INICI

La porta es tancà d’una i na Joana neta sola, erta, freda com el marbre enmig de la cambra.

El cop havia anat de ferm, de segur, ferint-la al cor. Oh! El miserable! Li havia retret allò! L’havia volguda ferir amb allò. Allò que tant, tant la feu sofrir, sempre, sense que d’allò en fos culpable ella!



LA INNOCÈNCIA

Capítol 1

Ella no podia deixar de pensar en aquell moment, aquell moment en què, el seu pare va tancar porta d’una revolada, el seu pare es va acostar a ella, una altra vegada begut. En un instant, la seva mà es va aixecar, l'impacte de la mà xocant al cos de la Joana va deixar una gran marca visible. Ella va caure a terra, sense poder reaccionar, mentrestant que ell es quedava dret, mirant el que acabava de fer. La seva mirada fixa en ella, es va quedar immòbil. Se sentia com si l’havien clavat al terra.

La Joana es trobava a la seva habitació, envoltada d’un silenci dens i opac. Es va aixecar del llit, i es va col·locar davant del mirall ample i allargat que hi era a la seva habitació, es va adonar de la marca que li va deixar el seu pare ahir. Amb el pas lent es va apropar a la finestra i els rajos del sol es van reflectir als seus ulls inflats i les ujares ben marcades, després d'una nit sencera de llàgrimes que no paraven de sortir, el dolor no li va donar descans ni un instant. Es va vestir amb pressa, mentre mirava l’hora, es va adonar que arribava tard al seu primer dia de classe, va agafar la seva motxilla nova i es va dirigir cap a la porta. Abans de sortir va acariciar al seu gat negre, que dormia al costat de l’entrada.

La Joana va sortir de casa amb la motxilla penjada d’una espatlla, en arribar l’hora del pati, per fi el moment el qual s’asseia sola com sempre, amb un llibre a les mans i la mirada pèrdua a la lectura.

Quan va acabar el pati, va tancar el llibre i va mirar al voltant, esperant que ningú més s’hi acostés. El timbre que indicava l’inici de les classes va sonar, va captar l’atenció de tots els alumnes, i la Joana es va aixecar per anar cap a la seva classe. Al passadís de l’institut, la Joana va veure altres estudiants somrient, parlant. Ella avançava amb pas ràpid, intentant fer-se petita

Quan la classe va acabar, va intentar sortir ràpidament, però l'Aleix es va acostar a ella.

-Ei, Joana, t’importa si et faig una pregunta? -va dir amb aquell somriure

Ella va aixecar els ulls, pensant que segurament seria alguna broma

-Digues-me? - va dir la Joana

-És sobre el llibre que llegies abans. Estava pensant a agafar-ne un, però no sé quin triar. Potser podries recomanar-me alguna cosa- va dir ell

-Doncs… si t'agraden els llibres d’amor, podries començar amb ”Abans de desembre“ de Joana Marcús.

-Ho apunto, gràcies! Però, et puc preguntar… per què t'agraden tant els llibres?

Ella va esperar un moment, intentant trobar les paraules adequades. Sabia que era una

pregunta personal, i que +no estava acostumada a obrir-se fàcilment.

-Els llibres em permeten distreure'm -va dir ella, sense voler dir massa

L’Aleix es va quedar mirant-la amb atenció.

-Jo també penso que de vegades sembla que la gent no entén bé com et sents, veritat? -va dir ell, mostrant-se empàtic amb la Joana - A mi la música m’ajuda a distreure’m, quan no estic d’humor o estic atabalat, em poso els auriculars i vaig a donar una volta pel carrer, mentre la gent va passant pel meu costat em sento immers en tranquil·litat sense adonar-me de la gent que hi passa.

Joana el va mirar, una mica sorpresa. No s’esperava que ell fos així -És cert... la música també ajuda molt a distreure’t -va dir ella, somrient una mica, i això va donar-li més confiança.

-Potser podríem parlar més d’això un altre dia -va dir ell amb un somriure. - Si vols, clar.

Joana va assentir.

La Joana va marxar d'allà pensant en com, després de tant de temps de solitud i dolor, havia conegut algú que, amb la seva presència i comprensió, li havia fet sentir a gust i còmoda.