L'Aila va obrir els ulls, atònita, amb el cor bategant desbocat. El fred li recorria els peus, i la pols negra del sòl semblava absorbir cada respiració. El so de les seves passes era tan silenciós com el de la foscor que l'envoltava. Les torres d'obsidiana s'alçaven al voltant d'ella, com guardians d'un món que no reconeixia, un lloc lluny de tot el que havia conegut.

L'home de la túnica fosca la mirava fixament, els ulls daurats brillaven com els de la bèstia més perillosa. Aila podia sentir el pes de la seva presència, com si el mateix temps fos manipulable per aquell home misteriós.

— El teu destí ja està lligat, Aila — va dir l'home amb una veu que feia estremir. — Ets part d’aquest món ara, com nosaltres.

Aila va tancar els ulls, i a la seva ment recorda d’en Keal, de la seva lluita per salvar-la, va saltar darrere seu per salvar-la. Va girar-se de sobte, agafant aire, i va començar a córrer en direcció contrària, el cor bategant fort en el pit. Cada passa ressonava en l’aire gelat que envoltava la vall, la foscor sembla que la volia retenir. La seva ment anava a mil per hora, tot es barrejava en una tempesta de dubtes i por. Per què havia tornat? Sabia que havia trencat el pacte, sabia que l'home de la túnica fosca la buscaria, però no podia quedar-se allà, lluny d’en Keal. No podia ser.

En aquell moment, una cridada familiar la va fer frenar un instant, però només va durar un segon. Va continuar corrent, sentint que l'home seguia darrere seu. Aleshores, la veu va ressonar a través de la foscor:

— Ja no pots escapar, Aila! Saps que et trobaré les vegades que calgui. — El riure fred de l'home va omplir l'aire, com una ombra que la perseguia tranquil·lament.

—No… No vull ser sola… —va murmurar per ella mateixa, gairebé desesperada.

El vent bufava fort, les ales d’Aila s’havien expandit encara més, omplint l’espai com si volguessin fugir també. Les plomes se li caien a mesura que corria, però ni això la feia frenar. El seu cos, consumit per la fam i l’esforç, s’anava esgotant, però la visió d'en Keal, pensant en ell, la mantenia viva.

Quan finalment va arribar al lloc on l'havia deixat, el cor li va saltar al veure que no hi havia ningú. Un calfred la va recórrer. Havia tornat massa tard? Potser l'home la va atrapar... Potser havia estat massa feble per ajudar-lo.

Va començar a cridar, però la seva veu semblava massa feble per trencar el silenci de la nit.

—Keal! —va cridar, però la resposta només va ser el soroll del vent que bufava al seu voltant.

Va caure de genolls, el pes de la culpa la va envair. Com havia pogut deixar-lo? Era una traïdora, una covarda. Però abans que pogués fer res més, va sentir un crit que trencava el silenci.

—Aila!

Va girar el cap i va veure una figura corrent cap a ella. Les llàgrimes se li van agafar als ulls quan va veure'n la cara. Era ell. Era en Keal.

—On has estat? T’he buscat arreu. Et creia perduda —va dir ell, amb un to de preocupació i alleujament.

L’Aila va saltar cap a ell, i sense pensar-ho, el va abraçar amb força, com si tot el seu món es reconstituís a partir d’aquell moment.

—No sabia què fer… Vaig sentir… vaig sentir que… no et podia deixar. Però em vaig perdre… —va dir ella, amb la veu trencada, però un crit de culpa a dins.

—Mai m'oblidis, Aila. Jo estic aquí, no ho oblidis. —Keal li va acariciar els cabells amb tendresa, intentant calmar-la.

L’Aila sentia com el cor li bategava massa fort. Però una ombra, una presència fosca, la va fer sentir que no estaven sols. Va aixecar la vista i va veure l’home en la túnica fosca, que ja es trobava a uns metres d'ells. Els seus ulls brillaven amb una intensitat pertorbadora, com si tot el seu ser fos fet de foscor.

— Ja us he trobat. — Va dir ell, la seva veu carregada de certesa, com si cada pas hagués estat calculat.

L’Aila es va alçar de cop, protegint en Keal amb el cos, el cor bategant més ràpid que mai. Però una força desconeguda va començar a créixer dins d’ella. Les ales que se li havien esgrogueït tornaven a créixer, aquesta vegada més grans i més fosques. Caigudes les plomes, com si el seu cos volgués alliberar-se d’aquell malestar, d’aquella presència que l’envoltava.

—Estàs cometent un error, Aila. —La veu de l’home era freda, però estava carregada d’un poder que semblava desafiar la voluntat de qualsevol.

—No vull més això —va dir ella amb fermesa, les ales tremolant. Les paraules sortien del seu cos com un crit profund—. No vull el teu poder.

L'home va fer un gest de mà, i les ales de l'Aila tremolaren, però ella no va recular. El vent bufava amb força, i el seu cos, tot i el cansament, es mantenia ferm. Ja no volia cedir.

— Vols morir, Aila? — Va preguntar l'home, amb una mirada gèlida, com si tot fos part del seu pla.

Aila va tancar els ulls un instant, sentint com la força que sorgia dins seu lluitava contra l'amenaça de l'home. Les ales, abans fosques, es van començar a agitar, però alguna cosa diferent es va encendre dins d'elles. Una energia estranya va recórrer el seu cos, com si tot el que havia estat lligat a aquell pacte fos a punt de trencar-se.

— No vull ser part d’aquest món... — Va dir ella amb determinació, mentre les ales es retorcien com si volguessin escapar.

El soroll de les plomes que caien a terra va omplir l'aire, però quan Aila va mirar a l'home, va veure que no semblava afectat. Només somreia, com si tot estigués segons el seu pla. Una sensació estranya va recórrer el cos d'Aila, com si la batalla no hagués acabat.

Tot va quedar en silenci. Però, a l'horitzó, les ombres semblaven moure's, com si la foscor encara guardés un secret per revelar.