—Endavant!

La veu que grinyolà de l’altra banda de la porta no era pas la que s’esperés de qui ostenta tan honorat títol, tal anell i creu pectoral, i a qui acompanyen pastoral bàcul i venerable mitra. Tampoc semblava lluir el títol d’abat sobre aquell ull guerxo o aquell vell rostre rodó, de pòmuls i barbeta sortints. I seguint la traça d’ulls, boca i semblant petits, restava rere l’escriptori, ombrejat pel dansar de les candeles blanques, un home i prior que, ben bé, era poca cosa, i per això degué ser que li daren nom: Just Poch i Petit.

—Déu vos guard, Reverendíssim Pare! —exclamà en Clement en obrir la porta—. He sabut que requeríeu ma presència.

—Pots seure, bon Clement.

Rere tancar la porta, s’atansà lo frare a l’abat i besà-li la mà. Un cop assegut, parlà el vell d’aquesta faisó:

—No és un sol ocell el que és per a mi herald, fill meu, ans una bandada sencera. La teva altivesa, la teva indisciplina: per això hauries de clamar perdó, si és que gaudeixes de la virtut de la vergonya i llur pietat! Per què, Clement? Per què faltares a missa dies enrere i, per a més greu, ignores avui la missa novament, i lo sant rosari i l’eucaristia? On vas, fill meu? Què hi fas allà, endins lo mont, que et distreu l’esperit...?

El frare dubtà uns segons, però el bon i paternal parlar de l’abat donà peu a sa paraula:

—Pare... penso... Em diu lo cor que aparegué-se’m la Verge Maria! Sí, oh! S’esmunyí a mes orelles sa veu, que em cercava, de cert que em cercava... I jo la trobí. Oh, pare, que és la més formosa poncella i criatura sobre la faç del món! No podia ésser altra que la Mare de Déu... Però ella m’ho ha negat avui, en visitar-la per vegada segona, i ja em negà que fos pelegrina, rodamon o goja el primer cop. Tot ho nega, pare, i amb eloqüències em parla l’esperit, florint-me’l!

Els ullets de l’abat el miraven, devots i miraclers; tenien la guspira que antany avivara la passió de les ànimes romeves, aquella passió mística que de continu inundava los camins i senders de la muntanya màgica, i que ja de bon grat s’hi havia crescut fecunda, perquè hi tenia les mil·lenàries arrels. Però, era aquella una guspira prudent.

—Digues-me, bon Clement: on toparen tos ulls, doncs, amb aqueixa règia dama? A quin indret de miracle et dugué, en seguir-la, aqueixa veu que et robà traïdora los sentits?

—No pas los sentits, pare, ans robà’m l’esperit per a fer-lo seu! Davallava jo de les altures cap ací, i vora un ombrívol pla, en un repòs a què em dava, feu a mi camí l’encís cantor i una remor d’aigües. M’endinsí en la verdor, encalçant la veu dolça, i així encontrí un passatge jamai vist. De l’altra banda creguí descobrir, de nou en la Terra, Edèn: un petit indret ocult al món, i allí creixia un formosíssim arç blanc, i hi corria una gorga que saltava després en lo boscam i s’hi perdia... Dins lo toll i a redós de son cortinatge cristal·lí gaudia ella del bany delitós, nua de cos, com nu duia l’esperit. ¡Dona d’aigua no era, de veres, que cap encantada ni reina mora pogués filar eixos mots per a un home, ni acostar-se a aqueixa beatitud o a aqueixa bellesa immaculada que duu tan sols la mare del Sublim Faedor!

—Parla, doncs: quin és aqueix pla, o quina la sendera que seguies? —digué el pare abat, inclinant endavant el cos i amb aquell brill de meravella en sos ullets.

—M’haureu de dispensar, pare, però em diu també lo cor que això que em demaneu he de reservar-ho amb curós zel; servar-la a ella com secret... Res més vos dec dir; així és que en ella sento la veu divina.

Quan en Clement hagué parlat així, el semblant del pare Poch havia esvaït aquella brillantor; remenava dins lo cèrcol de ses dents els mots d’un ànim ofès, i ja brandava el cap, i fregava i premia ambdues mans.

—Ai, qui ets, que no et tinc pas coneixença, anyell perdut? De cert que s’ha extraviat ton esperit! Jo només veig en eix cor teu un urc desafiant, pecador! ¡La Mare de Déu vol ésser venerada i consagrada, i si dius on és que et visita compliràs llur voluntat, per a poder-hi alçar, petri, el més solellós tro i vestir-la de vels de plata!

Mes era ara el jove frare qui la testa brandava.

—Pare, erreu! Aqueixa deífica dama no vol més trons solellosos que l’herba que daura son pare, Sol, ni vestir-se de més vels platerosos que el que li da sa mare, Lluna; ni vol tampoc veneradors ni ermitans ni sacerdots que flagel·lin el seu esperit en devoció d’ella, sinó que vol tan sols amants. I tot això ho sé ben bé dins meu, puix la conec, ara ho sé, d’ans que mon esperit tan sols s’esbadellés (ans i tot que poncellés!); ara ho sé, que el seu cobeja com el meu, i jo glateixo per ella com ella per totes les coses.

—¡Serà goja, doncs, que usurpa la glòria a la Verge Maria per dur-te, oh, pobre fill meu, a son palau de cristall sota la muntanya i fer-t’hi presoner!

—Captiu soc ja d’aquell esguard com si fos d’un numen, pare... Car no és de goja, sinó que és de Déu; de llur mare són aquells ulls, i aquella santa sina i aquella veu roent, talment d’Eros la sageta.

Res més no digué lo bon Clement, i lo cor seu bategava dessota el pit, tòrrid, brau i rubescent com traspassat per aquella sageta de què parlava —o com si aquell cor mateix fos tal sageta.

—Marxa, Clement. Necessito temps per pensar.



Després que hagué’s colgat lo Sol —d’enllà on els penyals privaven la vista—, Clement, jaient vora el finestró obert de la cel·la, cedia la melangia de sa mirada a la llàntia i pastora de la nit, altívola, blanca i plena entre el pèlag de negror. I ben bé com mare, sa llum el nodria, i davant d’ella aclucava els ulls i respirava de la fosca l’efluvi fresc, dolcíssim. Lo bon frare havia meditat moltes coses aquell vespre, tantes com en una eternitat; precisament perquè era l’amantíssima eternitat qui li mostrava sa nuesa, qui se li apareixia en lo somni de vigília, i sols amb son càndid esguard i la romança de llurs llavis sacres havia-li desvetllat dessota el pit l’ànima endormiscada.

Però fou enmig de tal ensomni que algú picà a la porta. Entrà a la cel·la una figura obscura —la testa a recer de la cogulla—, el carranquejar de la qual quedava del tot esmorteït sota aquella mística solemnitat que tot ell revestia. Portava amb sí un llum d’oli, a prou distància de no encendre’s les barbes llongues. Rere un silenci, parlà a l’absort frare d’aquesta faisó:

—A qui cedeixes, en veritat, aqueix melangiós esguard, bon Clement?

—¿A qui, puix —digué el frare—, si no és a la Lluna de Providència?

—Aqueixa gran dama de la nit no és més que el mirall d’una altra, qui et pren i endolceix l’ànima carregosa. O és que dic pas mentida?

—Penso que deu ésser ella mateixa, mestre, que del cel estant, majestuosa, té el goig de vetllar el somni de tota vida. ¿Mes com poguera jo donar-me al somni, si aquest em remou lo pit ja despert? ¿Com, si no tinc més somni o deler que aquesta llum i aquest caliu que em guareix, no el cor, ans l’ànima que em té presa?

—De Déu és ta ànima, fill meu, i només a ell pertany; d’ell tots venim i a ell tots retornarem.

—Volguera jo ja retornar, doncs, per ser estel vora ma senyora.

Fra Borràs seia ara al llit d’en Clement, i reposava la vista en eixes margalides de sos ulls.

—Aqueixos ulls teus conec des que eres nadó, oh, trist! Però fou lo Senyor qui manà aquest fat teu, puix tal és llur pla, perfecte, inescrutable... Conec bé el pesar d’eixos cristalls, mateix pesar que te’ls entelava quan arribares a mes mans temps ha. Déu és la cura, fill meu; ¡sa gràcia et guariria tot mal si a ella, en veritat, obrissis ton cor! Mes, ¿quin és tal deler, que no encar comprenc, el qual alhora t’emplena la buidor i t’ombreja la ment? Són los ulls de Déu, els que veieres?

—De qui pogueren ser, si no d’ell? Oh, mestre! Mon deler! ¿Serà deler pietós que, per garfir l’amorosa eternitat, sa pell amb mon alè desitgi garfir? ¿Serà deler pietós que, per fondre’m amb la llum de nit, m’entregui a la més excelsa de les follies? ¿Serà deler pietós que hagi de sadollar ma set l’oli que regalima dels llavis d’aqueixa fadrina celestial quan los obre, com a present dels infeliços mortals, per cantar a les flors, a les aigües i a l’astre que les argenta amb llum divina?

—Oh, Clement! Confons les passions de l’home, terrenes i mundanes, amb la més alta il·luminació! ¿No veus lo pecat que el Dimoni t’acosta a un pam del nas, com qui llança l’ham tot just davant lo peix?

—¿I per què no pot ésser la Providència, a un temps que de tota eternitat, melosa font de tota passió? ¿Per què si, com la rosa duu el flaire de tot candor com el duu de tot deler, no és la gloriosa altura, alhora que font mística de l’aigua de la vida, mística font de tot alè i de tot esperit de carn, que no és sinó vida? Per què no ha de ser, la follia, la més venerable sapiència? Per què no ha de ser divina la passió, si vertaderament la divinitat és en tota cosa? Per què no ha de ser l’altíssim vol de l’àliga el més tòrrid de tots los vols?

—T’extravies, Clement, t’extravies ara com sempre ho has fet; mes ara has trobat miratges que et distreuen lo camí ja boirós... No és enuig el que sento, ans llàstima per una ànima tan pura, anyell de Déu!, que apropa l’aigua immaculada a l’aigua més immunda de totes. Joan, 4:14: “Però el qui begui de l’aigua que li donaré, mai més no tindrà set: l’aigua que jo li donaré es convertirà dintre d’ell en una font d’on brollarà vida eterna”. Heus ací l’aigua que has sempre rebutjat, superb en ta boira...

—No ho copseu encar, mestre? Aqueixa aigua he trobat jo, aqueixa és l’aigua de què vos parlo! Oh, i no és aigua, ans vi, el vi més dolç que mai ha mullat mos llavis... ¡Lo doll més límpid, pur i flamant de tots los dolls de vi! És ella aqueix vi; rosa d’abril que alena tota vida, rosa cristal·lina que brolla de la sang del firmament... És sa rosada la que cau a ma ànima per a plantar-hi aiguaneix de vida eterna. Deu que sadolla tota set perquè assedega tota gola: eixa dama que em roba el cor és eixa deu; el cor m’ha pres perquè me l’ha donat. Ella és Gaia i és Urà; ella és la Terra i és lo Cel.

Tan tendres eren les paraules del frare i tan franca la guisa en què les deia que, paterna, havien desvetllat la compassió en lo semblant del vell. Oh, trist infeliç! ¡Mai no havia sentit parlar ningú de tal forma, amb aquella prístina nuesa i innocència que, tanmateix, vessava’s argentada i tan tràgica dels ulls humits! Era aquella la tragèdia de l’anyell abandonat; de l’anyell que, sol i arraulit en la fosca, bela a la Lluna amantíssima i vetlladora.

Quan fra Borràs sortí de la cel·la amb igual silenci i solemnitat amb què hi havia entrat, paregué-li al bon frare que plorava aquell savi ses mateixes llàgrimes.



Fou vers los volts de mitjanit quan, rere diverses hores d’esguard insaciable, en Clement allunyà de sobte los ulls de la Lluna plena: alb colom havia emergit de la foscúria i volat a l’ampit del finestró. Res no deia, ni movia un múscul: tan sols fitava lo frare amb aquella bufona gràcia d’herald diví, lluminós qual perla del cel, i rebia el mirar recíproc d’aquell qui creu veure un numen aparèixer, miraculós. I, en aquest instant, com fera aquella veu de nàiade encisadora, s’esmunyí a les orelles del frare un repic de cloquer, llunyà, místic i ancestral, i li semblà que ses vetustes campanes d’un altre món estant li reclamaven l’esperit. D’aquesta faisó, alçà’s d’on jeia, ensarronat per aqueix arcà, i així sortí a llur encalç.

En Clement, sense més llum que la de la Lluna, caminà sender amunt per cop tercer. I era tal nit una d’aquelles en què àdhuc mussols, grills i gripaus rendeixen-se al somni; d’aquelles en què tota cosa desperta dorm, i tota cosa adormida parla; nit profunda i impertorbable, clariana amplíssima, en què Urà negre enamorat, d’estels guspirejant, vol caure per fondre’s amb la Terra. Ja les campanes havien cessat, i eren ara aquella veu i la remor, altre cop, qui el reclamaven. Tal nit travessà Clement. Les alzines del boscam li foren helíades sospirants, la brisa fresca son sospir, i aquella veu l’encís pastor de sa sirena.

Entretant l’encalçava fou quan, dins l’ermitatge de santa Magdalena, aquella ombra de verge penitent, alçada d’una fiblada al cor, eixia corrents a la nit clara i descendia lo sender agafant-se el pit, tremolosa com si hagués oït llur anyell belar.



Arribat el moment, Clement saltà el rierol, llançà’s a terra i passà el forat. L’espí, rutilant d’albor, li donà la benvinguda. A sa vora fluïen en murmuri les aigües, vestides d’aquell vel argentós de llur mare; i sota aqueix mateix vel descobrí lo frare la divina rosa que li prenia, no el cor, ans l’ànima: rentava ella ses fines robes dins la gorga, entonant eixa melodia oblidada i melangiosa, i ho feia, en veritat, amb el delit natural, gojós de les flors. Era aquella dama, colrada pel Sol i de galta rosada, més joliua, formosa i sacra sota el bes de la Lluna plena. En Clement s’atansà aleshores a la riba, esguardant-la amorosívol, com òliba que va a beure del llantió d’oli de santa Maria.

—Heu vingut.

—Vós m’heu cridat.

I somrigué com somreia, amb aqueix misteri picardiós en ulls i llavis; i aquests li foren a ell de robí sanguinolent.

—Tan bella és aquí la nit com me contàreu, i encara més bella sou vós en sa entranya —digué ell, i callà una bona estona—. Oïu ara: dolça dama... qui soc jo?

Ella deixà amb cura la roba, i endinsà’s lentament en el gorg dient aquestes paraules:

—I qui só jo per a respondre-vos, anyell de Déu? Oh, mon amant, príncep d’aquesta serra! Res més no heu de ser ni voler ser que aquell que ama i aquell que es deixa amar...

S’aturà a mig camí de l’altra riba, on l’aigua li arribava al melic. Allargà doncs la mà al frare, convidant-lo. I ell acceptà. Feu un pas dins l’aigua, embadalit, i prengué la mà de sa donzella, sibil·la règia d’insondables ulls, esperit del Montserrat i sa princesa. S’hi endinsà també, i semblà-li que vessava’s oli sant d’aqueixos ulls, i que regalimava per llurs llavis de robí sagnant, després per sa sina càndida i ses roselles, i pel ventre queia a la fi dins l’aigua claríssima, espill dels més brillants vassalls de la Lluna pagana i opulenta. Semblà al frare que la flama en l’alè d’eixos llavis era més roent que qualsevol sageta.



Quan hi arribà la mare, guiada per un instint primal, dalt d’una roca d’allí on les dues ànimes hagueren estat havia brotat blanca rosa, mes cap polsim d’elles en restava. I això, na Joana, ben bé ho sabé. Hom diu que, de tant que lamentà’s eixa mare pel seu anyell, hi expirà de dolor; que, de llurs xiscles, la gran roca en el passatge acabà de caure i, del cop que hi feu, tot ell entre pedra s’esfondrà; que aquella rosa innocent se feu roser, secret gelós dels ocells i de la Lluna, sepultada sa llegenda en l’entranya de la més màgica de les muntanyes.