F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
TREBALLS PUBLICATS

la llàgrima d’or (guapas)
COL·LEGI GUADALAVIAR (Valencia)
Inici: Com un batec en un micròfon (Clara Queraltó)
Capítol 2:  El camí no es curt

CAPITOL 2: EL CAMÍ NO ES CURT





Des de la conversa amb el meu pare, les coses van començar a canviar una miqueta. Vaig entendre que, tot i que ell no ho deia, estava patint pel que havia passat. Com jo, ell estava duent el dolor de la pèrdua de l’àvia, però d’una altra manera. I, potser per això, no sabia com reaccionar quan veia que jo m’allunyava del hoquei i em dedicava a altres coses que també m’agradaven.



Vaig continuar amb les classes de pintura, però cada vegada que agafava el pinzell sentia com si el meu cor bategara una miqueta més fort. Era estrany sentir-me tan bé fent alguna cosa que no era l’hoquei, però també sentia que la meva àvia, d'alguna manera, m'acompanyava mentres pintava. Recordava aquells moments en què em deia que havia de descobrir noves coses que em feren sentir viva.



A poc a poc, vaig començar a oblidar la tristesa que em consumia. La pintura m'ajudava a treure els meus pensaments més profunds, aquells que ningú veia, aquells que guardava per a mi. Però també vaig descobrir que el temps, de vegades, no cura les coses tan ràpid com ens agradaria. Encara em costava veure el meu pare tan distant, i, per molt que volia que tot fora igual que abans, sabia que les coses mai tornarien a ser com eren. Però estava decidida a millorar. Volia començar una nova etapa, amb els bons i els mals moments que la vida em donaria.



Un dia, després de l’escola, vaig rebre una trucada d’Àlex. Em va dir que volia veure’m per parlar de moltes coses. Quan ens vam reunir, la seva mirada va ser més profunda que mai. Després de passar uns segons en silenci, em va dir:



—Júlia, t'he estat observant i sé que estàs passant per moltes coses. Però vull que sàpigues que estic aquí, que, passi el que passi, sempre et tindré al costat. Potser no puc entendre tot el que has viscut, però estic disposat a caminar al teu costat.



Vaig mirar els seus ulls, i vaig notar una gran força dins meu. El suport d'Àlex em feia sentir segura. Sabia que, a pesar de la caiguda que vaig patir, tenia moltes coses per oferir. L’hoquei no em definia, i em sentia feliç d'haver descobert noves passions que em feien ser qui era realment.

Però aquell dia, mentres parlava amb Àlex, vaig adonar-me que, a pesar de tot el que havia passat, hi havia alguna cosa que no havia acabat de tancar-se. Tenia moltes ganes de parlar amb el meu pare, de trobar una manera d’entendre’ns. Volia que entenguera que, tot i que l’hoquei havia sigut una part fonamental de la meva vida, no era l’única cosa que m’importava. Jo també era una persona amb somnis, amb desitjos i amb la necessitat de fer coses que em fessin sentir viva.



Vaig anar cap a casa aquell vesprada, i quan vaig obrir la porta, el vaig veure a la cuina. Em vaig apropar i li vaig preguntar:



—Pare, podem parlar?



Em va mirar i va fer una pausa abans de dir:



—Clar, filla. Et senta bé parlar, no?



—Sí, crec que sí. Fa temps que tinc la sensació que estem molt lluny. Et veig distanciat, i jo també em sent així, però vull que sapigues que, encara que ara facis coses que no comprenc, t’estimo. I això no ha canviat. Potser tu també tens por, però jo vull que siguis feliç. Sóc jo qui necessita entendre què és el que passa.

El meu pare va mirar-me amb ulls humits, i vaig notar que finalment estava disposat a escoltar-me. Vaig explicar-li que el meu amor pel hoquei seguia allà, però que la vida era més gran, que també havia de descobrir qui era més enllà de l’esport.



El meu pare va mirar-me en silenci durant uns moments, i vaig veure com els seus ulls es suavitzaven. Després, em va agafar la mà i em va dir:

—Ho sento, Júlia. M’ha costat entendre-ho, però ara sé que no tens per què renunciar a qui ets. Si pintar t’ajuda, si estar amb Àlex et fa feliç, llavors, endavant. Només vull que siguis la millor versió de tu mateixa, que siguis feliç.



Vaig sentir una gran alleujament al sentir aquestes paraules. El meu pare finalment havia entès que el que importava era el meu camí, el meu creixement, i que, la meva vida continuaria amb altres passions, amb altres somnis. Potser no seria un camí fàcil, però sabia que, amb el temps, tot es posaria al seu lloc.

 
guapas | Inici: Com un batec en un micròfon
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Organitza:
Amb el suport de:

[Web creada per Duma Interactiva]
[Disseny Platanosnaranjas.com]