VERMONT

01/03/1948



Kilosfsk desapareix darrere de la porta metàl·lica, i Ronald sent un buit que li crema per dins. Vol córrer darrere seu, fer alguna cosa, impedir que se l'emporten, però sap que és impossible. Els guàrdies no tenen pietat. Quan algú no supera les proves, està sentenciat.



L'aire fred del matí li talla la pell, però ell només nota la ràbia bullint-lo a dins. Encara respira difícilment per l'esforç de les proves. Mira al seu voltant: els altres presoners s'afanyen a tornar als seus llocs, cap avall, mirada perduda. Ningú no diu res. Això passa cada any. Sempre alguns no sobreviuen.



Chloe camina fins a ell amb el seu somriure burleta. Té les mans entrellaçades darrere l'esquena, com si no acabés de decidir què fer-ne.



—Has fet un bon paper avui Ron llàstima que el teu amic no puga dir el mateix. -diu, amb aquest to aspre i carregat de sarcasme-.



Ronald prem els punys, però es conté. Sap que Chloe només busca això, provocar-lo. Li encantaria veure'l perdre el control, però no li donarà el plaer.



—Torna a la cel·la, o t'arrepenjaràs.



Ronald no diu res. Només gira i camina cap al passadís. Els altres presoners s'aparten per deixar-lo passar. Alguns l'observen amb llàstima, d'altres amb enveja. Ha sobreviscut, però ha perdut a Kilosfsk. I en aquest lloc, perdre algú és com perdre una part d'un mateix.



Quan arriba a la cel·la, la falta del seu amic és fonadora. L'espai sembla més buit i fred. Es deixa caure sobre el llit i es passa les mans per la cara. No es pot quedar així. He de fer alguna cosa.



Amb un gest, aparta la pedra del terra. Veu un tros de paper nou. Amb presses, l'agafa i el desplega.



“Hi ha moviments estranys. Una cosa gran s'hi acosta. No baixes la guàrdia.”



Ronald arrufa el front. És de Livana clarament. Però què vol dir? Es refereix al reclutament? O hi ha alguna cosa més?



Abans que puga pensar-hi, uns passos ressonen al passadís. La porta de la cel·la s'obri de sobte i dos guàrdies entren.



—Dret! —ordena'n un.



Ronald es posa dret de seguida.



—Vens amb nosaltres.



—On?



Els guàrdies no responen. L'agafen pels braços i el treuen al passadís.



L'ambient és fred i fosc. Caminant entre aquestes parets de pedra, Ronald nota com li sua l'esquena. No sap si el porten a un altre interrogatori, a un càstig… o si aquest és el final.



Baixen per unes escales que mai no ha vist. Un soterrani? El cor li batega més fort.



—Per què soc aquí? -pregunta, però els guàrdies continuen en silenci.



Passen una última porta, i Ronald entén que alguna cosa està a punt de canviar. Davant seu, enmig de la foscor, hi ha una figura que no esperava veure.



I llavors ho comprén: siga el que siga això… no hi ha marxa enrere.



Ronald es queda quiet, amb els punys tancats i la mandíbula serrada. El sol és húmid i fosc, il·luminat només per dues torxes que parpallegen a les parets de pedra. Davant seu, una ombra es mou lentament, fins que la llum revela el seu rostre. El cor se li congela.



—Livana…



Ella li fa un gest amb la mà perquè calle. Porta una túnica fosca, molt diferent de la roba amb què la recorda. Els seus ulls encara tenen aquesta brillantor decidida, però ara també hi ha alguna cosa més. Una gravetat que el preocupa.



—No tenim temps —diu amb veu baixa.



Ronald encara intenta assimilar el que està passant. Havia imaginat molts escenaris on es retrobarien, però mai així.



—Què fas aquí?



Livana dona una ullada als guàrdies, que continuen impassibles, com si ja ho hagueren vist tot.



—No et puc explicar res ara. Només et diré que tens una elecció.



—Quina elecció?



Livana avança un pas més i, amb un to més baix, diu:



—Unir-te a nosaltres.



Ronald es queda mirant-la intentant entendre el significat real d'aquestes paraules. "nosaltres"? Qui són “nosaltres”?



—No et comprenc…



—És igual si no ho fas ara. Però escolta'm bé, aquesta fortalesa caurà. Molt abans del que creus. Quan passe, hauràs de decidir de quin costat estás.



Ronald sent una pressió al pit. No sap si està somiant, o si realment té davant una oportunitat.



—On és Kilosfsk? -pregunta, sense poder evitar-ho.



Livana pensa un instant.



—Está viu… de moment.



Això li clava un punyal al pit i li encén la ràbia.



—Si li han fet alguna cosa…



—Escolta'm! No tens temps per a venjances. O vens amb mi o et quedes aquí esperant el teu torn -li talla ella, agafant-lo pel braç.



Ronald mira al seu voltant. Els guàrdies no reaccionen. Són dels seus? Hi ha infiltrats aquí dins? La possibilitat d’una revolta li fa girar el cap. Podria ser cert? Podria haver-hi una eixida real d'aquest infern? Livana el mira fixament.



—Tria ara , Ronald. Fes-ho per mi…