Estic preocupada. Tinc 15 anys, jo tan sols vull ser feliç, però he descobert que la vida no es coma les pel.lícules.



Fins que m’àvia no està amb mi, ja no soc la mateixa. Ella sempre em deia que havia de disfrutaral màxim la meua adolescència abans de començar l’universitat, passar temps amb els meus amics, la meua família, enamorarme, practicar l’esport que ella em va ensenyar, però sobretot, nunca deixar de ser feliç.



Tot això va canviar al 15 de març del 2020, el día mes important de la temporada de hoquei.

Estàvem a Madrid, al estadi d’hoquei mes gran d’Europa, disputant el campionat mundial.

Tot anava com esperàvem, erem les favorites de la lliga, un equip molt unit i ens compenetravema la perfecció. Estàvem molt contentes, havien arribat a la final i ja ens veiem amb el títol decampiones del món.





Tot era perfecte fins que m’em vaig despertar 5 dies després a l’hospital. No m’en recordava de res. Ma mare em va dir que m’havia caigut, llevava inconscient uns dies , quan vaig encendre la televisió estava replet de notícies de la meva caiguda i titulars com “Julia, la xiqueta que va caure tractant d’aconseguir el títol de campiona del món”.



Quan el metge va tornar a la habitació, vaig passar dels pitjors moments de la meua vida. Em vandir que no podria tornar a l’hoquei de forma professional. Quan em van dir això no ho vaig poder asimilar, s’em va caure el món als peus.



Van passar les hores, els dies i tot continuava igual, jo no tenia ganes des fer res. La meua vida ja no tenia sentit. Amb l’ajuda de familiars i amics que em venien a veure, poc a poc tot anava millor.

Alex, el meu novi, un xiquet que vaig conèixer al col.legi i ens vam enamorar mútuament la

primera vegada que ens vam veure. Ell sempre m’ajudava amb totes les coses de la meua vida, com jo a ell. Quan vaig despertar a l’hospital, la primera persona en la que vaig pensar va ser en ell i efectivament ahi estava, amb un somriure com sempre.



Amb els dies, Àlex va començar a portar-me llibres i pel·lícules que m’agradaven, parlavem de les nostres aventures passades i de les vesprades jugant a hoquei al parc. Em va recordar que, tot i que l'hoquei era una part important de la meva vida, no era l'única cosa que em definia. "Ets una persona increible amb molts talents", em va dir, i em va fer sentir molt valorada.

Amb el suport d'ell i de la meva família, vaig començar a explorar noves activitats. Em vaig

apuntar a classes de pintura, una afició que la meua ávia sempre havia volgut que practicara. Van passar les setmanes, i poc a poc, vaig començar a recuperar la meua felicitat.





Portava anys sense estar tan feliç, però notava que el meu pare se estava distanciant de mi, i això era el que mes em dolia, ja que ell era l’únic familiar que em quedava. Cada vegada que ell em veia pintant o parlant amb Alex sobre les meues noves aficions sentia que poc a poc el decepcionava mes.



Un dia, vaig tornar a casa de les meues classes de pintura, el meu pare estava plorant, i vaig parlar amb ell, em va dir que no entendia en que moment havia reemplaçat l’hoquei per Àlex o la pintura. Se’m va partir el cor al saber que ell pensava que em vaig oblidar del que m’àvia em vaensenyar.



El que ell no sabia es que l’hoquei era una part de la meua vida, però no era l’única cosa que emdefinia, havia descobert altres cosses que m’apassionaven, com la pintura; i altres persones que em feien sentir important, com Àlex i el meus nous amics. El meu pare va fer una pausa, vaignotar que la seua mirada es tornava mes suau i que en una part m’entendia.

Em va explicar lo que ell sentia, la partida de l’àvia havia sigut molt dura i no volía que l’esport o Àlex ens separara.





Em va dir: “ho sent Jùlia, se que estàs passant per un moment difícil i pot ser que he sigut massadur amb tu, no mes vull el millor per a les dos i això em va fer estar aixi”.