Quan arribà al monestir, ja les testes calbes i assenyades brollaven de la basílica i s’escampaven altre cop arreu de la plaça.

Abans, en tibar-lo les campanes novament a la senda, en Clement havia esguardat lo Sol amb estranyesa, i ara tornava a fer-ho: aquell Sol era, de segur, massa alt! ¡Per Déu, que s’havia alçat dos pams sencers, entre l’entrar i el sortir del bosc, com si ben bé hagués sa màgia xuclat lo frare a un altre món! Ara, però, sos ulls queien de l’encimbellat caliu a la congregació, mes no toparen en cap moment amb les barbes polsoses de llur mestre. I en sa cerca penetrà en Clement lo torrent d’hàbits, capcot i avergonyit, i entrà senyant-se a l’edifici. El rebia la Mare de Déu, negra de pell, al fons i en les altures.

Malgrat no veure’l enlloc, el xiuxiueig d’en fra Borràs ressonava per tota la basílica, acompanyat de ses passes; de tant en tant, una veu madura i femenina realitzava una curta intervenció. Semblaven ambdues provenir d’algun racó de la nau lateral dreta, més aviat al fons, prop de les escales de la Santa Imatge. Així doncs, en Clement dreçà el rostre en tal direcció i les perseguí. Creuà la nau de baix a dalt i pujà les escales de marbre lluent; virà a l’esquerra, continuà el passatge i donà amb l’arc i les escaletes que arribaven a la Moreneta, davant la qual posava’s ara la veu religiosa de llur mestre. No a bon punt feu tres esgraons, el veié i deturà el pas. Allí, el vell mirava la Imatge, i la còfia femenina mirava el vell, d’esquenes a Clement.

—Mestre! Disculpeu-me la demora, i les robes! No puc comprendre com lo temps s’ha esmunyit tan prest d’aquestes mans...!

Tallà’s doncs la veu. S’havia girat la dona, i dava ara al jove frare uns ulls tràgics, il·luminats de cop com per un Sol matiner. Cabells caducs d’argent fugien dessota la còfia, acaronant la templa pàl·lida. Los llavis eren prims, nivis, tremolosos, però articulaven de sobte un somrís candorós, i fins semblaven a la saó sagnants, de rojos que es feren en advertir aquelles faiçons madures, aquelles barbes de castany i aquelles margalides de sos ulls que s’encenien.

—Fill meu! —exclamà, llançant-se als braços de llur anyell.

Però no s’obriren aqueixos braços. El fill feu un pas enrere. Llur rostre, quiet i tebi, dibuixà l’ofensa, la traïció sentida. L’esguardà la mare un segon, i en el continu ja l’anyell fugia escales avall, inflat el cor.



—Com pot gosar! Com gosa encarar la muntanya i obrir-me així els braços tan freds, que no els coneix mon cor somort! Bé deixí de contar en posar-s’hi el lustre tercer que no la veia, mestre... —digué en Clement.

El vell monjo havia tancat la porta en entrar a la cel·la del jove i prenia ara seient.

—Tres lustres, mestre meu, d’ençà la visita darrera; tres lustres que n’hagueren sigut millor centena!

—T’alletà fins l’any, Clement. Llur pit, malgrat lo boirim de tos ulls, mana encar maternal volença, que és eterna com són-ho les estrelles.

—No la veuré; pot tornar a Esparreguera.

—Res li resta en aquest món més que tu.

—Heu dit?

—Aquell l’ha abandonada. La llar és sola.

—...

—Amb el plaer del Reverendíssim Pare Poch, farà sojorn un parell de llunes en una cel·la que és buida. En avant, li prestarà l’ermita de Santa Magdalena, que morí son ermità i hom deurà vetllar aqueixa pedra de Déu, combatuda amb fúria pels aires, on la Mare de Déu feu pètria senyera.

Clement el mirà amb indignació.

—Tothom mereix una mare, i tota mare un fill a qui amar —recità el vell—. Compadeix-te’n, bon Clement.

—No tingué prou amb dar-me a l’abandó un cop, mestre, que ho feu dos, i ara en retorna... Vos dic que no conec pas cap mare de mi.



Passades tres nits, un bon matí, en acabar la lectio i dur el mestre al verger, partí en Clement senda amunt de la vall de Santa Maria. Santa Ana ja estona enrere, trobà’s altre cop davant la canyada i lo seu sender, i hi parà orella. No altre ocell dava sa cançó més que aquella coloma blanca, ulls fondos i veu arcaica, i era suau i llunyana com brisa de mar, bufada per la remor. S’endinsà en lo boscatge, i després saltà el torrent. Els reflexos d’aigua, però, no dansaven encara; el Sol hi cercava llur camí.

Ja davant la gran roca, llançà’s a terra el frare i creuà el forat, inspirat el cor com per un flaire de roses joves, aquell flaire amb què broten les més promptes d’abril; com aquelles que descobrís Casilda en sa falda de caritat.

Un cop més, el reberen la veu d’aigua i l’espinalb. Malgrat la claror somorta de matí, semblava vestir-se l’arbre d’alba llum als ulls del frare, i convidar-lo a llur reialme. Li penjaven d’una branca unes robes familiars, en foscúria embolcallades.

Aleshores, beat i seduït, s’acostà a l’arbre, refulgent com d’argent de faula, i prengué l’hàbit glaçat en ses mans tèbies. I oblidà doncs el toll i tota cosa, i tan sols contemplà la glòria de l’espí... Mes la primera llum del dia, d’or, apagà tot argent i lluentor en alçar-se damunt els alts pics roms del mont serrat.

—Se’m fa ple l’esperit de veure-vos, Clement.

Sobtat, lo frare escrutà entre la copa blanca i trobà prest l’ànima que parlava, lenta, lírica i melodiosa. La vestien primes robes, quasi etèries, traça règia i finor rosàcia de les mans de Pal·las. Reposava damunt una roca de l’altra banda del gorg, a la dreta del salt. En Clement feu dues passes i arribà a tocar d’aigua, i així que admirava la fadrina, sota el cobert de l’arç, parlà d’aquesta sort:

—Bona mossa, que vos parlo amb cor en mà, digueu-me veritat: sou la Verge Maria? ¿És la Mare de Déu el que contemplen mos ulls embadalits, que em dota de la més excelsa de les ventures en davallar de la glòria eterna? O és que sou pas goja?

La jove figura, viva imatge de vestal profana, tornà lleument lo cos vers en Clement i el somrigué amb picardia. L’or del cel li feia espurna els ulls, així com acaronava la galta rosada, el coll, lo ventre i eixes roselles de llurs pits.

—Ja vos ho diguí, que no pas só res, Clement.

Ell restà ert, confós.

—Per què em tornàreu l’hàbit, mossa sens nom? —digué rere un silenci—. Patireu fred, encara amb aqueixes robes que dueu!

—Suara me les he cosides, i res més no m’és menester; mercès vos dono, però les vostres són obscures i feixugues...

Ja en dient això, la formosor, de tan enigmàtica, divina i corprenent, havia fet que l’alè d’aquell cor del bon Clement no fou més d’ell, ans de la veu que a cau d’orella li parlava a l’ànima: a aquella ànima seva, tràgica i miraclera, com n’era ànima hispana i montserratina. I bategava com el salt d’aigua, infantilment embravit.

—Què em voleu? —digué ell a la fi.

—Sou vós qui m’heu cercat; jo vos pregunto.

Reien els ulls, sagaços.

—No ho sé pas, vos responc. Mes ni tan sols sap aquest mon cor quina sort o desventura duc en aquest món de Déu. Vegeu que en això hi som parells.

—Què vos dol l’ànima, Clement?

—Ai! Tants treballs amago en mon pit que mentiria si digués que els conec... D’un llarg turment se’m dol, bona mossa, car feren-me-la de foscam les mans de Déu, i d’igual negror em feren el néixer i el viure, i, de segur, parell filaren-me el morir. Amb tot, ací i amb vós...

Se somrigué ella, rubicunda, i demanà al frare amb la mirada que esplaiés aqueixos mots.

—Vos semblaré beneit, si no foll —continuà ell amb vehemència—, però per Déu que tots els mals se’m guareixen en estar-me a vostra vora. ¡Vos contemplo la mítica escultura, vos escolto la veu dèlfica, em lliguen el pit vos ulls, cristalls, que em sou talment rosa de la Pasqua florida! Com una rosa, càndida de sina i ventre fecund, a un temps mil·lenària en la faç joliua, ancestral en la mirada i en les gràcies del gest arcà; una rosa que em deu conèixer l’esperit des d’ans de la prima Pasqua d’aquest món nostre. Tot això sento, i no més penes m’ombregen l’ànim...

—Vos compadeixo, Clement, i estreny-se-me lo cor de vostres pesars. Però per mi no vos dolgau més, que ja prou tenebra sofriu. Permetau-me: de mi ja ho sabeu, que só de Déu, mes vós, de qui sou? Ai!, que se’m trasllueix que aqueixa amargor que vos fereix és antiga, potser tant com el vostre néixer.

—La meva llavor fou maleïda, mossa, ja a bon punt fou en mala hora concebuda; en ella arrela l’abandó, que ni tan sols de ma raça en tinc certesa...

—Penso que en escoltar-vos el pesar me n’adono... Sí, recordo... És ben cert el que heu dit: de bon grat que vos conec l’ànima antiga, com si em fos de sang germana, i ben bé conec la foscúria del cor vostre... Però, de cert, em mirau i vos guspiregen los ulls, i això també ho veuen los meus. I veig així vostre profund desig i cobejança, ardent com màrtir en sa creu... Vos sento el batec, dins lo pit lligat.

—No, no... —s’afanyà el frare, enrogit—. En això erreu. Soc servent de Nostra Senyora de Montserrat, i servent del Fill i del Pare, que per res més no glateixo. No em prengueu pas per fra Garí, i excuseu-me si m’he fet malentendre. Déu em guard de tal injúria!

—Deveu ser foll, de cert... També serveixo jo a Déu i al regne seu, mes no conec possible injúria de què parlau. Digau: què em voleu, doncs, Clement?

—Contemplar i parlar amb vós és tot el que ma ànima desitja, com si ben bé fóreu eix miracle de rosa vernal, santa...

—Però no só pas rosa que es mira, Clement, i ben bé ho sabeu, malgrat vos dicti allò contrari la raó coartada. Dec dir: ¿no seria pas injúria a vostra fe, tan severa com es descobreix, que fitin vos ulls incauts un cos nuu, impúdic de femella? ¿Que s’aturin en si franc i en despullades carns? ¿O tan sols, potser, que m’esguardin lo cor, i me’l parlin, i s’hi deleixin, germinant-lo com l’abella la flor d’aquest arç blanc?

En Clement restà mut. Immòbil. Llurs ulls, tremolosos com gotes de rosada, es fongueren en la flama d’aquell semblant mitològic, flama melindrosa, casta i divina com coloma blanca. I ella separà aleshores sos llavis, ebris de sang, dreçant el rostre a un Sol caient de melangia.

—Aviat deixarà lo dia pas a la serena —digué aleshores.

En Clement canvià l’expressió per una d’incrèdula, desconcertada, però no abandonà encara el delit de l’embriac.

—¿Què teniu —digué—, o què té aquest indret, o aquestes aigües que vetlleu, que el temps sembla escórrer-se amb elles?

—I així ho fa, Clement, anyell de Déu, que aquestes aigües vessen prest lo caliu del dia, per gaudir de la nit llonga i nodrir-se de la materna llet de Lluna etèria; s’adeliten, manses, i esdevé eterna la serena... Veniu una nit clara, Lluna plena, i veureu que no dic cosa falsa.

Tancaren-se aleshores los llavis, llavis d’ensomni sota l’esguard d’aqueixos dos llostres immortals: un que queia en l’horitzó, melós, daurat i somnolent; l’altre que es desvelava en les altures del cel, lletós, femení, matern. Creixent.

—He de marxar, bona mossa... —digué ell, fent un pas enrere.

—Vindreu...?



Ja era boca de foscam quan, roca amunt, una ombra sotjava el pas de l’anyell en veure’l empaitat de la floresta. El vetllava, ermitana, com qui vetlla l’únic i moix fruit de llur verger. I era llur fruit, fruit del ventre seu i de la llavor del Cel. Llur anyell.