La Joana no va dormir aquella nit. L’angoixa de pensar en la conversa que havia de tenir amb la seva professora, Teresa, era com un nus que li ofegava el pit. No sabia com posar en paraules tot el que havia viscut, com explicar la foscor que havia marcat la seva vida.



Quan l’endemà va arribar l’hora de la reunió, l’Aleix la va acompanyar fins a la porta de la sala del professorat. Va ser ell qui va picar a la porta, i quan la Teresa va obrir, la Joana va sentir com si el terra li tremolés sota els peus.



-Passa, Joana, no tinguis por -va dir la professora amb una veu suau i tranquil·litzant.



L’Aleix es va quedar fora, li va donar una mirada de suport abans que la porta es tanqués darrere d’ella.

La Joana es va asseure davant d’ella.



-Quan estiguis preparada, parla’m del que et passa Joana. Jo estic aquí per escoltar-te.



La Joana va baixar la mirada.Estava molt nerviosa les mans li tremolaven, i va agafar una petita cadena que portava penjada al coll per buscar una mica de tranquil·litat. Després d’uns segons, va començar a parlar amb veu baixa.



-És el meu pare… -va dir, i la veu se li va començar a trencar. Va fer una pausa per respirar profundament-. Sempre ha sigut molt dur amb mi… Però des de fa temps, no només és dur, sinó que també es cruel.



La Teresa no va dir res, va esperar que la Joana fos parlant.



-Beu molt, i quan ho fa… no té control, m’insulta, em diu, que mai no hauria d’haver nascut.



Va fer una pausa, intentant contenir les llàgrimes.



-De vegades, em pega -La seva veu es va apagar, però després va mirar a Teresa directament als ulls, buscant desesperadament comprensió-. La nit abans del meu primer dia de classe… vaig rebre una pallissa em va colpejar tan fort que vaig caure a terra. Encara tinc la marca...



Es va aixecar la màniga del jersei, mostrant les marques que tenia a l’avantbraç.

-Joana… -va dir suaument la Teresa-. La teva àvia sap tot això?

La Joana va negar amb el cap.



-No ho sap del tot. Crec que sospita alguna cosa, però no li he dit res. Ella no es mereix patir.



Ella va assentir amb el cap fent una mostra de comprensió

-Joana, gràcies per explicar-me tot això. Sé que no ha estat gens fàcil per a tu. El que el teu pare t’ha fet no és culpa teva, i no has d’aguantar-ho sola.



La Joana va sentir com un pes s’aixecava del seu pit, però alhora li venia un nou temor.



-Què passarà ara? -va preguntar, amb veu tremolosa.



-Ara hem d’assegurar-nos que estiguis segura. Parlaré amb el conseller de l’institut perquè ens ajudi a gestionar aquesta situació. Ell coneix els passos a seguir per protegir-te a tu i a la teva àvia. Però no farem res sense el teu consentiment, Joana.



Aquella promesa de protecció li donava un bri d’esperança.



-D’acord -va dir finalment, amb un fil de veu-. Vull que m’ajudeu…

-És normal que tinguis por. Però no et preocupis, no estaràs sola en aquest camí.



Quan la Joana va sortir de l’habitació, l’Aleix estava esperant-la, recolzat contra la paret. En veure-la, es va acostar de seguida.



-Com ha anat? -va preguntar, amb preocupació.



La Joana va fer un petit somriure, ple d’agraïment.



-Ho he explicat tot. Ella m’ajudarà.



L’Aleix va somriure també i li va posar una mà sobre l’espatlla.



-Sabia que podries fer-ho. Ets molt valenta, Joana.



I en aquell moment, per primera vegada en molt de temps, la Joana va sentir que havia fet el pas més important de la seva vida, trencar el silenci.



Els dies següents van ser una muntanya russa d’emocions. Els serveis socials van visitar la casa de la seva àvia, que va quedar devastada en saber tot el que havia passat. La dona, encara que sempre havia sospitat que alguna cosa no anava bé, no havia imaginat fins a quin punt el seu fill era un perill per a la seva neta.



-Joana, mai t’hauries d’haver sentit sola en això -li va dir, amb llàgrimes als ulls, ara et prometo que faré tot el possible perquè estiguis bé.



Els serveis socials van oferir suport tant a la Joana com a la seva àvia. El seu pare va ser denunciat i es va obrir una ordre de restricció per protegir-les. Així i tot, la Joana encara tenia por.



Amb el temps, la vida de la Joana va començar a canviar. Va assistir a teràpia, on va començar a parlar del seu dolor, de les cicatrius que el seu pare havia deixat, no només al seu cos, sinó també a la seva ment.

A l’institut, l’Aleix seguia sent el seu suport més gran. Havien creat una amistat especial, basada en la confiança i la comprensió mútua.



Una tarda, mentre caminaven pel parc, l’Aleix es va aturar i la va mirar fixament.



-Joana, saps que ets molt més forta del que creus, oi?

Ella va somriure

-No ho sé… Encara em sento trencada, a vegades.



Ell va negar amb el cap.



-No estàs trencada. Estàs curant-te, i això és el que et fa valent .



Aquelles paraules van ressonar dins seu. Per primera vegada en molt de temps, la Joana va sentir que potser era veritat. Potser hi havia un futur per a ella que no estigués definit pel dolor.

Amb els mesos, la Joana va començar a destacar a classe. Els professors notaven un canvi en ella, una nova determinació, una llum que abans estava apagada.

Un dia, es va anunciar un concurs de redacció a l’institut i va decidir participar. Va escriure sobre la seva experiència, no amb detalls especifics, sinó amb altres recusos per transmetre la seva superació.



La Joana mai va oblidar el que havia viscut, però amb el temps va aprendre a conviure amb el passat sense deixar que aquest definís el seu futur. Va trobar força en les persones que estimava.



L’Aleix, que sempre havia estat al seu costat, es va convertir en el seu millor amic, algú amb qui podia compartir moments i rialles. I la seva àvia, malgrat que era una mica gran es va assegurar que la Joana tingués plena d’amor i seguretat.



Mentre caminava un dia pel mateix parc on tot havia començat, amb un llibre a la mà i l’Aleix al seu costat, la Joana es va adonar que, malgrat tots els moments dolents, la innocència encara podia sobreviure. Perquè el que havia descobert la Joana era que per molts moments difícils que hi hagi a la vida, al final es podia sortir d’aquests moments en els quals sents que et cau el món a sobre.