Capítol 2

La Joana s’està preparant per anar a dormir. Abans de ficar-se al llit, va anar la cuina per agafar un got d’aigua. Quan torna cap a la seva habitació, veu la seva àvia asseguda al sofà amb una mena de llibret a les mans.



Quan s’hi acosta, descobreix que és un àlbum de fotos de la família. Una de les fotos la deixa molt trasbalsada, és una imatge del seu pare, la seva mare i ella mateixa de petita. Aquesta fotografia desperta un record molt dolorós.



Va fer-li recordar a la Joana tots aquells dies, en què, el seu pare tornava begut. La Joana ja era sis mesos a casa de la seva àvia, ja que la relació amb la seva mare tampoc era la millor.



Al matí es va aixecar del llit va obrir l’armari i va agafar el primer jersei que va trobar.El camí cap a l’institut semblava interminable… Els seus passos eren l’únic que trencava el silenci que hi havia al carrer.



Quan va arribar a classe, es va asseure al final, intentant passar desapercebuda. La professora parlava sobre alguna cosa que no li interessava, mentre ella per mirava per la finestra com la gent passava, desconnecta de les explicacions que feien a classe.

Però aquella pau es va trencar quan va veure una persona coneguda al final del camí del parc. Era ell. El seu pare. Amb la mirada clavada en ella.



La Joana es va quedar congelada. Va sentir com si el món se li enfonsés, feia molt que no el veia. No podia moure’s, ni parlar. El seu cos es va congelar fins que una mà li va tocar l’espatlla.



-Joana, estàs bé? -li va dir l’Aleix, que estava assegut al seu costat.



Ella es va girar cap a ell, però no va ser capaç de dir res. Les paraules estaven atrapades.

La classe va acabar, però la Joana no es va moure. Va mirar per la finestra de nou, esperant no trobar-lo. I així va ser, però tenia molta por.



Quan va sortir de l’institut, l’Aleix l’esperava. No va dir res. Simplement va caminar al seu costat. No li calia preguntar, entenia que a vegades el silenci era la millor manera d’ajudar algú.



El record del que havia passat abans encara insistia en la seva ment, aquell moment, quan va veure el seu pare darrere la finestra, era com un malson.



Però l’Aleix... ell li havia preguntat si estava bé amb tanta sinceritat que, per un moment, li va semblar que realment li importava. Mai no li havia passat.



Però al mateix temps, la por s’apoderava d’ella, no sabia si estava preparada per obrir-se a algú, si era capaç d’explicar tot el que portava dins.



La Joana va dubtar. Volia explicar-li? Era massa complicat, i dolorós. Però alguna cosa dins seu va decidir parlar.



-És el meu pare. Ell… ell no és una bona persona.



L’Aleix no va dir res, només va esperar. Va deixar que ella continués al seu ritme.



-Fa anys que no vivim junts perquè… em fa mal. Però de tant en tant apareix, i no sé què vol. Avui l’he vist aquí, al parc, i no sé què fer.



L’Aleix la va mirar amb serietat.



-No has de passar per això sola. Si vols, podem dir-ho a algú, a un adult que pugui ajudar-te. Jo t’acompanyaré.



-No vull més problemes…

-No estàs sola, Joana. I no has de portar aquest pes tota sola.



Després d’aquella tarda, la Joana va començar a sentir alguna cosa diferent dins seu. L’Aleix havia sembrat una petita llavor d’esperança. Però també sabia que allò no seria fàcil. El seu pare continuava sent un record que no la deixava viure tranquil·la.



L’endemà, mentre estava a classe, la professora va demanar als alumnes que formessin grups per a un treball. La Joana normalment intentava evitar aquestes activitats, però abans que pogués dir res, l’Aleix va apropar-se a ella amb aquell somriure.



-Fem equip?- va dir ell

La Joana va dubtar un moment, però finalment va assentir. No sabia ben bé perquè, però amb ell se sentia segura.



Van decidir trobar-se aquella tarda a la biblioteca per començar el treball. Quan van arribar, l’Aleix, sempre curiós, no va poder evitar fixar-se en la manera com la Joana s’endinsava en els llibres, com si busqués alguna cosa més que informació.



-Saps? Sempre he pensat que els llibres són una mena de refugi -va dir ell mentre buscava un llibre a la prestatgeria.



-La Joana va aixecar la mirada, sorpresa per la sinceritat d’aquella reflexió.



-És cert. Però a vegades crec que només són un descans temporal. Quan tanques el llibre, la realitat segueix allà.



L’Aleix va assentir, pensatiu.



-Potser sí. Però potser, si trobem les persones adequades, no haurem de fugir tant.



Aquelles paraules van tocar a la Joana. Mai havia pensat en la possibilitat de compartir el seu dolor amb algú més, sempre havia sentit que era una càrrega massa gran per a qualsevol altra persona.



Quan van acabar el treball, l’Aleix va mirar-la amb serietat.



-Joana, he estat pensant en el que em vas dir ahir, sobre el teu pare. Crec que és important que algú t’ajudi. Potser la teva àvia o algú de confiança a l’institut.



Ella va negar amb el cap ràpidament.



-No ho entens, no vull que ningú més s’hi impliqui.



L’Aleix va sospirar, però no va insistir.



Aquella nit, la Joana va tenir un malson. El seu pare apareixia a casa, cridant i trencant coses, mentre ella i la seva àvia intentaven amagar-se. Es va despertar de cop, amb el cor accelerat. Va mirar l’hora, eren les quatre de la matinada.



L'endemà al matí, la seva àvia la va veure més cansada del que era habitual.



-Joana, estàs bé? -li va preguntar amb una mirada preocupada.



La Joana va fer un esforç per somriure.



-Sí, àvia. Només vaig dormir una mica malament.



La seva àvia no estava convençuda, però va decidir no pressionar-la. Sabia que la Joana era bastant reservada amb els seus sentiments.



Quan va arribar a l’institut, l’Aleix l’estava esperant al pati.



-Bon dia - va dir ell, però de seguida es va adonar de les ulleres sota els seus ulls. -No has dormit bé, veritat?

La Joana va intentar dissimular, però ell no es va deixar enganyar.



-Sé que em vas dir que no vols que ningú s’hi impliqui, però, Joana, estic preocupat. No pots continuar vivint així.



Ella va mirar-lo als ulls, i per primera vegada va sentir que potser ell tenia raó. Potser havia arribat el moment de fer alguna cosa.



-D’acord -va dir finalment, amb la veu baixa. -Parlaré amb algú. Però necessito que em prometis que no li diràs a ningú més.



L’Aleix va assentir amb fermesa

-Ho prometo.