acab plorant al llit, no sentimentalment, sinó de frustració, d'impotència. També, des de dia vint, m’he estat despertant a fora de casa meva, amb una sensació al meu cos com si estigués fet pols, cosa que sí que no m’havia passat mai. Cada dia des del dia vint-i-u, l’assassí va anar matant a algú cada dia, llevant-li parts del cos diferents, al cadàver del dia vint-i-dos, na Isabel Campana, una empresària d’èxit el van trobar sense mans ni ulls, amb la lletra: N escrita amb sang. El cadàver del dia vint-i-tres, va ser un pare que havia sortit recentment de la presó perquè es va trobar que tenia als seus fills tancats i que els pegava a ells i a la seva dona. I aquest cos es va trobar sense braços i amb el cap obert, que li havien llevat el cervell. Juntament amb el cos es va trobar la lletra U. Cada cos havia aparegut a un lloc diferent de Girona, formant una espècie de cercle al voltant del nostre poble. Avui era dia vint-i-quatre, i jo havia estat pendent de les notícies per saber quan es produïa el següent assassinat, si és que es produïa, ja que jo no volia que n’hi hagués cap altre. Aquest dia havien arribat els nostres pares, i havíem quedat amb ells i en Carles per sopar. A les 8:00 vam anar a sopar en un dels millors restaurant i més cars de tot Girona. Els vam contar tot el que havia passat, és a dir la massacre d’aquests últims dies.
- Segur que aquest assassí és un malparit- va dir en Carles amb la mateixa fanfarroneria de sempre- Si ve per jo, no sortirà molt ben parat, així que és millor que no s’acosti a jo.
- No et facis tant el macarra- Vaig dir- Si ha matat tanta gent no crec que tu el puguis vèncer.
- Tu sí que no el podries vèncer cap de fava- em va contestar en Carles amb un to enfadat.
- Que em dius tu, si la teva al·lota és una prostituta barata, que la veig amb algú diferent cada dia.
- Torna a xerrar d'ella i et penjo d’un arbre.
- Ja n’hi ha prou nois! No us baralleu -ens van dir els pares.
Vam seguir menjant, però no vam obrir la boca, fins que el pare va rompre el silenci:
- Està ben bo aquest entrecot, està al punt així com m’agrada.
Nosaltres vam assentir amb el cap, però no vam dir res. En Carles estava molt callat, com jo, però no pareixia enfadat, pareixia trist com si sabés que jo tenia raó.
Quan vam acabar de sopar vam anar a dormir, però el meu germà va preferir anar a la casa de na Quica. Aquest dia no vaig dormir molt bé perquè tot el temps pensava amb el meu germà. Ja era dia 25, era Nadal ens vam despertar contents, ja que aquest dia passaria temps amb la família. Aquest dia em vaig aixecar al portal, amb algunes ferides superficials, res greu, però això no em va llevar la il·lusió d’anar a l’arbre de Nadal que havíem fet junts na Quica, na Maria, en Martí, en Carles i jo. Allà vaig trobar alguns regals del Pare Noel, però vaig decidir aguantar-me les ganes i anar a ca na Quica a buscar en Carles. En estar llest, vaig anar allà, però no vaig trobar el que esperava, vaig trobar la casa plena de policies, i al pati, penjat d’un arbre hi havia el cos d'en Carles, amb na Quica que plorava al costat. El cadàver no tenia ni cap ni penis, i era l’únic dels cossos que no tenia una lletra al costat. Jo no vaig saber com reaccionar, i vaig arribar a caure al terra de la impressió que m’havia fet. Per jo, en Carles era una persona molt important, la més important, i no sabia que faria sense el meu germà gran, sense el meu millor amic, sense la meva influència. No sabia que faria sense ell.
