Aquell dia, em vaig prometre que faria tot el que fos possible i més per trobar al culpable de la mort del meu germà. Però jo no ho podia fer tot sol, així que li vaig demanar a cada un dels meus amics, però per a la meva sorpresa, na Quica em va dir que volia intentar no pensar amb en Carles, ja que estava molt afectada per la seva mort. Na Maria em va dir que no tenia prou temps per a ajudar-me, i en Martí em va dir que havia d’estudiar per la selectivitat. Així que sense ningú que em pogués ajudar, vaig haver de demanar-li a un amic meu, que no xerràvem d'ençà que jo tenia sis anys, el seu nom era Apol·lo. Ell era un gran amic del meu germà, que estava estudiant criminologia, així que quan li vaig dir el que havia passat, no s’ho va pensar dos pics i va acceptar a ajudar-me. Em va dir que si volíem trobar a l’assassí, no ens havíem de centrar en el cas d’en Carles, sinó que havíem de veure si hi havia alguns altres morts. Jo li vaig dir que sí que n’hi havia hagut, i vam anar a la policia a demanar-los informació. El policia que ens va atendre va ser l’oficial Seguí, i va acceptar a dur-nos a l’escena del primer crim que es va produir dia vint-i-u. Ens va dur a casa d'en Joan Vives, un home de vint-i-cinc anys amb sobrepès. Ens va dir que el cos el van trobar sense mans, sense peus, i amb els budells trets. Estava pintada a la paret la lletra K. N’Apol·lo va apuntar tota la informació que ens havia donat el senyor Seguí, i vam pensar sobre que podia ser cada cosa.

- Per què li deu haver tret els budells i llevat les mans i els peus?

- No ho sé encara, però segur que ho descobrirem- em va respondre n’Apol·lo. Aquesta K no és un poc estranya? Per què hi hauria una K tota sola, què ens deu voler dir?

- Potser si n’hi ha més formarà una paraula, o és la seva signatura, o… jo què sé, pot ser el que sigui, o potser no significa res i ens estigui intentant confondre.



- Bé deixeu-ho fer. Avui et va bé que vengui a dormir a ca teva i demà ja anirem a veure si podem aconseguir informació d’altres morts?

- D'acord, anem ara a ca meva i ens prepararem per al dia de demà.



Ens vam despertar a les deu i mitja del matí, vam berenar al forn i ens vam dirigir a comissaria a demanar informació sobre si hi havia hagut més assassinats entre el d’en Joan i el d’en Carles. Aquest dia en va rebre l’oficial Sánchez. Ens va dir que hi havia hagut un assassinat cada dia, des de dia vint-i-u, fins dia vint-i-quatre. Els que havien mort eren: Joan Vives, Isabel Campana, Toni Riera, i en Carles Ferrer, el meu germà.



- Podem anar a l’escena del crim de na Isabel?- li vaig demanar a l’oficial.



- Si esperau una estona, us aconseguiré un permís per poder anar amb jo allà- ens va contestar.



Va tornar al cap de deu minuts i ens va dur allà on era al cadàver de na Isabel. El cadàver estava a la seva oficina. El cadàver estava penjat a la paret, i on destacava la falta d’ulls i mans. Al costat hi havia la lletra N.

- Aquí hi ha una altra lletra - li vaig dir a n’Apol·lo - i també li faltes algunes parts del cos.



- Ja, és molt prest per fer suposicions, però segurament estarà seguint un patró i hi haurà més lletres al devora de cada un dels cadàvers. Hauríem de començar a cercar alguna cosa o algú en comú entre ells dos, per començar a cercar possibles sospitosos.



- El problema és que pareix que no segueix cap ordre, i això ens podria dificultar molt la investigació.



- Bé, ara deixem apuntar tot el que ens pugui ser útil i ja pensarem en alguna cosa que tenguin en comú més tard.



Vam anar a dinar per xerrar més tranquil·lament sobre els assassinats. Vam arribar a la conclusió que tots van ser produïts pel mateix assassí, però que no hi havia res en comú, així que vam decidir anar a veure l’escena del crim d'en Toni Riera per si hi havia alguna cosa més interessant que es pogués relacionar. Vam anar a veure a l’oficial Sánchez i ens va acompanyar allà on era el cos. Aquest estava ple d’altres investigadors i policies, ja que no només investigaven el seu assassinat, sinó que l’oficial ens va dir que després de sortir de la presó per maltractar i abusar sexualment de la seva dona i filla, li havien posat una ordre d’allunyament, i en Toni havia intentat tornar a contactar amb elles. El primer que vaig veure va ser una U ben gran també pintada amb sang, el que indicava que havia estat produït pel mateix assassí que els altres. El cos, el vam trobar sense mans i amb el cap obert, ja que li havien tret el cervell i l’havien tirat en terra, deixant trossos de cervell per tot. Aquesta imatge del cadàver amb trossos de cervell per tot en va produir molt de fàstic i quasi vòmit, però em vaig aguantar i vaig abandonar l’escena del crim tan aviat com vaig poder. N’Apol·lo es va encarregar d’apuntar tot el que necessitàvem.

Em va dir que a falta d’una persona per veure no es podia quedar segur del que passava. Però jo no podia anar a veure l’escena del meu germà, era incapaç. Però al final. N'Apol·lo em va convèncer. Ja havien retirat el cos i havien fet neta l’escena del crim, només quedava la corda en què va ser penjat a l’arbre.

- Oriol, si vols aturam aquí. És massa per tu?- Em va demanar preocupat.



- No, hem de seguir. Ho hem de fer, per ell- Vaig dir amb seguretat

- Demanaré pel cas als policies- Va dir ell.



Vaig mirar al voltant per cercar pistes, sense esperances de trobar res. Però vaig descobrir que en terra, a uns metres del cos i que es camuflava amb l’herba del jardí, hi havia pintades en sang dues LL.



- Oriol, Oriol ja he xerrat amb els oficials, i m’han mostrat les fotografies- em va dir sense aire, ja que havia vengut corrent cap a jo- Al teu germà li van tallar els braços i el penis.



- Hmm… d'acord.



- Estàs bé? Per què mires enterra?

- Està escrit “LL”- Vaig dir intrigat, i pensant si tenia alguna cosa a veure.



Vaig estar pensant i recordant les altres lletres, però no vaig ser capaç, així que li vaig demanar a n’Apol·lo que ho tenia apuntat. Em va dir que les lletres eren la K, la N, la U, i les dues LL, totes juntes formaven la paraula Knull, aquest nom em va semblar familiar, però també estrany, igual que el nom d’Apol·lo. No són noms molt comuns, però són bonics, perfectes per a ser protagonistes d’alguna pel·lícula de terror. Però no vaig caure d’on em venia aquest nom tan familiar. Li vaig dir a n’Apol·lo que anéssim a casa on podríem estar tots sols i aprofundir en els detalls. De camí a casa no vaig poder deixar de pensar amb aquell nom. Em vaig tombar al llit, per mirar de descansar un poc després del dia tan intens com havia estat, però vaig veure a la meva estanteria la meva jugueta preferida de petit. El nom d’aquella jugueta era Knull. Li vaig contar a n’Apol·lo, però ell no li va donar molta importància, ja que era una col·lecció molt famosa i n’hi havia moltes al voltant del món. Vaig anar a agafar la jugueta, i em va fer una sensació estranya. Vaig veure que la jugueta no estava tota sola, sinó que al seu costat hi havia una espasa, jo no recordava haver-la vista mai, però per precaució ho vaig tornar a posar tot dins l’armari i vaig anar al menjador, on hi havia n’Apol·lo mirant les fotos que havia fet als cadàvers. Ell va veure que a cada cadàver li faltaven algunes parts del cos, i ens vam asseure a veure si esbrinàvem alguna nova informació. Em vaig posar a recordar com vaig aconseguir aquesta figura de Knull, perquè, encara que n’Apol·lo pensava que no tenia res a veure, jo encara hi tenia esperança. La jugueta va ser un regal que em varen fer, si malament no me'n record, als cinc o sis anys. No em va donar molta informació, però pensant-hi una estona més, em vaig enrecordar que també em varen regalar una pel·lícula de terror. No us ho he contat, però m’agraden molt les pel·lícules de terror i de crims, i la meva pel·lícula preferida és la de Seven de Brad Pitt, que tracta sobre uns assassinats basats en els set pecats capitals. Això sí que tenia més a veure amb els assassinats, així que vaig intentar arribar al fons del cas, però vaig voler estar segur abans de dir-li a n’Apol·lo. En els següents dies, vaig estar dia i nit cercant com relacionar els set pecats capitals amb els assassinats, fins que un dia vaig trobar la solució, o això pensava. La gent que va ser assassinada, era gent que complia alguns dels pecats capitals, i per això l’assassí havia anat per ells. I les parts del cos que els llevava també estava relacionada amb el pecat. En Joan, era una persona amb obesitat i que menjava tot el temps i només jugava a videojocs, na Isabel, era una persona molt àvara i envejosa, ja que es quedava els doblers de l’empresa, i intentava arruïnar a la competència, ja que tenia enveja. En Toni era una persona que s’enfadava molt, i maltractava als seus familiars, i bé, en Carles es creia superiors als altres i tenia moltes relacions sexuals. Ja havia trobat la relació que hi havia entre els assassinats, però encara no havia trobat a l’assassí. Li vaig anar a contar a n’Apol·lo, però no hi era, el vaig cercar per tota la casa, però pareixia que havia desaparegut. L’únic que vaig veure va ser una nota a l’escriptori que posava: “Pensa-hi bé”. No entenia què volia dir, però vaig suposar que es referia als assassinats. Vaig estar tres dies seguits pensant en alguna cosa que em dones pistes pel que havia posat a la nota. Vaig anar a dutxar-me, una dutxa freda, em vaig posar sabó, vaig tornar a encendre l’aigua i finalment em vaig eixugar i vaig desentelar el vidre el mirall.



Mentre ho feia veia que no era el meu reflex el que estava el mirall. Era el d’una criatura obscura, amb una espasa. Vaig trigar una estona a reaccionar, i vaig poder identificar el que era, era Knull, la meva jugueta.



- Hola -em va dir mentre el mirava en el mirall.



- Què vols? - vaig dir atemorit.



- Et vull donar les gràcies.



- Per què?- Jo estava molt confós, perquè no sabia com havia cobrat vida, ni de què m’estava xerrant.



- Per ajudar-me a fer la pel·lícula que tantes ganes tenia de fer.



- Segur que no t’estàs equivocant de persona?

- No. Encara no te n’has adonat?

- De què?

- Com creus que has descobert la relació entre els assassinats? Doncs amb la teva jugueta, la teva.



- Què dius?

- No tens res a veure?

En aquell moment la imatge del meu germà mort i de totes les altres víctimes em va recórrer el cap.

- No pot ser! Deixem en pau!

- Ah, es veu que ja saps el que passa. Molt bé.



El que passava era que estava recordant una escena que mai havia ocorregut. Que jo matava a en Toni, na Isabel, en Joan i al meu germà! Em vaig quedar paralitzat i estava nerviós. La ràbia que tenia en el meu cos em va dur a pegar-li una punyada, i quan ho vaig fer, em vaig adonar que havia romput el vidre, que ell era una imaginació. Aquests darrers dies m’havien passat massa coses, i estava saturat, i necessitava una estona per descansar i oblidar-me de tots els pecats que havia comès, i per això vaig fer l’única cosa que podia; vaig agafar un tros del vidre, i me’l vaig passar pel coll, i vaig caure a terra, posant fi a la meva vida mentre sentia una veu.



- Oriol, ja he arribat a casa.