¡Maleïda ventura li dugué el Cel, i maleït el seny injust de l’home! Però, tanmateix, era en oir entre sí l’eco d’aquests mots que se li esquinçava de pietosa vergonya l’ànima. Oh, altíssima ventura! ¡Com gosava, en veritat, maleir així tal present: maleir el nèctar diví del maternal si, i maleir la llavor santa i son tendre fruit! Tendre fruit fou aquell anyell, aquell que, malgrat tot, ell negà... El negà! Negà que fora anyell de Déu! Oh, que prengué-la, a ella, sa verge, per barjaula! I vet ací que, tan deshonrat com veié’s ell, temorós d’oprobi, no escapà el secret dels llavis de la llar; no s’esmunyí ni tan sols a oïdes de l’anyell, ni a les de l’infant, ni a les del mosso ni a les de l’home, quan en fou. Però recança i enyor són heura voraç; i ja trenta-tres anys es comptaven en què, subtil, heura tal havia devorat cor i esperit dessota el pit de na Joana. Ara, la que en ell era, tant de temps represa, podrida havia esdevingut fins tornar-se metzina al propi escurçó —i havia esclatat al vent del bust ferit! Havia marxat per sempre de llar i lloc, no sens ans fer ús del cruel flagell de la paraula. Na Joana, sola, erta i freda, abandonà també aquell lloc l’endemà, tot just en despuntar lo dia. Deixà enrere sa vila, Esparreguera, i dirigí una darrera mirada a son cloquer: la pedra, altívola i alzinada, lluïa la jove edat de la torre. Avançava així rostre a Collbató, tot contemplant —els ulls ben bé envers el cel— llur destí, on son fill havia sigut entregat en fer l’any des que Déu li haguera donat veu per plorar.

D’aquesta guisa, com un tità primordial sota son eterna, la muntanya màgica esguardava sa romeva. Montserrat, ungida per l’alba naixent, d’estrelles coronada.



A punta de dia, obriren-se les portes. La quieta congregació s’espargí ràpidament per la plaça de la basílica mentre, a l’interior, les últimes notes de l’orgue fruïen la dansa dels ciris blancs. D’entre hàbits i rosaris compassats, un monjo ancià se servia d’un braç jove per fer camí. Del primer, cabells llargs i barbes albes i ufanoses es bressaven al pas ensopegat; de coll i canells, denes brunes i collars de granadures, tot ell com un ermità que coneix totes les coses certes d’aquest món. Per sa part, el frare jove, ben tallat el posat i brodat el rostre, acompanyava, sol·lícit, el vell.

—Així doncs, mestre Borràs, podríeu repetir-me què de la muntanya vos he de dur?

—Prendràs cistell, bon Clement, i si gaudeixes d’ulls oberts portaràs-me a la cel·la això següent: d’entre la verdura florida, olorosos romanins i farigoles, dues dotzenes tendres de fulles de pi i un bon de maduixes, que ja ara bé tindran tant suc com bruc, i ne farem confitures. Aprofitam, fill meu, que és fecunda la Pasqua de nostre senyor!

—Sigui, mestre; tot vos ho duré.

—I afanya’t quan sigui lo Sol alçat, que no pas arribis a misses dites.

En Clement conduí les llongues barbes vers les cuines, que allí ja altres frares —tan arrugats i encorbats com en fra Borràs, mes no altres ulls ornats d’igual llegenda— enllestien ses primeres tasques del jorn. De faisó pacient, suau i ja ben lúcida, anaven tots ells prenent seient al voltant d’una llarga taula, jaç de tot tipus d’herbes, morters, flors, líquids i espècies. Començaven a desfullar i a relliscar sos dits tremolosos per sobre la fusta i les moltes coses que la guarnien. Un cop assegut el monjo, llur acompanyant prengué bastó i cistell amb cordes a l’esquena; i obrí ben bé els ulls de què gaudia, no li defugís a la vista el romaní, o la farigola, o la fulla tendra de pi, o bé la sang de les maduixeres.



La muntanya es despertava, mandrosa, al pas d’en Clement. Les espardenyes velles s’enfilaven per la molsa tendra i la rosada, i no encar lo rossinyol trencava el silenci matiner, sinó que es desvetllava entre l’alzinar ombrívol, al llarg del camí de Sant Miquel. Per sa part, lo Sol, despertant les olors de boscúria, filtrava’s a través de la fusta sa verdor. Per això, el frare, com bestiola —que per poc es deleix i amb poc ja s’acontenta—, alleugeria el caminar en l’ombra i quasi bé que el deturava en frisar l’escalfor de l’astre pare, així sa llum. Aviat, omplí en Clement el cistell fins un terç del viu roig de les vores verdes. I poc més trigà en posar peu a la Creu de Sant Miquel, d’on hom contemplava la muntanya banyada, l’abadia i els monts serrats d’Olesa i Monistrol. Enllà, vasta i eterna, era la catalana terra.

No a bon punt s’hagué alçat aqueix caliu, romanins i farigoles que en lo penyal tenien llar alliberaren a l’aire sa ambrosia, fent memòria de la tasca al frare. Feu, així, camí a l’ermita de Sant Miquel, i en això recollí no poca flor i deixà maduixes al bon eremita. Però, no obstant aqueixa robadora mà seva, tan farcida resultava l’olorosa mar que no semblà que s’hi hagués detingut ni un sol pardal, per, com ell, furtar en branca la joia d’abril. Deixà enrere Sant Miquel, i més enllà i de baixada tornava’s la terra bressol espontani de pins joves, darrera collita del bon frare. Seguí feixuc el camí; li pesava la cistella.

Quan arribà al Pla de les Taràntules no duia més d’una dotzena de branquetes de pi, que els d’allí eren nans i es comptaven amb una sola mà; i, tan innocents semblaven, que el cor pietós d’en Clement no es dignà a despullar-los pel bé de sa cistella. Ja res més no hi trobaria, i restava-li no altra cosa que retornar a l’abadia, per l’ermita de Santa Ana. I així ho feu lo bon Clement, peu lleuger, faç tèbia i quieta sota el Sol calent de renaixença. L’ànim dins aquell pit tràgic, amb tot, semblava no haver-la conegut mai, la renaixença, mes tampoc el pansiment; ni lo glaç ni lo foc, lo somrís o la recança; ni tenint de la renaixença el roig dolç a les mans, o lo pom perfumat de timó, o, per la Mare de Déu, del romeu l’ofrena en flor.

D’aquesta sort caminà en Clement fins que, a mig trajecte de Santa Ana, just a la meitat del viarany que circumval·lava la vall precipitada, deturà el pas, cansat, i reposà vora una gran alzina. Passat poc temps, entretant que acariciava’s les barbes o jugava amb lo gaiato, com aroma de roses, tímida, la brisa dugué al frare una remor; i cosa estranya paregué-li, puix no podia dur prou força el dèbil torrent com per ésser així oït. A més, però, la remor no era sola. Duia en sí una veu, que entonava una melodia d’antigor; d’aqueixa antigor no escrita, d’aqueixa àdhuc oblidada per la pedra no encara cisellada, molsosa i primal, i que hom diu que xiuxiueja en foscam l’arbre del llorer, car recorda haver estat nimfa. I d’igual guisa que ho feien les aigües, fluïa aquella veu, dolça, mítica i virginal, cristal·lina com aquelles. En Clement, primer, dubtà. Mes abans no hagués dubtat, ja era alçat, i dreçava les orelles devers l’ombrívol sender, així les margalides de sos ulls. Mirà lo Sol, i pensà que les campanes d’allà baix envides recordarien de tocar missa, si no recordaven ni tan sols l’edat que les ornava.

Tanmateix, quan endinsà’s Clement en lo sender de la canyada i llur boscam, encontrà a mà dreta el rierol que amb prou feines murmurava, pueril, quiet i sord, com de primer antuvi haguera fet. Però la remor d’aigües, ara prou més forta, lliscava encara a les oïdes del frare, així la veu melosa i sa tonada. D’on venia, per Déu, aquell cant de bressol i la remor? Però, aleshores, rere escrutar la verdor de l’alzinar, cregué descobrir el secret que celava, cobdiciós. De l’altra banda del torrent, on s’alçava coberta de matolls la paret rocosa, un joc de reflexos cristal·lins dansava amb lo fullatge. En Clement saltà el rierol i travessà després la verdor, i en el lloc de la paret trobà un passadís prou ample, ocult al caminant del sender. Aviat, però, una gran roca tallava el pas, com caiguda i incrustada en un passatge de temps oblidats. No obstant això, abaixà la mirada i observà com l’ombra dels cristalls dansaires emergien d’un forat lateral, arran de terra, que la gran roca havia sigut incapaç de tapar. La remor era abundosa, com un salt d’aigua jovialment embravit. La veu sonava de l’altra banda.

Quan hagué creuat pel forat, contemplaren sos ulls un indret cercat per altes parets de roca, lliure d’això la banda dreta; enmig, queia la lluerna del Sol daurada. Un gorga! En quin moment havia parit la muntanya allí una gorga? Oh, i quina de més bella! L’aigua que n’hi brollava des dalt —tres metres endins el toll—, enlloc de dur al rierol de lo sender, corria per entre uns matollars a la dreta i lliscava en avall. Davant en Clement, un alt i florit arç blanc creixia a les molsoses vores, i era que sa copa cobria una figura femenina; complaïa’s ella en un bany sota la cascada, i només se’n deixava intuir los cabells llongs i solts i les gràcils carns de blancor colrada, d’esquenes a l’arç, entre la mel alba de l’espí. Ell, encuriosit i poruc com ocellet que no ha eixit mai del niu, s’acostà a l’arbre, des d’on esguardà la dama. La faç del frare brillà llavors com la llum que ungia la graciosa figura, talment d’oli de llàntia, de gessamins coronada, i cregué veure en ella la més joliua de les goges de llegenda, qui tombava ara el semblant vers l’arbret i revelava així dues roselles en sa santa sina. Escapava’s dels tendres llavis aqueixa veu, amorosa, onírica i embriagant, i el corprenia com en un somni no somniat... Aleshores, obrí ella els ulls grans. Lo frare, avergonyit, parlà rere un mutu silenci de mirada creuada.

—Perdoneu, bona mossa, que no he pas ordit tal ofensa! Que jo encalçava la remor i la veu dolça de vós, i portà’m tot a aquest indret i a la persona vostra!... Ni tan sols vos he guaitat...

—No patiu tenir vista, que és ben natural la nuesa... Mes digau: qui sou, que no tenen memòria mos ulls d’haver-vos mai fitat?

Llavis, ulls i veu divinals l’hipnotitzaren.

—Veieu que soc frare de l’abadia, res més, i així voltava. Fra Clement me diuen.

—Puix res m’ha dut mai l’oratge, Clement, d’un temple sacre en aquesta serra.

—Vera ho dieu?

—Vera.

—I vós, qui sou i on teniu vostra llar? No sou pas, llavors, pelegrina de la Mare de Déu?

—No pas só res, i ma llar és ça i lla.

—Sou rodamon, doncs?

—Cap món rodo més que el meu.

—I vostres pares?

—No ne tinc memòria, que recordo tan sols la muntanya, de ma tendra vida, i sos aucells i ses deus.

—Sou òrfena, doncs?

—No ho só pas, que só de Déu. Tan sols visc, i frueixo les aigües i les flors.

En Clement quedà en blanc, igual d’admirat que confós.

—Que no teniu fred? On guardeu les vostres robes, que no les veig?

—Mirau que me les bufà lo vent, i les perdí. Bé podríeu fer-me un favor, si em teniu mercè, Clement; un préstec, tan sols...

El frare enrogí, i repicaren aleshores les campanes, llunyes. Apressat i indecís, tragué’s l’hàbit i oferí’l a la mossa, qui s’alçà dins l’aigua i pujà a una roca prop la vora, santa, càndida i profètica com humana Venus de ses escumes, i prengué la roba en ses mans sense eixir del toll. Els ulls fondos acomiadaren el frare, tristos, i ell els mirà un últim instant, com si en fos captiu. Després, fugí a l’encalç de la cuitada.