VERMONT

03/03/1948



L’aire dins del soterrani és pesat, carregat d’humitat i d’una tensió que sembla a punt d’esclatar. Ronald encara nota la suor freda al clatell mentre observa Livana davant seu, dreta, amb els punys tancats. La il·luminació trèmula de les torxes fa que les ombres ballen a les parets de pedra, donant a l’escena un aire encara més irreal. Tot això està passant massa ràpid.

Un moment abans es trobava a la seua cel·la, intentant assimilar la desaparició de Kilosfsk, i ara, de sobte, es veu davant d’una decisió que podria marcar el seu destí. Fugir amb Livana i els seus aliats, convertir-se en un desertor, en un fugitiu, o quedar-se i esperar el seu torn. Esperar el dia en què el seu nom es convertisca en una altra xifra en les estadístiques d’aquesta fortalesa infernal.



Els crits llunyans, els trets i el soroll de les botes corrent pels corredors són la confirmació que el que Livana li ha dit és veritat. L’atac ha començat. L’ala nord ja és un camp de batalla, i si la rebel·lió avança, en qüestió de minuts els combats podrien arribar fins a ells. El cor de Ronald batega amb força mentre intenta donar sentit a tot plegat. Sempre havia sabut que aquest lloc estava condemnat, que algun dia cauria. No podien seguir així per sempre. Els que estaven a dalt pensaven que sí, que podien mantenir aquest sistema cruel, però la realitat és que tot imperi té un punt feble. I sembla que aquest imperi està començant a clivellar-se.

Ronald mira Livana. Per molt que no vulga reconéixer-ho, el seu cos ja ha pres la decisió abans que la seua ment ho puga processar. Nota com la seua respiració s’accelera, no per por, sinó per l’adrenalina que li recorre les venes. Després de tant de temps sentint-se atrapat, després de tants dies de submissió i desesperança, ara, per fi, té l’oportunitat d’agafar les regnes del seu destí.



Amb una última mirada al passadís fosc, Ronald sap que no pot quedar-se aquí. Sap que si ho fa, està signant la seua sentència de mort. Volkov ja ho ha decidit. Tres dies. Això és el que li quedava de vida si no haguera aparegut Livana. Tres dies abans de ser eliminat. Ara, en canvi, potser tinga una oportunitat.



—Anem —murmura amb veu baixa, més per a si mateix que per a Livana.



Ella assenteix sense dir res. No hi ha temps per a més explicacions ni per a cap altra conversa. Ara només hi ha acció.



Livana es gira i fa un senyal als dos guàrdies infiltrats que la van acompanyar fins allí. Un d’ells, un home corpulent amb cicatrius al rostre, s’acosta ràpidament a una de les parets de pedra i prem una llosa amb força. Amb un soroll sec, la paret es desplaça uns centímetres, revelant una obertura estreta que dona a un túnel estret.



—Per aquí —diu el guàrdia.



Ronald observa l’entrada amb recel. No té ni idea d’on condueix, però sap que no té alternativa. Mira una última vegada enrere, cap al passadís fosc d’on ha vingut. Si travessa aquest túnel, no podrà tornar mai més. Tanca els punys. No hi ha tornada enrere. Fa un pas endavant i entra al passadís.



L’aire dins és encara més pesat, carregat d’olor a terra humida i pedra vella. La llum de les torxes projecta ombres llargues contra les parets, fent que l’espai semble encara més reduït. A cada pas, nota com el camí descendeix lleugerament, portant-los cada vegada més lluny de la fortalesa.



—Quant falta per eixir? —pregunta en veu baixa.



—Encara hem de travessar tres seccions —respon Livana—.



Aquest túnel connecta amb una de les antigues clavegueres. Quan arribem allí, podrem eixir a l’exterior sense ser detectats.

Ronald no pregunta d’on ha tret aquesta informació. Si Livana i la seua gent han aconseguit infiltrar guàrdies, és evident que porten molt de temps planejant-ho tot. Més temps del que ell podria haver imaginat. Cada vegada que avancen, els sorolls de la superfície es tornen més llunyans, fins que només queden el degoteig de l’aigua i les respiracions contingudes dels que caminen per davant seu.



Llavors, després de minuts que es fan eterns, arriben a una gran cambra subterrània. Les parets són d’una pedra antiga, amb signes de runes tallades que el temps ha desgastat. Al centre, una reixa rovellada bloqueja el pas, però un dels guàrdies s’acosta ràpidament i comença a manipular els ancoratges amb unes eines rudimentàries. Ronald aprofita el moment per girar-se cap a Livana.



—Aleshores, què passa ara?



Ella el mira fixament. Els seus ulls tenen una determinació que li fa entendre que no hi ha volta enrere.



—Ara farem caure aquesta fortalesa.



La reixa cedeix amb un cruixit i s’obre lentament. L’aire fresc entra de sobte, portant amb ell l’olor de la llibertat. Ronald respira profundament. Per primera vegada en molt de temps, sent que té una oportunitat real. Però també sap que això només és l’inici.L’aire fred de l’exterior colpeja Ronald en el moment que travessa la reixa rovellada. Per primera vegada en anys, sent el vent real, lliure, no l’aire estancat i humit de la fortalesa. Inspira profundament, però no pot permetre’s el luxe de gaudir-ne. No encara.



—No ens podem quedar ací —diu Livana amb pressa—. Si els guàrdies troben aquest túnel, estarem atrapats.



El grup es posa en moviment. Caminen ràpidament per un camí estret i ple de bardisses que serpenteja entre els arbres, mentre la llum de la lluna il·lumina prou per guiar-los. La fortalesa queda enrere, una ombra imponent que encara ressona amb crits i trets llunyans. La rebel·lió ja ha començat.



—Teniu un pla real per a això? —pregunta Ronald, encara desconfiat.



Livana el mira de reüll mentre aparta unes branques.



—Més del que penses.



No té temps de preguntar res més. De sobte, un esclat a la distància encén el cel nocturn. Un fum espès s’alça des d’un dels costats de la fortalesa. Ronald s’atura instintivament, intentant processar el que està veient.



—Què collons…?



Livana li agafa el braç i l’arrossega endavant.



—Hem fet volar el dipòsit de munició. És només el començament.



L’explosió no només ha destrossat part de l’edifici, sinó que ha causat el caos. Els guàrdies es mobilitzaran, els presoners veuran l’oportunitat de revoltar-se… Però Ronald sap que això només significa una cosa: repressió. I en aquest moment, només una pregunta li crema per dins.



—Kilosfsk. On està?



Livana s’atura un segon, com si intentara trobar les paraules adequades.



—No ho sé.



Ronald sent una punxada al pit.



—Què vols dir que no ho saps? Has dit que estava viu!



—Ho estava quan vaig aconseguir la informació! Però no sé què li han fet des de llavors.



—No me’n vaig sense ell.



Livana prem la mandíbula. Ronald ho veu en la seua expressió: sap que ell està disposat a tornar enrere, encara que siga un suïcidi.



—Escolta, Ronald…



—No. No hi ha “escolta”. Tu em vas oferir una oportunitat, però jo no deixaré el meu amic.



Livana es queda en silenci durant un moment. Finalment, fa un gest al guàrdia que els acompanya.



—Des d’ací, pots veure la zona dels calabossos?



L’home assenteix i li passa uns binocles. Livana puja a una roca i observa per uns segons. Ronald sent que el cor li batega massa ràpid, com si la resposta fora a dictar el seu destí.



—Hi ha moviment a l’ala sud. Sembla que han tret alguns presoners al pati d’execució.



Ronald no s’ho pensa dues vegades. Agafa el rifle d’un dels guàrdies infiltrats i es gira cap a la fortalesa.



—Ron! —crida Livana.



—Fes el que vulgues, però jo vaig per ell.



No espera resposta. Es llança de nou cap al bosc, cap a la maleïda fortalesa.



L’escena que es troba al pati d’execució li fa aturar el cor. Quatre presoners agenollats. Tres guàrdies amb les armes apuntant-los. Un oficial llegint una sentència amb veu monòtona. I, al centre, Kilosfsk, amb el rostre ensangonat i el cos a punt de caure d’esgotament.



—No, no, no… —murmura Ronald, sentint que cada segon compta.



Apunta ràpidament i dispara. Un dels guàrdies cau.



El pati esclata en crits. Els altres presoners aprofiten la confusió per llançar-se contra els soldats. Ronald baixa corrents des del mur, disparant a qui pot, mentre una ombra apareix al seu costat. Livana.



—Ets un idiota! —li crida mentre li cobreix l’esquena.



Però no hi ha temps per discutir. Ronald corre cap a Kilosfsk, que intenta aixecar-se. Té els ulls enterbolits, però quan el veu, intenta somriure.



—Has trigat…



—Calla i mou-te.



L’agafa per sota el braç i l’ajuda a caminar, mentre Livana els cobreix. Un últim guàrdia intenta bloquejar-los, però una bala al pit el llança a terra. Els crits augmenten, però ells ja són fora.

El bosc torna a engolir-los. La nit els protegeix. I, després de tant de temps, Ronald sap que han aconseguit el que semblava impossible.



Lliures. La fortalesa, ara una ombra llunyana entre el fum i el foc, cau darrere seu. La rebel·lió ha començat. I encara que no sap què passarà després, hi ha una cosa segura:



L’inici de la fi ha sigut només el començament.