VERMONT

27/02/1948

- El Dia del Reclutament sempre és el més mortifer.Potser per aixo l'alba és especialment bonica, perquè sé que, per a mi, podria ser l'ultima.Ajusto les corretges de la feixuga motxilla de lona i pujo com puc per l'ampla escala de la fortalesa de pedra que anomeno casa.A la cel·la, Kilosfsk ja està despert, assegut sobre el matalàs destrossat que serveix de llit. Amb ell, tot és més fàcil de suportar, fins i tot aquesta rutina infernal.

Es van conèixer fa tres anys, el primer dia de Ronald aquí. Estava espantat, amb la mandíbula serrada i el cos tens. Ell el va mirar de l’altra banda de la sala i va deixar anar un comentari sarcàstic sobre el seu uniforme. “Semblem gossos amb collar”, va dir, i aquella frase va fer que em relaxés per primera vegada. Ara, som com germans, però no cal que ens diguem gaire.



—Avui pot ser el nostre dia, Ron —murmura Kilosfsk mentre s’acaba de posar les botes. La seva veu sona buida, com si ja hagués acceptat el pitjor.

—El dia de què? De morir? —li conteste Ronald, sense girar-se.

Ell somriu, però els seus ulls són tristos. És difícil mantenir l’esperança quan la realitat és tan fosca. A fora, el passadís és un eco constant de passos i veus que s’entrecreuen. El Dia del Reclutament no espera ningú. A les 6:45, Chloe apareixerà per supervisar-los. Aquesta dona no és com els altres guardes. És implacable, freda, calculadora. Diuen que abans era com ella, una presonera més, però que va vendre l’ànima per pujar dins la jerarquia. Pos ser siga Bertita, però els seus ulls, durs com el ferro, ho diuen tot.



—Creus que Livana sap alguna cosa de tot això? —pregunte Ronald de sobte.

El somriure de Kilosfsk es fa més ample. Li agrada burlar-se d'Ell quan es tracta de Livana, però també sap que ella és l’únic motiu pel qual encara està en peu. La va conèixer abans d’entrar a aquesta presó. Era valenta, intel·ligent, amb una mirada que semblava despullar totes les mentides. Mantenen el contacte a través de notes clandestines que aconsegueix amagar sota la pedra del seu llit. Són curtes, però suficients per donar-li força.

—Si vols que Livana t’escrigui un poema quan et tallin el coll, t’estàs esforçant poc —bromeja Kilosfsk, i Ron li tire una peça de roba al cap.

El rellotge ara marca les 6:53. Els minuts s’escolen com la sorra d’un rellotge d’arena, massa ràpidament.

—Va, baixa’m al pati. Chloe no és gaire pacient —diu Kilosfsk mentre ajuda a Ronald a posar-se dret.

El pati és gran, fred i ple d’ombres. L’aire del matí és tallant, però la tensió ho és encara més. Al voltant, altres presoners es mouen inquietament, evitant el contacte visual. Ningú vol reconèixer que està aterrit. Al centre, Chloe els espera amb els braços creuats i aquell mig somriure que no augura res bo.

—Tothom a lloc! —crida, i la seva veu ressona com una ordre divina.

Ronald mira el rellotge de la torre, que ara marca les 7:22. Hi ha alguna cosa hipnòtica en aquell tic-tac constant. És com si volgués arrossegar-los cap al final, sense pietat.

—Avui és el vostre moment. Només els més forts tindran una oportunitat de sobreviure —diu Chloe, mirant-los un a un. Els seus ulls s’aturen sobre Ronald per un moment més llarg del que voldria. Ell aguanta la mirada, però li tremolen les mans.

Les proves són un infern. Curses, càrregues amb pesos impossibles, lluites que deixen més d’un presoner ferit. Ronald i Kilosfsk s’ajuden mútuament, com sempre han fet, però l’ambient és massa hostil per mantenir cap aliança durant gaire temps. Chloe observa des de la distància, prenent notes en una llibreta. És com si estigués triant carn per al mercat.A les 7:58, només queden uns quants drets. Ronald està exhaust, però quan mira al seu voltant i veu Kilosfsk amb el genoll sagnant, troba un últim impuls de força. Potser és l’odi que sent cap a Chloe, o potser és el record de Livana. No ho sap, però continua.

A les 8:00, Chloe fa una senyal i les proves s’acaben. Alguns cauen de genolls, altres es mantenen drets, intentant semblar forts. Però Ronald sap que, per a la majoria, el final ja està escrit.Chloe s’acosta, amb aquell somriure que no augura res bo. Ronald la mira, jurant per dins que no li donarà el gust de veure’l espantat.

—Felicitats, has passat —li diu amb una veu carregada de sarcasme. Després es gira cap a Kilosfsk, que encara està a terra. —Ell, no.

Ronald sent una onada de ràbia, però no pot fer res. Només pot mirar mentre els guàrdies arrosseguen el seu amic fora del pati. En aquell moment, el rellotge marca les 8:03, però per a Ronald, el temps s’ha aturat.