CAPÍTOL 3: LA BÚSQUEDA DEL MEU CAMÍ



Després de la conversa amb el meu pare, les coses van començar a canviar. El temps no ha estat un aliat fàcil, però vaig començar a veure-ho com una oportunitat per descobrir qui era realment. El camí no seria curt, ni fàcil, però estava decidida a caminar-lo amb tot el que tingués. Tot i que, en aquell moment, no sabia ben bé què volia, sí que sabia que necessitava una nova direcció, alguna cosa que em permetera sentir-me viva, completa, i no només definida per l’hoquei.



A la pintura trobava una forma de desconnectar, de mostrar parts de mi mateixa que fins aquell moment havia guardat en secret. Cada vegada que agafava el pinzell, les meues mans es calmaven, i el cor s’omplia d’una pau que mai abans havia sentit. Em sentia lliure, com si les meues emocions pogueren fluir sense límits. Podia pintar el que volia, quan volia, i de la manera que volia. Les línies, els colors, i les textures em permetien expressar tot el que no podia dir amb paraules. Les imatges que creava eren com una finestra oberta a la meva ànima.

Però al mateix temps, hi havia dies en què la tristesa se m’acostava sense avisar. Els recordatoris de la meva àvia, les nostres converses sobre l'hoquei, em feien sentir que alguna part de mi encara estava perduda. Aquelles tardes al pati jugant a hoquei amb ella, les seves paraules de consell, els seus somriures. Ella m’havia ensenyat tot el que sabia sobre l’esport, però també em va ensenyar a ser valenta, a no rendir-me mai. Ara, sense ella, semblava que la vida perdia una part del seu significat. Sentia que l'hoquei era l’únic lloc on podia sentir-me completa, però la realitat era que, tot i el gran amor que sentia per aquell esport, també sabia que necessitava explorar altres facetes de qui era.







Va ser un dia, després d’una d’aquestes tardes de pintar, quan em vaig adonar que, encara que la pintura m’aportava molta felicitat, no podia oblidar tot el que l’hoquei havia sigut per a mi. No volia que aquella part de la meva vida desapareguera del tot, però també sabia que necessitava trobar un equilibri, un espai on poguera ser jo mateixa sense renunciar a res. No podia viure per sempre amb el sentiment de perdre alguna cosa que havia estat tan important, però també sabia que la meva vida continuaria amb altres passions, altres somnis que potser encara no havia descobert del tot.

En aquell moment vaig pensar en Àlex. Ell sempre havia estat al meu costat, recolzant-me sense jutjar-me. L’últim temps havia estat especial, però també sentia que encara hi havia una part de la nostra relació que calia explorar. Vull dir, a vegades la vida es fa una mica boja, i enmig de tot el canvi que vivia, em sentia més unida a ell que mai. Però també volia saber què pensava ell de tot això. Potser ell també estava passant pel seu propi procés de canvi, i volia entendre com se sentia respecte a mi, a la nostra relació i a tot el que havia succeït.

Un vespre, mentre estàvem en una cafeteria que solíem visitar després de l’escola, li vaig preguntar:

—Àlex, com et sents tu amb tot el que ha passat? No sé si t’he donat temps per pensar-hi, però crec que la nostra relació ha canviat una mica. I no vull que t’ho prengues malament, però també crec que hem de parlar sobre on estem.

Ell va mirar-me amb aquella calma que sempre em donava confiança, i després de fer una petita pausa, va dir:

—Júlia, t’ho vaig dir quan et vaig conèixer: estic disposat a caminar al teu costat. Sé que les coses han canviat, però també sé que el que estem vivint és part de la nostra història. I, tot i que potser les coses no siguin com abans, això no vol dir que el que tenim no sigui real. Jo vull que siguis feliç, i si la pintura t’ajuda a sentir-te així, endavant. Si l’hoquei, o el que sigui, et fa feliç, també estic al teu costat. Però no vull que et sentis sola en això. Estic aquí per a tu, per ajudar-te a descobrir qui ets, no només com una jugadora d’hoquei, sinó com una persona completa.



Les paraules d’Àlex van ressonar profundament en el meu cor. Havia estat tan concentrada en els meus canvis, en la pèrdua, que potser no m’havia adonat de com ell també estava canviant i adaptant-se a tot això. Però, en aquest moment, vaig saber que no podia fer-ho tot sola. Necessitava a Àlex, necessitava a la meva família, i també necessitava temps per entendre qui volia ser. I en aquell instant, vaig sentir una gran calma interior, com si tot allò que havia estat en l’aire finalment començara a encaixar. Potser no sabia on em portaria aquest camí, però sí que sabia que ja no estava sola.

El temps va passar, i tot i que encara sentia que la pèrdua de l’àvia pesava a la meva vida, també sabia que no podia viure encadenada a aquest dolor. Estava aprenent a integrar-la en el meu camí, sense oblidar el que em va ensenyar, però seguint endavant, buscant les meues pròpies passió, les meues pròpies somnis. I de sobte, el pintor de la meva vida era jo mateixa. La meva àvia sempre deia que "el temps no cura, però ens ensenya", i jo estava començant a entendre el que volia dir. Tot i que la meva àvia ja no estava aquí per veure’m, sentia la seva presència en cada pinzellada que feia, en cada quadre que acabava.



Un dia, després de classe, vaig rebre un missatge del meu pare. Em va dir que volia veure’m. Quan vaig arribar a casa, ell estava assegut al sofà, esperant-me amb una mirada més suau que mai. Em va dir:

—Júlia, m’he estat pensant molt en tot el que hem parlat últimament. Sé que potser no ho he fet bé, que t’he pressionat més del compte, però vull que sàpigues que el que realment vull és que siguis feliç. Si l’hoquei ja no és el teu camí, ho entenc, però el més important és que et trobis a tu mateixa. T’estimo i sempre estaré al teu costat, passi el que passi.

Vaig abraçar-lo fort, sentint un alleujament enorme. Sabia que el nostre camí no seria fàcil, però també sabia que, poc a poc, tots dos anàvem a trobar la nostra manera de sanar. No importava si l’hoquei seguia formant part de la meva vida o no, el més important era que estava aprenent a ser jo mateixa, amb tots els meus canvis, amb els meus dubtes, però també amb la meva força. Potser encara no tot estava resolt, però sabia que ara, amb el suport de les persones que m’estimaven, podria començar a veure la llum a l'horitzó.



La vida continua, amb els seus moments bons i els dolents, però sé que el camí que he començat a caminar no és solitari. Tinc a les persones que m’estimen, com Àlex, el meu pare, i els meus amics. I amb ells, sé que podré ser qui vull ser, lliure i feliç. El que vaig aprendre és que la vida mai és lineal, i el més important és saber trobar el camí quan tot sembla perdut. I, per sobre de tot, he après que no importa què tan fosca siga la nit, sempre hi ha una nova oportunitat al dia següent per començar de nou.